Alfred Figueras, el franctirador de la plàstica catalana

El municipi bagenc de Sant Fruitós de Bages ha aprofitat l’avinentesa del seu 120è aniversari de naixement per reivindicar una de les personalitats artístiques més il·lustres de les comarques centrals catalanes del passat segle XX: Alfred Figueras Sanmartí. Per fortuna, avui dia qualsevol data ja fa efemèride, cosa que va fer valer el consistori santfruitosenc per proclamar el proppassat 2018 com a “Any Alfred Figueres” i organitzar un conjunt d’actes divulgatius a l’entorn d’aquest pintor bagenc, entre els quals una reeixida exposició antològica i l’edició d’un parell de publicacions.

L’activitat pictòrica d’Alfred Figueras es remunta a les primeres dècades del segle XX. Un període marcat per l’efervescència de noves tendències i la convivència de diferents estils artístics a Catalunya. A banda del convuls context polític i social que va sacsejar intermitentment la realitat quotidiana d’aquells anys, en l’àmbit cultural, la constant emergència de nous estils, l’arribada d’estètiques trencadores i la demanda creixent d’una burgesia diletant van acabar dibuixant un ampli ventall de solucions artístiques que conviurien en el temps. Un panorama divers i estimulant on la tradició i la innovació compartirien protagonisme, conjugant-se i alimentant-se, a voltes, recíprocament.

Si bé és cert que el gruix de manuals dedicats a estudiar les manifestacions artístiques d’aquest període centren la seva atenció, principalment, en els corrents d’avantguarda (no endebades, Catalunya ha donat de sí, en aquest camp, a il·lustres representants de renom internacional),  afortunadament existeixen cada cop més publicacions que reivindiquen la trajectòria d’una gran varietat d’artistes que, al marge d’aquests moviments més experimentals i rupturistes, van mantenir-se fidels a l’evolució dels models de representació figurativa que, d’ençà de l’eclosió del Modernisme, van impregnar diferents generacions de creadors catalans. Uns pintors que, des d’estètiques i solucions diverses, van abocar-se a representar la seva realitat més immediata, passada pel sedàs de la seva sensibilitat. D’aquesta manera, molts d’ells van contribuir a fer proliferar una renovació de la pintura figurativa i del paisatgisme a Catalunya, uns gèneres que van gaudir del favor i de l’estima del públic burgés que freqüentava les nombroses galeries barcelonines i que, ja entrat el segle, s’estengueren per arreu del Principat.

Alfred Figueras fou un d’aquests darrers artistes, un dels pintors més sòlids i singulars que transità les dècades centrals del passat segle a casa nostra. Un franctirador de la plàstica catalana, com l’ha anomenat Francesc Fontbona. Un artista que sempre va volar per compte propi, sense aferrar-se a cap dels corrents i agrupacions artístiques que, d’ençà de les primeres dècades de segle, van proliferar pel territori català. Nascut a Sant Fruitós de Bages l’any 1898, als catorze anys es va traslladar a Barcelona amb la seva família. Compaginant la seva inquietud artística amb el treball a l’establiment comercial familiar, el 1917 va ingressar a la Llotja; el mateix any de la sonada Exposició d’Art Francès al Palau de Belles Arts que tant sacsejà la vida artística barcelonina. El mestratge de Francesc Labarta i la fascinació per la modernitat de la plàstica francesa el van portar a completar la seva formació a França, on quedà definitivament seduït per l’obra de Paul Cézanne. L’any 1924, va donar a conèixer les seves primeres obres, impregnades d’unes tonalitats ocres, torrades, i d’una inconfusible pinzellada constructiva, cezanniana; unes pintures que van merèixer l’elogi de reputades plomes artístiques de l’època, com les de Rafael Benet, Joan Sacs o Folch i Torres.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, i després de protagonitzar alguns aldarulls de signe catalanista en una funció al Teatre Goya, va decidir-se a visitar terres llunyanes, emmirallat per l’impuls viatger de Gauguin. Una aventura que el va portar a abandonar Catalunya i a desembarcar a les costes africanes, on s’establí a  la colònia francesa d’Alger. Allí va fundar-hi, amb el seu amic, l’escultor Rafael Tona, una acadèmia artística (l’Académie Arts) i va amistançar amb destacades personalitats com ara Le Corbusier, Foujita, Albert Camus o Albert Marquet. Amb l’arribada de la Segona República va tornar a Catalunya, alternant la seva residència a la capital catalana amb estades a Sant Fruitós de Bages, Eivissa i la costa provençal. L’any de l’Exposició Internacional de Barcelona va celebrar la seva primera exposició individual a Catalunya a les Galeries Laietanes i, posteriorment, va exhibir les seves obres en reiterades mostres a Manresa, on durant aquelles anys de republicanisme va començar a florir una incipient activitat artística a la capital bagenca. Amb l’arribada de la Guerra Civil es reclourà a Sant Fruitós de Bages amb la seva família, allunyant-se dels cercles artístics fins ben entrada la dècada dels anys quaranta.

D’ençà de l’any 1945 reapareixerà a les galeries barcelonines, contribuirà a la creació del Cercle Maiol (1946) i visitarà de nou Alger (1947) per a realitzar una de les seves obres cabdals de maduresa: l’àlbum d’aiguaforts Imatges d’Alger (1948). Una obra que va li va merèixer el reconeixement de nombroses personalitats i intel·lectuals de l’època, així com la distinció del Govern Francès. A partir de la dècada de 1950 emprendrà estades a diferents indrets d’Europa, d’Àfrica i d’Àsia per a copsar-hi allò més essencial de cada paisatge, en un esforç de síntesi estructural despullat de tot allò sobrer i superficial. Can Parés esdevindrà l’escenari on s’exhibiran les seves obres de maduresa, obtenint un ampli reconeixement de públic i de crítica. Després del seu decés, transcorregut a primers de l’any 1980, se succeïren  un seguit d’homenatges a diferents ciutats catalanes. L’any 1993 va tenir lloc una important mostra  retrospectiva al Palau Moja de Barcelona, comissariada per Assumpta Sala, que ha estudiat a fons l’obra del pintor i ha estat l’encarregada de configurar també la present exposició bagenca.

Transcorreguda del passat setembre fins al proper 11 de gener, en un local adequat per a l’ocasió al centre del municipi, aquesta exposició commemorativa ha reunit més d’una cinquantena de llenços del pintor santfruitosenc, corresponents a diferents períodes de la seva producció i provinents de diferents museus catalans i col·leccions particulars. Unes obres que s’exposen acompanyades de nombrosos materials gràfics i documentals que enriqueixen la mostra i ens permeten reconstruir amb major amplitud el seu periple vital i artístic. Així mateix, un muntatge audiovisual permet aprofundir en la concepció de l’exquisit àlbum d’il·lustracions i evocacions africanes “Imatges d’Alger”, se’ns dubte, la seva obra de major projecció internacional.

La mostra ens permet apreciar el laboriós procés de maduració d’una plàstica d’inconfusibles arrels cezannianes, centrada en el rigor constructiu, la depuració formal i una creixent subtilesa cromàtica. Moltes obres resten esbossades, cosa que ens permet entreveure la consistència estructural de la seva pinzellada i la solidesa del seu dibuix; d’altres, especialment els retrats nus, ens captiven per l’opulència clàssica dels seus cossos. Els seus dots com a excepcional dibuixant, de traç precís i sinuós, es posen de manifest sobretot en els seus dibuixos i aquarel·les, així com la insaciable passió constructivista que alimenta les seves natures mortes. L’exposició es complementa amb un profús catàleg d’Assumpta Sala i  un simpàtic conte il·lustrat, ambdós curosament editats per l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages.

Com resa la dita, “el poble que honra llurs fills il·lustres s’honra doblement a si mateix”. Cal felicitar i agrair doncs, en aquest sentit, l’esforç del municipi de Sant Fruitós de Bages en pro de la divulgació  i la reivindicació del patrimoni artístic català. Tant de bo moltes d’altres poblacions segueixin el seu exemple.