Alexandre Tharaud al Palau

7.03.2015

El pianista francès Alexandre Tharaud aquesta setmana ha visitat Barcelona en el marc del cicle Palau 100 – Piano, i val a dir que ha deixat una impressió altament favorable. Va interpretar un programa clarament diferenciat en dos blocs: d’una banda, el classicisme de Mozart; de l’altra, repertori francès, concretament Satie i Ravel. Va saber tocar tots dos estils amb una adequació perfecta i una gran elegància.

Alexandre Tharaud

Alexandre Tharaud

La primera part, integrada exclusivament per obres de Mozart, la va tocar de dalt a baix sense deixar lloc a aplaudiments. L’última peça, la més coneguda, la Sonata en la major, KV 331, «Alla turca», va ser la primera obra imbuïda de l’esperit classicista, ja que les anteriors, generalment poc interpretades, la Suite en do major, KV 399, la Gigue, KV 574 i el Praeambulum, KV deest, eren peces que pretenen imitar l’estil barroc per part del compositor austríac. Tharaud va tocar un Mozart lluminós i elegant, amb una articulació perfecta de les notes i un ús molt ajustat del pedal. Va fer sonar el classicisme en tota la seva esplendor. Va tocar les variacions de l’Andante grazioso cadascuna amb un aire diferent i es va mostrar juganer en el tercer moviment de la sonata «Alla turca», en què va convertir en ornaments unes quantes notes reals, fent-les força més curtes, a manera d’apoggiatura.

A la segona part va venir el repertori que Tharaud més interpreta: el francès. Satie és un compositor amb peces molt explotades al cinema i a la televisió, però poc interpretat en directe. En va tocar les Gnossiennes núm. 1, 3 i 4, peces etèries, subtils i delicades, donant-los un aire irreal i oníric. A vegades semblava que gairebé no tocava les tecles de la lleugeresa que irradiava Tharaud. Aquest és exactament el caràcter de la música de Satie, que es mou en una zona híbrida entre la realitat i el somni, i Tharaud va saber-ho transmetre amb absoluta exquisidesa.

Després de Satie, per cloure el concert, van venir els Miroirs de Ravel, obra ben diferent de l’anterior, de gran espectacularitat i complexitat. Tharaud va fer gala de tota la seva competència tècnica i el seu domini de l’instrument per a una obra plena de matisos i amb molts registres diferents. Si fins aleshores s’havia mostrat més aviat contingut, en Ravel va desfermar la passió i sense perdre l’elegància en cap moment, va tocar amb un so més intens, més embolcallador, amb canvis constants de la posició de les mans i un ús abundant del pedal. Va ser un Ravel absolutament impressionista, brillant i imbuït d’una gran bellesa.

Alexandre Tharaud, el pianista que es va començar a conèixer massivament arran de la seva interpretació de la banda sonora de la pel·lícula Amour, de Michael Hanecke, va demostrar que és un gran pianista en una sala de concerts. Només s’ha de lamentar el gran nombre de seients buits que hi havia al Palau de la Música.