Alberto San Juan: Autorretrato de un joven capitalista español

31.05.2014

Alberto San Juan presenta avui a l’Auditori de Palafrugell, dins el marc del festival Í-TACA, l’espectacle Autorretrato de un joven capitalista español, un monòleg de teatre documental on l’actor reflexiona sobre l’origen de la situació político-econòmica actual i confessa la seva pròpia experiència. Recuperem la crítica que en va fer Oriol Puig Taulé després de veure’l al Teatre Lliure.

Alberto San Juan ha escrit i dirigit Autorretrato de un joven capitalista español

El mateix divendres i dins el suggerent calaix de sastre que és el cicle “Fora d’hores”, Alberto San Juan va presentar un altre monòleg, aquest escrit i dirigit per ell mateix, que de fet ja vam poder veure l’any passat al Barts. “Autorretrato de un joven capitalista español” és una brillant conferència-espectacle, un acte de sinceritat d’un actor que ja és massa gran perquè el truquin per ser “el guapo de la pel·lícula”, però encara massa jove per fer de “pare del guapo de la pel·lícula”. Unint la història d’Espanya des de les acaballes de la dictadura i la Transició fins al moment actual amb la seva pròpia biografia, San Juan es despulla emocionalment per bastir un exercici d’història comparada: des del cèlebre concepte de “atado y bien atado” amb el qual Franco es va encarregar de deixar-ho tot, passant per l’exterminació del Partit Comunista Espanyol i auge del PSOE, San Juan parla d’història però també de teatre, d’economia, de política internacional i d’amor. Aquell actor que semblava que s’havia de menjar el cinema espanyol (“Yo salía en el País Semanal y escribían: Alberto San Juan lleva pantalones diseñados por…”) i que amb els seus amics va fundar la companyia Animalario, es presenta davant nostre amb tots els seus dubtes i imperfeccions, mostra orgullós la seva panxa cervesera i relata algunes de les interioritats del món de la faràndula. “El espectáculo podrá gustar, podrá no gustar… Pero el tío ha leído!”, diu mentre posa sobre la taula els feixos de llibres sobre la Transició espanyola que citarà, per demostrar que allò que Franco va deixar al sac i ben lligat és l’enorme poder que actualment encara ostenta la banca i les grans empreses de l’estat. San Juan ens parlarà, durant les dues hores que dura l’espectacle, sobre Henry Kissinger, Willy Brandt, Felipe González, la Revolució dels Clavells i els acords militars entre els Estats Units i Espanya, inserint pinzellades del seu “jo” adolescent, imitant molt finament el rei Joan Carles I i tots els presidents de govern que ha tingut Espanya, o fent escoltar al públic el cantaor José Menese i el seu tango “Ya se va acabando el miedo”. El qui va ser considerat un dels actors més prometedors de la seva generació ens confessa que no treballa tan sovint com voldria, que fa recitals amb un guitarrista, més recitals amb una banda de jazz i que fins i tot ha participat en una sarsuela a Madrid (és a dir: que té moltes ganes de treballar), i que ha arribat a substituir a Hugo Silva en una pel·lícula, per la qual li van exigir que s’afaités la barba (blanca), es tenyís els cabells i es posés una faixa. Barrejant socioeconomia i història personal, Alberto San Juan es pregunta com pot ser que en un país que no va arribar a tenir mai un estat del benestar (sinó més aviat “un estado del medio estar”) es poden arribar a retallar tants drets socials, i afirma que quan el seu fill vagi a l’escola li donarà cada matí un bon got de ginebra perquè la LOMCE no li entri al cap. Tampoc se salven els grans mitjans de comunicació espanyols i les seves connexions amb la banca, i s’agraeix el gest per part d’un (dels tants) en la seva època nens mimats de El País i el Grupo Prisa (però això, com reconeix San Juan, donaria per un altre espectacle sencer).