Alexei Volodin impregna el Palau de Romanticisme

Alexei Volodin és, sens dubte, un dels millors pianistes del món en l’actualitat. Per això sempre podem considerar un plaer i un luxe tenir l’ocasió de sentir-lo en directe. El cicle Palau 100 Piano ha tingut l’encert de convidar-lo, i Volodin va superar totes les expectatives creades amb un recital integrat per obres de Schubert, Chopin i Schumann. Romanticisme en estat pur interpretat per un músic de cap a peus capaç com pocs de fer sentir l’emoció a la pell de l’oïdor.

La primera obra van ser els quatre Impromptus op. 142 de Schubert, escrits el 1827, un any abans de morir. Des de la primera nota que va tocar, Volodin es va mostrar absolutament confiat i segur de si mateix. El pianista rus posseeix una tècnica molt sòlida, però que tan sols s’intuïa, ja que el que va transmetre va ser una expressivitat i una sensibilitat màximes. El seu Schubert va estar marcat per una manera de tocar apol·línia, amb un equilibri perfecte entre rauxa i mesura, entre emoció i contenció. Delicat, càlid i amb un so expansiu, Volodin va tocar fent una articulació perfecta de les notes. Això es va destacar especialment en el darrer impromptu, que va interpretar a una velocitat de vertigen sense perdre mai la forma ni la intel·ligibilitat de les notes. En mans de Volodin vam sentir un Schubert romàntic però contingut, intimista i bellíssim.

De Schubert va passar a Chopin amb la Ballade núm. 4, op. 52. És ben sabut Chopin és una de les especialitats de Volodin, i en aquest concert ho va demostrar novament, amb una interpretació que començava amb certa timidesa, i que a poc a poc va anar agafant volada i expansió. Volodin sap combinar i alternar amb gran mestria l’elegància, la rauxa i la contenció, presents en l’obra del compositor polonès.

A la segona part del concert va arribar Schumann amb els seus Estudis simfònics, op. 13, que conformen una obra monumental i plantegen una altra dimensió en el pianisme del Romanticisme. Volodin va abordar Schumann amb un estil diferent del de la primera part. Va deixar-se anar més, va tocar amb un so més generós i unes maneres menys apol·línies i un xic més dionisíaques. Va ser més arrauxat i menys contingut. Però en tot moment va mostrar un so cristal·lí que ho omplia tot, tant en els moviments més lírics com en els més apassionats.

Podem dir, doncs, que Alexei Volodin va desplegar tot el seu ampli ventall d’estils interpretatius, sempre carregats d’emoció i de sensibilitat, però amb pulcritud i mai amb força desmesurada. Volodin és un pianista ideal per al Romanticisme per la simbiosi que fa entre delicadesa i expressivitat màximes. El seu recital va ser una autèntica delícia, pel programa i per una interpretació amarada de delicadesa i sensibilitat, i perquè vam veure un Volodin molt inspirat i molt còmode en totes les peces que va interpretar i que van fer vibrar el públic del Palau.