Àlex Rigola s’endinsa en la ment de Lorca

16.12.2015

“És el somni de qualsevol programador de teatre”. Així ha definit Xavier Albertí l’estrena de El Público, de Federico García Lorca. L’obra, que s’ha estrenat a la Sala Gran del Teatre Nacional de la mà d’Àlex Rigola, explica la història d’un director d’escena que, després de fer teatre per agradar al públic, decideix fer un “teatro bajo la arena”. Tot i que, com ha admès Albertí, el més important del text no és l’argument. El muntatge, coproduït pel TNC i el Teatro de la Abadía de Madrid, es podrà veure fins al 3 de gener.

Pep Tosar interpreta el director d'escena a l'obra El Público. © Ros Ribas

Pep Tosar interpreta el director d’escena a l’obra El Público. © Ros Ribas

“Hem de destruir el teatre o viure al teatre”, exclama Lorca en aquesta obra, amb la qual aspirava a iniciar un nou camí. I és d’això del que parla: del valor per trencar amb el passat, amb les inèrcies, amb la tradició, amb la repressió -tant en el pla artístic com en l’afectiu- i de fer allò que un realment vol. No en va, l’obra sorgeix durant la segona crisi amorosa de Lorca, quan Mariana Pineda triomfava a Barcelona i alguns col·legues seus, com Buñuel, li retreien que fes un teatre “per a les masses”. Paradoxalment, les primeres lectures d’El público van ser un desastre, ningú entenia res, i el poeta va optar per guardar aquella obra “irrepresentable” al calaix i continuar fent el teatre que tothom volia. “Jo també m’he sentit així algun cop” -ha reconegut Rigola- “hi ha peces que han rebut una gran ovació de públic i crítica i no han marcat tant en la meva evolució com obres menys celebrades”.

El público parla del teatre i del desig, a través d’un joc de màscares, en què es barregen ficció i realitat. I, tot i que va ser escrita fa més de 85 anys, encara ens permet reflexionar sobre les tensions del teatre contemporani. Lorca tenia clar que el teatre s’havia d’imposar al públic i que “es una escuela de llanto y de risa y una tribuna libre donde los hombres pueden poner en evidencia morales viejas o equívocas y explicar con ejemplos vivos normas eternas del corazón y del sentimiento del hombre”. A l’obra, de fet, busca deconstruir aquestes morals i investigar la naturalesa de l’amor i del desig des d’una perspectiva no autoritària, alhora que convida el públic a sumar-se a l’actitud reflexiva i catàrtica dels personatges. “No té límits, aquest és el risc a l’hora de muntar-la”, confessa Àlex Rigola.

Potser per això, Rigola aconsella als espectadors que, tot i que potser no comprendran tot el que s’està dient, es deixin endur pel muntatge i la seva força poètica. “És un espectacle que hem de tractar potser més com una poesia, no pas tant com un text amb presentació, nus i desenllaç, tot i que en té. Deixeu-vos endur pels sentits!”, diu Rigola.

De fet, l’obra sorprendrà l’espectador només entrar: Max Glaenzel i Àlex Rigola han transformat completament la Sala Gran amb una escenografia que representa els dos tipus de teatre del text dels quals parla l’obra. “Els elements d’estètica surrealista han quedat desfasats, però l’essència està present de forma més contemporània, en un espai indeterminat que t’arrossega”, conclou Rigola.