Homenatge a Alfons Banda, l’home pacífic

31.01.2014

Avui dilluns 29 de setembre a les 19h se celebra al Paranimf de la Universitat de Barcelona un homenatge a Alfons Banda, que va morir el passat 30 de gener. L’acte està organitzat per FundiPau (Fundació per la Pau) i l’ICIP. L’acte comptarà amb les intervencions de Federico Mayor Zaragoza, Xavier Masllorens i Rafael Grasa i l’acompanyament musical de la coral Primavera per la Pau.

Alfons Banda (1944-2014) va impulsar Fundació per la Pau | Foto Jordi Armadans

Alfons Banda havia de ser químic, però amb el temps va acabar pesant més la seva vocació cívica, que el va portar a impulsar la Fundació per la Pau. El seu activisme per la pau era indestriable de la seva vocació de mestre. Durant una anys va ser director dels jesuïtes de Casp, i són molts els alumnes i col·legues que el recorden d’aquella època. L’escriptor Jaume Cabré hi va coincidir com a docent i el recorda com  “un home que irradiava tranquil.litat i serenor. Pencaire. Fidel als seus compromisos. Sorneguer però seriós”. Per la seva banda, Arcadi Oliveres ens el defineix així:  “L’Alfons era vocació educativa, sensatesa en l’acció, constància en les creences, esperança en la pau positiva i exemple vital per a molts”.

Alfons Banda va néixer a Girona l’any 1944 i l’any 1966, acabada la carrera, s’instal·la a Barcelona. Va treballar com a professor universitari mentre acabava la tesi, però va descobrir la seva passió per l’ensenyament gràcies al jesuïta Ignasi Salat, de qui va aprendre que l’ensenyament, com a instrument de futur, podia anar més enllà del que es pensava. Eren els anys seixanta, moments de desvetllament postconciliar i agitació antifranquista. Tot això ho explicava a Núria Escur en una entrevista publicada a Barcelona Metròpolis l’any 2004, en la qual es mostrava ferm en la convicció que l’ésser humà pot viure sense la violència i que cal ser radical en el rebuig de la guerra.

Banda era al costat de Joan Gomis i Arcadi Oliveres des dels inicis de Justícia i Pau, fent apostolat pacifista de poble en poble, però atribuïa l’origen del seu caràcter pacifista al seu entorn familiar. Explicava que de petit cada vegada que a casa seva  es parlava de política, dels maquis o de Caracremada, immediatament es produïa un silenci especial, un buit curiós. “Sempre que es parlava de la guerra a casa passava alguna cosa estranya, hi havia tensió”. El seu avi patern havia estat secretari d’Alfons XIII. El seu avi matern, en canvi, era republicà, parent llunyà de Tarradellas. En casar-se els seus pares, era com si s’aparellessin el fill d’un feixista i la filla d’un republicà. “A casa devien arribar a un pacte de silenci i quan sortia el tema hi havia respecte i punt. D’aquí, suposo, vaig treure la conclusió que les guerres, vistes de qualsevol angle, són sempre nefastes”, explicava a Barcelona Metròpolis. Anys més tard, quan jugava a casa amb les seves nenes, la seva filla Joana li preguntava: “Papà, com és que tu sempre perds?”

A part del mestratge d’Arcadi Oliveres, Joan Gomis, Pepe Beunza, Lluís Maria Xirinacs o Fèlix Martí, el principal mentor i referent de Banda va ser sens dubte Seán McBride, fundador d’Amnistia Internacional i premi Nobel de la Pau, a qui va tractar personalment. McBride li va ensenyar sobretot una cosa que Alfons Banda sempre va tenir molt present: “El principal instrument, l’única arma possible, per canviar alguna cosa en la societat, és l’opinió pública”. En l’última entrada al seu blog, publicada sis setmanes abans de morir, però escrita amb la urgència d’un jove revolucionari, Banda reelaborava aquest pensament en termes rabiosament actuals, afirmant que el canvi social sempre va de l’àmbit social a l’àmbit polític, mai a l’inrevés. I apuntava dues conclusions de gran volada: “La primera és que sempre que es produeix un terratrèmol social va seguit d’un terratrèmol polític. La segona conclusió és més agosarada, més solemne: les idees que provoquen un terratrèmol social acaben per imposar-se. (…) Únicament cal tenir en compte que opinió pública no és simplement l’opinió més ben situada en una enquesta sinó aquella convicció profunda, compartida per la majoria dels ciutadans, que convindríem en assenyalar com a irrenunciable si no volem perdre qualitat humana en la nostra vida col·lectiva”.

Com molt bé ha apuntat Ignasi Aragay al diari Ara, la seva feina ha estat decisiva en la construcció d’una cultura de la pau. Banda estava convençut que els petits consensos d’avui, els de les minories, seran els grans consensos de demà. Com deia en un article que recollim avui a Núvol, el temps ens va a favor.

Respon a Miquel Angel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Dilluns, parlem de l’Alfons Banda | Periodisme i Consciència

  2. Graaaaan professor a Casp. Dels que et fan gaudir. Sóc químic gràcies a ell. Fonamentalment gran persona, de les que no haurien de marxar mai.