Albert Mestres: cants de por i de soledat

31.03.2019

Edicions 62 publica Poemes intestins, el darrer llibre de l’escriptor, traductor i director d’escena Albert Mestres. Sense títols, ni seccions que divideixin el llibre, els poemes que el basteixen s’ordenen com una lletania de pors que s’endinsa en els viaranys de la introspecció. La més humana: ventre endins, on es cova l’emoció.

Albert Mestres

Poemes intestins, poemes d’intestins, poemes instintius, o poemes fets d’instints? Una mica de tot, diríem, perquè la proposta de Mestres se situa en un interstici, igual de perillós com llefiscós. A mig camí entre passió i reflexió —entre la rauxa i el seny—, entre bestiari i cançó, entre aparença i profunditat —entre forma i fons, al capdavall— que relega la ingenuïtat tan sols al lloc de l’aparença. Tot junt, potser, perquè al llarg dels quaranta-set poemes es desplega, com si fos un retaule, el pas vital del jo poètic per la llargada intestinal, camí d’aprenentatge, que és la vida: la tasca rau, aleshores, a traspassar aquest moure’s pel dia a dia, a un moure’s poèticament mitjançant els versos.

Poemes intestins, un retaule, o un pelegrinatge ple d’estampes que dialoguen entre elles. El títol ja remet a una qüestió d’interioritat i obertura en canal que vol emfatitzar-se: la por batega com el cor, i cada poema és un excurs sobre basardes diverses. El vincle és claríssim: vinc a explicar-vos la meva por, la que m’habita el fetge. I així tornem de nou a l’interstici: us mostro aquesta meva vida, però pel tamís borrós de la poètica volgudament continguda, estudiada. Què queda, doncs, de la interioritat? En queda alguna cosa?

S’elimina, en aquesta ambigüitat, tota referència biogràfica: vinc a explicar-vos la meva por, que ja no és meva, sinó que és vostra. La prenem, llegint el vers: cants de por i soledat. Allò més interessant, sens dubte, arrela en aquesta ambigüitat sobre la qual s’erigeix el llibre, quan defuig de l’expressió més emotiva —i defuig de moralines o morals— i se situa en un pla en què el llenguatge sura per damunt de tot: “el poema en moviment”, diu l’últim vers del llibre.

Por “de no sentir res”, “de la malaltia”, “de no saber què escriure / de saber però errar a l’escriure”, “por de tenir por”, “de parir i morir”, “por al deliri la febre / a perdre la raó / a un món irracional / a dissoldre el meu jo”: tota la por —totes les pors— esventrada, descansant sobre la taula metàl·lica i freda del quiròfan. Exposant-se sense complexos sota la llum blanca. Mèdica. Atomitzada. I aquí, en aquesta sala purament desinfectada, la soledat és l’hortizó en què existir i pensar-se es troben sense treva.

La por de les pors: la soledat (“quina por ens fa la soledat”). I aquesta por, com totes les altres, s’entén pel fet d’assumir-se, en la consciència, com un sentiment irrevocable que cal assumir, una altra part més del cos que cal conèixer. “Canta la soledat” arreu i tothora: és també, no ho oblidem, la condició de possibilitat de pensar des de la calma, de l’escriure meditat; i l’última deriva, a la corda fluixa, per no viure en la “buidor”. Aquesta autòpsia en el quiròfan és, doncs, la d’un cirurgià que s’opera a si mateix: al bisturí i a la taula metàl·lica, la mateixa persona.

Llegim, llegim, i volem concloure, dins el boscatge de temors i paüres, però ens resulta impossible. Entre el triomf i la claudicació, sempre a l’interstici, es troba el poema. “ja no hi ha por / perquè ara // tot és por”, però a la vegada, la por es mutila, es destrueix. I en aquesta contradicció, eterna i irremeiable, és on s’habita el món i el record, l’obertura:

vencedors de les pors atàviques
mirem el món amb serenor
hem escombrat pors heretades
esmicolat petites pors
dominat les pors instintives