Albert Sánchez Piñol: “Al Poder l‘has de mirar als ulls i dir-li que no”

20.01.2019

Vaig vibrar, fins al punt de plorar a llàgrima viva, llegint Victus d’Albert Sánchez PiñolLa pell freda em va atrapar com una droga, fins i tot em vaig enamorar d’una granotota de bellesa estranya, i no és pas una exageració de poeta. Pandora al Congo em té el cor robat, quin cony de juganer aquest Albert, però no em cansaré de recomanar Pallassos i monstres, que no està gaire lluny del tema del seu darrer llibre Fungus. El rei dels Pirineus, que vaig llegir per encàrrec: en Toni Ferron de la Llibreria Foster & Wallace em va demanar de presentar-lo juntament amb el seu autor i l’estimat Quico Sallés. Va ser una presentació tan plena d’emocions que em va anar bé deixar passar unes setmanes abans de fer-li aquesta entrevista.

 

L’escriptor Albert Sánchez Piñol, autor Fungus | Foto Vila del Llibre

M’agrada el segle XIX, sobretot mitjans i finals.

Uf. És el segle de les grans utopies, almenys de la seva maduresa intel·lectual i programàtica: socialisme, comunisme, anarquisme. Però també és el segle de la industrialització com a fenomen que explota i esclavitza masses d’europeus, i del colonialisme, que explota masses de no-europeus…

I va arribar el segle XX.

…i del colonialisme van emergir els totalitarismes. Si t’hi fixes, el gran pecat de Hitler i Stalin és que van tractar els europeus de la mateixa manera que els europeus havien tractat a la resta de la humanitat. Sí, en certa manera, els totalitarismes no són res més que la projecció colonial sobre la metròpolis. El cas d’Espanya és extrem: ¡Franco envaeix la Península amb un exèrcit colonial!

M’agrada el sarcasme que gastes a la primera i segona part de “Fungus”.

Perquè a la primera i segona part ens fotem de Ric-Ric. I què és Ric-Ric? En el fons representa a qui ens governa. I qui ens governa? Qualsevol. Algú que passava per allà. Mira Trump. La història et diu això: que a la presidència hi pot arribar qualsevol pelleringa, no té la menor importància. (Amb molt poques excepcions). El que realment importa són les forces sobre les quals s’aposenta el poder. Mira la coberta de Fungus. Ho diu tot. (Un oli del gran Quim Hereu, per cert).

El protagonista, en Ric-Ric, és un anarquista exiliat. Tots els catalans portem un anarquista a dins?

Ha, ha, ha! Crec que la frase és d’en Prim. Sí, crec que sí. Però també portem moltes més coses. També som l’etern derrotat, i per això mateix l’etern irreductible. Som una contradicció col·lectiva insuperable. Ser català és un llast i és un goig, tot alhora. Un llast perquè voldries ser noruec, o congolès, qualsevol cosa que t’alliberés d’aquesta pugna constant pel dret a existir, i al mateix temps un goig perquè tots preferim ser David a ser Goliat.

L’anarquisme et serveix per parlar sobre el poder.                   

O més ben dit: de les contradiccions del poder. Ric-Ric és un penjoll humà, àcrata, a qui les circumstàncies el posen al capdavant d’unes criatures extraordinàries que l’obeeixen cegament. Ell és anarquista, o sigui que vol destruir les relacions de poder. Però quan l’atzar li atorga un poder absolut, no dubta ni un segon a fer-lo servir…

El poder és bèstia perquè la condició humana també l’és. Has tornat a descriure la bestialitat humana.

Sí, en l’argument del relat i en la lògica del relat: als Pirineus del segle XIX apareixen unes criatures estranyíssimes. Què fan els humans? Envien la policia i l’exèrcit. A exterminar-los, és clar. T’asseguro que ni un lector, ni un, m’ha dit: “No, home, haurien enviat científics socials a aprendre d’ells i a aprendre a conviure-hi”.

La Rosa Parks va dir, no m’aixeco. I Bartleby l’Escrivent, preferiria no fer-ho.

M’agrada més Rosa Parks. Al Poder l‘has de mirar als ulls i dir-li: “No”. Bartleby és més aviat l’heroi dels pedants.

Als catalans ens passa com als menairons, estem esperant que algú ens digui què hem de fer?

Sí. La paradoxa és que, mentrestant, anem fent. Tenim massa arrelada, crec, la figura del líder carismàtic, messiànic. Fixa’t que quan apareix algun polític nou no diem gairebé mai “aquest paio és bo perquè vol fer això o allò”. No. Diem: “Em cau bé, sembla honest”. Jutgem més amb criteris morals i religiosos que pràctics o ideològics.

Cites en Joan Brossa: la gent comuna no és conscient del poder que té. I et deixes la segona part de la frase, per mi determinant: amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’Estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries.

És que l’única manera realista de batre el poder és fent allò que el poder no vol que facis! Si fas el que et diuen mai no arribaràs on vols anar, perquè les seves lleis estan dissenyades justament per a impedir-ho. Qualsevol ho pot veure. Mira el Procés: si el 100% de catalans votessin a un únic partit radicalment independentista, segons la llei espanyola la independència de Catalunya continuaria sent absolutament il·legal. Seria risible si no fos dramàtic! Les lleis només són el camuflatge de l’autèntic Poder, que no es basa en la llei, sinó en la força. D’això parla Fungus, i per això l’he situat a un lloc com els Pirineus del segle XIX, on és molt més clar que la natura predomina sobre la cultura.

I la naturalesa és un personatge més. Molt allunyada de la concepció romàntica i ensucrada que en tenim ara. Mostres una naturalesa implacable.

Exacte. Avui en dia concebem la natura com una mena de parc temàtic al nostre servei. Però fa ben poc era una altra cosa, un lloc hostil i perillós. Sempre he dit que Fungus té molta cosa de western hivernal: tot comença l’any 1888, a un lloc de frontera com els Pirineus de l’època.

Els bolets i tota la càrrega mitològica que tenen en un país tan micòleg com el nostre era molt temptador per a un antropòleg com tu.

El que m’estranya és que la narrativa s’hagi ocupat tan poc del món micològic. Mira’t un bolet, qualsevol, un parell de minuts. No et demano que et concentris, reflexionis, ni res. Només mira. Mira. Són formes d’un altre món, són textures originalíssimes. Els bolets són i signifiquen l’essència del bosc. Per això ens agraden tant, i per això mai no els podrem aprehendre del tot. Al contrari. Jo crec que són ells, els que ens acaben tenint a nosaltres. És el que sempre em passa quan vaig a buscar bolets i passejo pel bosc: jo no trobo bolets, ells em troben a mi.

Entre les escenes fantàstiques i les de caire realista no hi ha diferències d’estil. Passes amb naturalitat d’una escena a l’altra.

Sempre intento fer de la narrativa fantàstica literatura realista; i de la realista, fantàstica. Hi ha d’altres mons, i jo espero que els lectors els trobin als meus llibres.

Trobo que és una avantatge que siguis antropòleg. Els escriptors que venen de la filologia s’embarbussen de paraules. Com ho deia en Josep Maria de Sagarra? “Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines / i pesada com la prosa  /de don Pere Coromines”.

Jo no criticaré mai als autors que venen de la filologia. Faltaria més! Però és cert que la narrativa són relats. Per a mi la gran pregunta que ha de respondre un llibre és: “quina història m’expliques?” De vegades he tingut la sensació que els autors que venen de la filologia dominen molt bé el mitjà de transmissió -el llenguatge i l’estil- però cuiden poc el contingut -la història-, o que aquesta és molt prima.

La gent de ciències escriu millor.

Espero que no. Jo sóc de lletres.

He, he, he! És falsa aquesta dualitat entre ciències i lletres. És un invent molt recent. Per ser científic cal molta imaginació. Per escriure cal ser molt metòdic.

Això sí. Totalment d’acord. I és ben trobat: qui pot negar que Einstein tenia moltíssima imaginació, i ben dirigida? I al mateix temps, escriure és una feinada de por. Ni bohèmia ni òsties: si et passes el dia al bar, quan escriuràs?

Vaig llegir que deies que et costaria molt escriure narrativa històrica tenint representants polítics a la presó i exiliats.

Bé, no és això…. és pitjor. Amb els empresonaments i l’inici de l’exili vaig començar a tenir unes sensacions molt i molt desagradables. Però allò curiós era que jo ja coneixia, aquestes sensacions. I em deia: “però com pot ser? Ni personalment ni col·lectivament has viscut això abans”. Fins que jo mateix em vaig respondre: “Sí que vas viure aquesta angoixa, quan et documentaves pel Victus i pel Vae Victus”. El que està passant és espantós, i el pitjor que podem fer és assumir-ho i normalitzar-ho… I ho estem fent. És terrible, sí. Per què hauria d’escriure sobre el 1715 si l’estem vivint el 2019?

Quin llamp d’editora que tens, la Isabel Martí. Feu un bon tàndem. No teniu signat cap contracte. Quan tens un llibres l’hi envies. Sense terminis ni lligams.

Sempre ho he dit i ho reitero: una gran editorial i una editorial gran no tenen perquè ser el mateix. Per a mi La Campana és una gran editorial.

Em deia que t’agrada la primera persona del plural. Tot i que hi ha personatges t’allunyes dels herois i del jo. Ets més del nosaltres.

Per parlar de la realitat i la quotidianitat ja esteu els periodistes. I a més, jo no tinc res a dir de mi. No tinc gaire interès, la veritat. Els meus personatges crec que sí.

Tenim un dinar pendent.

I el pagaràs tu, per compensar-me per la tabarra d’aquesta entrevista. Ojojo.

Maleït!

 

Llegeix la ressenya de Fungus a càrrec de Josep Vicenç Eres aquí.

Si et subscrius a Núvol per un any, et regalem un exemplar de Fungus. Escriu-nos a subscriptors@nuvol.com i et podràs descarregar també de franc l’ebook de Sánchez Piñol, Quan érem genocides.