Alegret i Guinovart omplen de cançó catalana el LIFE Victoria

30.11.2017

El tenor David Alegret i Albert Guinovart en la seva doble faceta de pianista i compositor van oferir un recorregut per la cançó catalana en el novè recital del LIFE Victoria 2017, en el qual també van participar la soprano Natalia Labourdette i la pianista Irune Liberal.

David Alegret

David Alegret

El programa que inicialment combinava cançons de Toldrà, Guinovart, Pujol i Lamote de Grignon (pare i fill) amb dos meravellosos cicles de Liszt (Tres sonets del Petrarca) i Britten (Set sonets de Miquel Àngel) va esdevenir finalment un monogràfic de cançó catalana, amb l’afegit d’obres de Morera i Montserrat Ayarbe en substitució de les de Liszt i Britten. Com sol passar amb els sempre ben escollits programes del LIFE Victoria, s’hi notava la vinculació amb Victòria dels Àngels, aquest cop per partida doble: pel repertori escollit (es pot cantar Maig millor que ella?) i per la participació d’Albert Guinovart, que va acompanyar la soprano catalana en diversos recitals.

Abans, però, era el torn de la soprano Natalia Labourdette i la pianista Irune Liberal, dins del mai prou lloat programa LIFE New Artists. Ens podríem preguntar si l’excel·lent nivell dels teloners, concert rere concert, es deu al bon ull de la direcció artística del LIFE, o és que ens trobem davant d’una generació privilegiada d’interprets. Labourdette i Liberal ens van oferir unes meravelloses Vocalizaciones de Turina seguides d’uns Lieder de Strauss. La soprano madrilenya va estar esplèndida en la interessant i arriscada obra de Turina, que al prescindir de text exposa sense pietat qualsevol mancança tècnica que pugui tenir l’intèrpret. Labourdette va superar la prova amb una emissió perfectament controlada. Va faltar una mica més de maduració en les cançons de Strauss, tot i que el timbre de veu semblava fet a mida per elles – tot arribarà.

Amb l’entrada de David Alegret i Albert Guinovart a la sala Domènech i Montaner del recinte de Sant Pau la cançó catalana va prendre el protagonisme, per bé que la influència alemanya dels Strauss recent cantats s’intuïa en la interpretació que feren a la primera part, especialment en el cicle Cançons de carrer, d’Enric Morera. La versió d’Alegret, íntima i continguda, contrastava amb el caràcter més espontani al qual estem acostumats. Va ser una aproximació soprenent i estimulant, que vinculava el cicle a la tradició germànica del Lied romàntic i el convertia en una mena de Winterreise a la catalana. Per exemple, la segona cançó –Ai Marguerida– la va cantar quasi com un xiuxiueig, conduint tota la tensió cap a paraules que revelaven un intens sofriment intern, transformant d’aquesta manera el despreocupat i –segons com es canti- quasi amable retret cap a l’esquiva estimada en amarg i profund. La delicadesa del cant d’Alegret i de l’acompanyament de Guinovart van crear moments de gran bellesa, com ara en la cèlebre L’oreneta, especialment en la segona secció, en mode major, que en aquesta versió més abatuda feia veritable justícia al poc esperançador text.

Després de les expectatives creades per un començament tant engrescador la resta de la primera part va resultar decepcionant. Amb un Alegret excessivament dependent del faristol, les seves filigranes vocals i la sensibilitat de Guinovart no van ser suficients per donar vida a les cançons de Francesc Montserrat Ayarbe i Francesc Pujol. Podríem fins i tot pensar que no estaven prou ben preparades, si no fos que figuren en el darrer treball discogràfic del tenor. Afortunadament a la segona part el canvi va ser radical, començant per les dues meravelloses cançons de Guinovart. Aquí Alegret va recuperar la inspiració del principi del recital i amb la inestimable col·laboració del propi compositor des del piano ens va oferir dues mostres del geni de Guinovart: Tu el mar, jo el blau, i T’estim, amb melodies senzilles i directes (que no previsibles) per a dos poemes de gran tendresa.

La qualitat que fa a Alegret especialment adequat per al Lied és la seva habilitat en el control dinàmic. Sempre dins d’un volum mesurat -com escau a un gènere tan íntim-, el tenor és capaç de baixar magistralment fins a pianissimi quasi imperceptibles i plens d’intenció, alguns cops de forma espectacular en passatges molt compromesos, com ara en ple salt cap al registre agut, sense que se’n ressenteixi ni l’afinació ni la línia vocal. I on millor ho va saber aprofitar va ser en l’últim bloc del recital, dedicat a Toldrà, on ell i Guinovart van deixar interpretacions per no oblidar, com ara una expectant i il·lusionada Cançó incerta, la millor versió de Canticel que he escoltat mai, o l’emotiva Cançó de comiat que va cloure el recital.