Albert Guinovart: “No està escrit enlloc que l’originalitat sigui un valor musical”

Albert Guinovart és, sens dubte, el compositor més mediàtic de Catalunya, el que la gent coneix més i un dels més estimats. Polifacètic de mena, ha compost la música per diverses òperes, bandes sonores, sintonies de sèries de televisió i fins i tot va estar a punt d’estrenar un musical a Broadway, però el que el veritablement el va llançar a l’estrellat va ser Mar i Cel, la producció de Dagoll Dagom que va compondre amb només 25 anys. Enguany, Guinovart n’ha fet 50, i ho celebra aquest diumenge als Lluïsos de Gràcia amb la coral Cantiga, que també celebra mig segle de vida. Guinovart hi presentarà la suite La mar, cinc cançons a partir de textos de Joan Maragall. Adrià Guxens conversa amb ell sobre la seva relació amb les corals, sobre música i composició musical.

Aquest diumenge és Festa Major als Lluïsos de Gràcia, i hi seràs present amb la suite El mar. Què t’ha inspirat de la poesia de Maragall a l’hora de musicar les seves peces? Quin tractament li has volgut donar?

Aquestes cançons les vaig compondre l’any passat per encàrrec del Cor de Cambra del Palau, i ho va estrenar al Palau, sota la direcció del seu director, Jordi Casas. Ell mateix em va proposar musicar poemes de Joan Maragall que parlessin del mar. D’una primera tria feta per ell, jo vaig acabar d’escollir les que em van seduir més per a musicar i poder fer un cicle amb diferents climes i ritmes. Aquest any (no el diumenge, però més en davant a Roses i al Grec i a Porta Ferrada…) interpretarem aquest cicle amb mi al piano i en una nova versió amb ensemble orquestral. La música intenta anar a favor de la poesia, i per tant té un color molt mediterrani.

Quina és la teva relació amb Josep Prats i la Coral Cantiga?

La meva relació amb en Pep Prats comença fa tres anys, quan em van encarregar la Cantània del desè aniversari de l’Auditori (Arion i el dofí), que ell mateix va dirigir. Llavors em va proposar fer amb la coral Cantiga sis Nadales meves acompanyades per mi. Vam fer uns quants concerts de Nadal juntament amb un cicle de Guastavino el 2010. També he tingut relació amb ell i un altre cor que dirigeix, el de Tarragona, que també ha estrenat obres meves. Ara em fa molta il·Lusió tornar a col·laborar amb la Cantiga l’any que ambdós fem cinquanta anys!

Felicitats.

Gràcies.

Com ha evolucionat la teva música en aquest mig segle de vida?

Evolucionem a mesura que anem madurant com a individus i com en l’àmbit de la música, evolucionem a partir d’experiències no només vitals, sinó també musicals. El que anem aprenent, especialment dels errors, ajuda a millorar.

Tot i així, jo penso que, en el meu cas, tinc el mateix esperit que quan començava. Jordi Galceran em diu que les meves primeres obres ja tenien tot el que després he fet. És una mica com el que passa amb en Woody Allen, que li diuen que fa sempre la mateixa pel·lícula i no és això, és que té un estil molt particular.

I el teu estil, com el definiries?

Al principi era bastant radical, musicalment. Anava en contra del que es feia en aquell temps, que era molta experimentació. Més que res, es feia molta especulació i filosofia, però poca connexió amb la música de veritat. El que a mi m’ha distingit és que sóc intèrpret i per això tinc molta connexió amb el públic, també com a compositor.

Amb els anys,he anat ampliant el meu espectre agafant tècniques contemporànies, com per exemple utilitzar efectes. El món dels efectes, a mi, m’agrada molt. El que no vull és que això es converteixi en un llenguatge.

Fas cas a les crítiques?

Bé, no puc dir que no m’afectin perquè em fan reflexionar, però normalment m’afecten en positiu i em reafirmen. A vegades la crítica simplement em fa pensar i em diu que vaig per bon camí, encara que sigui negativa. En certa manera és positiu dubtar una mica, per avançar, però passada la reflexió cal perseguir una autenticitat pròpia. Per exemple, ara que faig de professor, jo insisteixo que l’alumne no ha de ser original, sinó desenvolupar una tècnica compositiva, unes eines… L’originalitat no s’ha de buscar, sinó que surt quan el compositor és autèntic i honest, perquè com que tots som tan diferents, l’originalitat sorgirà. L’originalitat en si no és un valor musical, no està escrit enlloc.

Aleshores la tècnica t’ajuda a arribar a les idees?

Sí, totalment. És llavors quan es produeix una connexió amb el públic; no amb tothom, que és absurd, sinó amb el teu públic. I a vegades, en l’ambient de la música contemporània s’han queixat que no hi ha prou  ressò, però un ha de ser realista i  saber quin és el sector de públic a qui pot accedir.

Com definiries el teu públic?

Per intuïció, que el públic al que jo agrado és la gent a qui li agraden els musicals i les bandes sonores. És a dir, agrado a aquells que estimen la música que té un contingut dramàtic. I, per descomptat, a tothom a qui li agradi la música instrumental.

Vas estudiar a Londres amb Maria Curcio i et van trucar per fer Mar i Cel. Vas cursar estudis de composició?

No. El pla d’abans era diferent que el d’ara. El que sé ho vaig aprendre a harmonia, llenguatge, etc. Vaig acabar la carrera, vaig anar a Londres i quan vaig guanyar el concurs de Mar i Cel vaig mirar tots els musicals que vaig poder aquella setmana. Em van agafar a mi perquè els meus cors sonaven millor que els dels altres. El cas és que jo em vaig presentar, però als altres concursants els van trucar, i aquesta gent venia del món del jazz o eren cantautors, i al jurat els hi va agradar que una persona de 25 anys formada en música, que tenia coneixements d’harmonia, pogués fer una obra coral i van confiar amb mi. Vaig fer Mar i Cel amb molts dubtes i va tenir un èxit inesperat.

Què té d’especial Mar i Cel perquè hagi arribat a tanta gent i hagi agradat tant?

Primer, la història és molt potent, especialment pel públic català, que s’hi sent identificat perquè hi ha una minoria que lluita contra l’establishment. Quan s’ha fet a Madrid o Alemanya, agrada com a musical, però no en simbolisme. Sincerament vaig quedar molt sorprès i avergonyit, perquè vaig tenir èxit com a compositor  sense sentir-me prou format com a compositor. Em feia vergonya acceptar que havia tingut aquest èxit. Al cap de molts anys, el 2003, quan es va fer la revisió pel TNC, vaig orquestrar-ho tot de nou. No va quedar ni una nota antiga. A més, entre el Mar i Cel i el Flor de Nit vaig estudiar molt. Perquè em sentia acomplexat de no saber-ne prou i tenir un èxit. És curiós, però, que havent estudiat no s’hagi repetit cap gran èxit com va ser Mar i Cel [riu].

Com et vas sentir quan et van dir que Mar i Cel es representaria a Alemanya?

Era un somni fet realitat. Vaig tornar-la a orquestrar per a orquestra simfònica. Va ser una cosa molt curiosa, perquè allà agafaven gent de musical per fer els protagonistes, però la resta de personatges eren cantants de repertori d’òpera. Això són els elencs. Sempre hi ha els mateixos cantants a part d’alguna estrella que pugui venir convidada. La soprano que fa de Mariscala al Cavaller de la Rosa, també fa Tosca, per exemple. I en una cosa com Mar i Cel, fa l’ària de la mare i se’n va.

Després, a Flor de nit, també hi va haver un concurs. Vas sentir pressió, tement que seria difícil que es repetís el fenomen de Mar i Cel?

No. Jo sempre he estat molt valent i agosarat en aquest aspecte. T’he de dir, però, que malgrat l’èxit de Mar i Cel, no vaig tenir feina de compositor durant els quatre anys següents; només feia de pianista. Però res, a nivell popular. No em van agafar directament perquè el musical havia de ser molt diferent, basat en el món del cabaret, i no sabien si sabria fer-ho.

Et van encasellar…

Exacte. Per això vaig fer la prova, vaig fer un couplet i em van tornar a agafar. I malgrat que és un canvi d’estil i tot això, la gent sempre diu que sempre sona igual. Encara tinc aquest segell de “sona a Guinovart”.

I com et desmarques d’aquesta atribució?

Intento renovar-me sempre; això és el que tinc en comú amb la música instrumental. Moltes vegades no ho aconsegueixo perquè he de ser fidel al meu llenguatge i apareixen similituds. Això també passa a grans autors i no penso que sigui dolent. Jo escolto Poulenc per la radio i no sé l’obra que és, però el reconec. La música transcendeix, tot i que la transcendència, més aviat m’importa poc. A mi m’agrada el que sent la gent, el gaudi que té quan escolta la meva música.

Per tant, compons pensant en el públic?

Hi ha un punt mig: jo crec que com a intèrpret que sóc, no pots oblidar que l’obra ha de tenir un receptor. No pots fidelitzar tothom, però ho tens en compte. Després, la figura del músic és molt important, i aquest any, que és el centenari de Montsalvatge, amb qui havia treballat molt, recordo una frase que deia que a mi em semblava antipàtica al principi però que ara he adoptat totalment: “Jo no escric pel públic, sinó pels músics que han de tocar l’obra.”. I això ho entenc perquè l’obra no estarà finalitzada fins que algú la toqui i el músic és el canal per arribar al públic. Si tu fas gaudir l’intèrpret i aconsegueixes que es faci seva la música, és la primera garantia perquè aquesta arribi al públic. Després, per descomptat, a mi m’ha d’agradar el que faig. De tota manera, és un pols conjunt. Normalment, quan a mi m’agrada una cosa, acaba agradant, tot i que a vegades ha passat que no.

Per exemple?

Per exemple a Gaudí, el musical, que m’agrada molt, però gairebé no va tenir ressò. Això passa també a les bandes sonores originals. Si tu fas una banda sonora extraordinària i la peli és dolenta, ningú s’hi fixarà. En canvi, la gent queda exaltada per grans pel·lícules que tenen una banda sonora normaleta.

Et documentes molt per compondre?

Sí. Per exemple, per fer el Mar i Cel, dins de les meves possibilitats, vaig intentar escoltar una mica la música del nord d’Àfrica i després ho vaig portar al meu terreny. A Flor de Nit sí que vaig investigar en el món del couplet i el cabaret. Per mi, fer un tango no era normal. Vaig haver d’imbuir bastant. Ara, també he investigat molt per fer la Vampira del Raval, que també pertany a la música de gènere.

Es diu que ets ràpid component. Quant acostumes a trigar per fer una peça?

[Riu] Això sembla una mica estrany però em venen les idea de seguida. Ara, això no vol dir que aquesta idea sigui la definitiva. Moltes vegades he fet tres cançons pel mateix text, però sóc ràpid, sobretot fent melodies. Després, si faig una obra simfònica, que requereix més desenvolupament, és una altra cosa, però les idees les tinc bastant clares i crec que és perquè vull gaudir de la música i no tinc la transcendència massa al cap, perquè si hi estiguessis pensant contínuament no t’atreviries a fer res. Jo crec que els grans mestres que admiro, com Bach, Mozart i Beethoven, feien obres per aquell moment, i mai s’havien de repetir. Ells les pensaven perquè agradessin en aquell moment. Després, al romanticisme ja va canviar. És ara que la gent pensa “d’aquí 100 anys potser es tocarà…”. Jo no hi penso en això. És massa pressió pensar que tot el que fas ha de ser una obra d’art i la millor de totes!

El dia abans del teu aniversari va ser la gala dels Òscars. T’esperaves que guanyés la banda sonora de Ludovic Bource per ‘The Artist’, banda sonora en la qual havies estat un dels orquestradors?

Uff! El cert és que només havia vist la peli del Tintín, de les nominades, perquè he anat molt atrafegat. Però penso que no fer guanyar a John Williams és una gosadia. Mai s’hauria de poder guanyar a John Williams! Però teníem moltes possibilitats perquè la partitura de The Artist havia guanyat els Globus d’Or, que orienten bastant. Teníem bastant coll avall que guanyaria.

Ha estat The Artist un punt d’inflexió i reconeixement a la teva carrera?

[Riu]. No. Em passarà com el Mar i Cel. La gent em diu “ara ja ho veuràs”. Doncs res. De moment ningú m’ha trucat. No tinc feina d’audiovisual. No tinc feina d’aquest tipus. De fet, quan vaig fer El Largo Invierno amb el Jaime Camino, vam gravar la banda sonora amb l’OBC, es va editar en CD, vaig rebre premis internacionals i vaig anar a Berlín. Doncs no vaig fer cap més pel·li fins La Moños i havien passat quatre anys. A mi em passa una cosa, que és que jo no només em dedico a una cosa. Si volgués fer només bandes sonores, estaria tot el dia picant a les portes dels productors, enviant currículums, etc. A mi m’agrada més el món del teatre. Estem intentant que la Vampira del Raval aguanti.

Sents predilecció per alguna de les teves obres?

Se’m fa difícil triar. Si parlem de musicals, he de dir que durant molt de temps Flor de Nit era el meu preferit, però tampoc puc comparar-lo amb Mar i Cel. Durant molt de temps no m’estimava  Mar i Cel però quan el vaig reorquestrar sí que vaig veure que tenia virtuts. Però Gaudí també m’agrada molt. I la Vampira del Raval que fem ara també m’agrada molt. No te’n puc dir una, només.

Has compost coses abans de tenir assegurat que te les comprarien?

Mira, per sort, ara ha coincidit que no tinc feina d’audiovisual, però per sort sempre tinc encàrrecs de cobles, cors, petites orquestres de cambra… Aleshores, fa molts anys que no faig una cosa perquè no sàpiga què fer. He de dir que no em paguen tots aquest encàrrecs però he arribat a fer un quartet de tubes i un concert de percussió. La meva màxima il·lusió és que algú que hagi de tocar una obra me l’encarregui a mi. Que algú tingui ganes de tocar una cosa meva és una gran recompensa. Si em diguessin “agafa’t un any sabàtic i et pagarem l’obra que tu vulguis”, home, doncs m’agradaria fer coses grosses. Si pogués fer una gran simfonia… També m’agradaria fer una òpera de gran format. Perquè n’he fet dues de cambra i d’obres  simfòniques avui no s’encarrega cap peça més llarga de vint minuts. M’agradaria fer una òpera per al Liceu.

I parlant de discografia, has gravat sobretot música espanyola i música catalana. És per algun motiu en concret?

Té una explicació molt clara. Normalment a un pianista rus se li demana que faci Rachmaninov. A un alemany se li demana que toqui Beethoven, i és molt difícil que a algú que no sigui centreeuropeu li demanin de fer música alemanya. Doncs a un espanyol se li demana que faci música espanyola i, en el meu cas, també catalana. És a dir, volia seguir la via que va fer Alicia Larrocha, que era coneguda per la música espanyola i després ja va poder gravar altres coses, però és difícil obrir-se camí començant a tocar Chopin, que a mi m’agrada molt, i m’agradaria poder-lo gravar. Però el mercat està tan i tan farcit de Chopin, que és molt difícil. Clar, a l’època que vaig començar a gravar encara hi havia el negoci discogràfic, però ara… Jo amb Harmonia Mundi vaig començar a gravar les tres sonates d’Albéniz, quan encara no hi havia cap CD que les inclogués a les tres juntes. Doncs vaig vendre més de 5.000 exemplars, una misèria en música pop, però un gran èxit per a la música clàssica.

Creus que els conservatoris i escoles de música preparen bé els alumnes que es volen dedicar a la composició?

El que diré és una mica bèstia, però al pla antic, que jo vaig estudiar, tu t’ho podies manegar i triar els camins que més t’interessaven; estudiàvem la tècnica. Ara, tot és molt més general i s’aprofundeix poc. Avui en dia es volen formar intèrprets amb molta formació cultural, però després els pianistes han de demostrar com els hi corren els dits. Els estudis d’ara són molt generalistes però costa arribar al fons d’una disciplina concreta. El que sí em trobo, però, és que avui en dia, per la manera d’entendre l’ensenyament o perquè es té poc temps, les tècniques tradicionals de composició es passen bastant per alt. I les tècniques bàsiques de contrapunt són molt fluixes, en els estudiants. El que s’ha d’estudiar és la tècnica, l’estil, la sonoritat i després ets tu qui surts a l’escenari. I cal, també, estudiar tècniques més modernes per no enclavar-se en l’harmonia clàssica.

Catalunya té bona salut pel que fa a la música clàssica?

Sí, a diferència de la meva generació, que per ser professional havies d’estudiar a l’estranger. Ara no. I tots aquests que hem estat a fora, estem donant classes i hem apujat el nivell. Ara hi ha orquestres de gent jove que són fantàstiques. La JONC per descomptat, però també la Camerata XXI, la Camerata Musicae, etc. A la nostra època només hi havia l’OBC, i ara el nivell professional ha pujat moltíssim. El que no ha pujat en proporció és el públic. Ha pujat, però molt poc.

I aquest problema prové de l’escola convencional?

Diria que no. És una cosa molt més general. No hi ha tradició musical al nostre país. Hi ha gent que m diu: “avui tinc Liceu o Palau”, però en canvi no saben ni què van a veure. Per tant, vivim en una societat que vol ostentar i que no té autèntica passió per la música. I sempre anem per enrere dels altres llocs. Deu anar d’acord amb el clima, perquè passa el mateix als països llatins. Però el problema no sé si és de les escoles, potser dels mitjans de comunicació.

Si et fes dir el teu compositor de bandes sonores preferit, quin diries?

John Williams és el resum de tots, però també m’encanten Korngold i Nino Rota. La música de John Williams a la música de Hitchcock ‘La trama’, fantàstica. I la de ‘La Fúria’ és sublim. M’agraden els compositors que aporten el seu món en una disciplina. El que no m’agrada són els estudiants de música de bandes sonores que només volen fer això. Un compositor ha de ser capaç de fer-ho tot. Algú que només vol fer banda sonora té una visió molt curta del que és la música, ja que és un món que està molt estandarditzat: temes principals, d’amor, etc. Hi ha poques coses que són novetat.

I de compositors de música clàssica?

Doncs escolliria Chopin segur, ja que durant molts anys va estar mal considerat perquè no tenia obra simfònica. Però en el món harmònic és revolucionari i és l’autor que connecta d’una manera més bèstia amb mi. També et diria Mozart. Si te’n puc dir més, seran Poulenc, Prokofiev, i la música romàntica en general és fantàstica. També m’agrada molt descobrir coses noves. Estic descobrint moltes coses del segle XX, coses ocultes de la via oficial, i t’asseguro que hi ha autors molt importants i molta música per descobrir.

Podeu llegir l’entrevista sencera a Adria’s News.  Twitter: @adriagch7