Albert Mestres i la Senyora Mort

14.02.2014

Albert Mestres és triple notícia aquests dies. Acaba de publicar un recull de poemes, Nous (Edicions 62) i un assaig titulat Breu tractat sobre la mort i la bellesa (Angle Editorial). Tot plegat ha coincidit amb l’estrena de la seva última proposta escènica, Senyor Gripau, Senyora Mort, una teatralització de la poesia de Josep Sebastià Pons, que podeu veure a La Seca Espai Brossa fins al 2 de març.

Albert Mestres

 

Hi ha un fil molt tènue que lliga aquests dos llibres i l’espectacle que ara podeu veure a La Seca: la mort de Bruna Mestres, neboda de l’autor, que va morir de manera tràgica a la flor de la joventut. D’aquell cop n’ha sortit ara aquest blau, que ha trigat ben bé deu anys a manifestar-se literàriament. “Aquestes lletres són mans que et recullen”, diu el primer vers d’un dels dos sonets que Mestres dedica a la Bruna i que recull a Nous. La mort de la neboda és també el germen del Breu tractat sobre la mort i la bellesa, un magnífic assaig que repassa la fascinació que sempre ens ha produït la mort memorable de personatges en la plenitud de la seva bellesa i joventut. Mestres hi fa una excursió erudita, revisitant mites tan antics com Guilgamesh o Osiris i tan moderns com la Marylin Monroe o la Greta Garbo. Amb la mateixa familiaritat amb què Sisa convocava a casa seva el Pulgarcito i el Peter Pan, Mestres ens parla d’Aquil·les o David, Alexandre o Jesucrist, Lucrècia o Cleopatra com si fossin personatges d’un mateix retaule. A Mestres l’erudició li surt per tots els porus. No és una erudició desplegada per carregar-se de munició i d’arguments, i encara menys per impressionar, sinó que és pura perspiració. Per acabar dient-nos que “Ningú no sap quan morirà, ningú no sap com morirà, però la manera de morir pot il·luminar o entenebrir tota una vida. (…)  Només quan ja no hi som, només amb la mort som complets, acabats, irreversibles”, diu en cloure aquest breu tractat”.

Hi ha artistes que fent poca feina aconsegueixen generar molt soroll i donar-se una gran visibilitat. El cas de Mestres és tot al contrari. La seva prolífica activitat no s’ha fet prou visible, ni ha estat prou comentada i per descomptat prou premiada. Això passa sovint als multifacètics, que tendeixen a la dispersió i sembla que no acaben d’arreplegar mai tot el que han sembrat fins al cap de molt temps. Vivim en un país en què només et deixen ser una cosa i en el qual sembla que per cada ofici només vulguem tenir un representant: un tenor, un meteoròleg, un pintor, un poeta, etc. I Mestres és poeta, narrador, dramaturg, traductor, editor, professor, director, tot en un. Darrerament s’ha abocat molt a la direcció escènica i sembla que a molta gent ja li està bé de classificar-lo en aquesta casella. Ell també s’hi troba bé, però Albert Mestres és també totes aquestes altres coses que he dit mes amunt.

Aquests dies podeu veure en sessió golf a La Seca Senyor Gripau Senyora Mort, un homenatge al poeta rossellonès Josep Sebastià Pons (1886-1962) “Aquest espectacle em va venir tot sol”, em diu Albert Mestres. “La poesia de Pons, dins un univers molt cohesionat, és força diversa. Mentre llegia les seves poesies completes em van atreure poderosament l’atenció aquelles dedicades a les bestioles més humils de la naturalesa, una mena de faules però que si eren alliçonadores ho eren des del sentiment i el pensament contemporani. Veia, a més a més, en aquestes petites faules un potencial dramàtic quasi tan gran com el poètic. Directament, em demanaven ser posades en escena”.

Per bastir aquest petit però tan variat univers de seguida Mestres de seguida es va sentir impulsat a recórrer a la interdisciplinarietat, cosa que li permetia reduir a l’extrem, d’acord amb l’exigència d’austeritat que m’inspirava Pons, les persones a escena mentre que s’hi multiplicaven exponencialment els personatges. “Per articular tota aquesta diversitat, sense renunciar al protagonisme absolut de la paraula poètica, vaig decidir d’una banda recórrer a la música, entesa com un llenguatge escènic més i no com a il·lustració o acompanyament i vaig pensar de seguida en Marc Egea i la seva viola de roda, i construir la progessió dramàtica a partir de dos personatges, el Poeta i en Ventura, el seu alter ego rústic”, explica Mestres.

La poesia de Josep Sebastià Pons també traspua dol per totes bandes. Després de la mort de la seva dona, Pons va aïllar-se del tot i la seva poesia, alhora que agafava el vol cap a les altes esferes de la poesia universal, va esdevenir quasi un monòleg, o més ben dit un diàleg mut amb la natura. El dol per la seva dona es fa present en els poemes de Pons amb fonda delicadesa. Fins al 2 de març a La Seca. Consulteu cartellera.