Albert Forns, primer guanyador del Premi Anagrama de novel·la en català

19.01.2016

Tot i que històricament ja n’havia publicat altres títols, fa un parell d’anys Anagrama s’estrenava amb una col·lecció íntegrament en llengua catalana. Ahir, l’editorial de Jorge Herralde va fer una altra passa cap aquesta banda lingüística amb la celebració del I Premi Llibres Anagrama. O el que és el mateix: la publicació de la primera novel·la original en català. El vallesà Albert Forns tindrà l’honor d’encetar la llauna gràcies a Jambalaia, l’obra que s’ha endut el premi d’enguany.

Albert Forns.

Albert Forns.

En un ambient molt cool al bar del CCCB, Jorge Herralde va inaugurar el I Premi Llibres Anagrama de novel·la acompanyat d’Isabel Obiols, que va ser l’encarregada de llegir l’acta de l’esdeveniment. Els protagonistes de la tarda, dos joves periodistes del Vallès Oriental: Albert Forns (Granollers, 1982) i Anna Ballbona (Montmeló, 1980); guanyador i finalista del premi amb Jambalaia i Joyce i les gallines.

Tant l’un com l’altra es van mostrar molt entusiasmats per la publicació de les seves novel·les i van valorar especialment la decisió d’Anagrama d’editar en català. Jorge Herralde va destacar la nombrosa participació d’autors joves en la convocatòria i va assegurar que aquest nou premi “ha vingut per quedar-se”. El jurat el van formar Mita Casacuberta, Guillem Gisbert, Imma Monsó, Sergi Pàmies, Isabel Obiols i Jorge Herralde.

Pel que fa a Forns i Ballbona, a banda de ser periodistes i vallesans, hi ha una altra cosa, gens circumstancial, que els uneix: tots dos van ser seleccionats per fer una estada a la residència Ledig House (a l’estat de Nova York) per escriure les seves respectives novel·les en el marc del programa Writers OMI de l’OMI International Arts Center, que compta amb el suport de l’Institut Ramon Llull. La Ledig House és una casa d’escriptors (per escriptors) vinguts d’arreu del món amb doctrina i disciplina literàries molt diverses. En vam parlar fa uns mesos en aquest article d’en Bernat Puigtobella.

Albert Forns hi va escriure Jambalaia, un llibre de viatges sobre un poblet de pescadors reciclat en santuari de surfers i hipsters de Nova York; el dietari d’un jove creador que descriu les seves neures mentre intenta mantenir a ratlla una epidèmia d’insectes; un assaig sobre la gentrificació i el neuromàrqueting, l’obesitat i els efectes de la dispersió urbana en la salut física i mental dels nord-americans; un estat de la qüestió sobre la pornografia en l’era d’Internet. I també una història d’amor –o unes quantes. Herralde es va referir a Jambalaia com “una novel·la sobre el síndrome de la segona novel·la”.

Anna Ballbona

Anna Ballbona

Anna Ballbona hi va desenvolupar Joyce i les gallines, una història sobre la manca de sentit existencial i la necessitat d’un pretext per tirar endavant com sigui. Una conversa entre un grup de pacients psiquiàtrics, les interferències veïnals que impedeixen una lectura reposada de L’ofici de viure (d’Italo Calvino), un viatge al Dublín de Joyce i el sucre concentrat d’una cavalcada de Reis guarden una seqüència d’absurditats que faran que la protagonista –una periodista d’informació local que ha d’agafar cada dia la Renfe per baixar i pujar del Vallès Oriental a Barcelona– entri en un estat de distanciament respecte de la realitat, i pensarà en aquella gallina de casa que el seu pare va fer parar boja quan li va enganxar el cap amb la porta del corral. Herralde va parlar del retrat “d’una dona en transformació” en un paisatge desdibuixat i amb un humor lacònic i descordat.

Forns va al·ludir, tot fent broma, a la ingesta d’alcohol durant el seu discurs com a facilitat parlamentària. Ballbona, per la seva banda, va reivindicar el seu origen rural i, també en clau humorística, va contraposar la presència d’una filla de pagesos com ella en un lloc com el CCCB. Doncs bé, tal com va dir Herralde, tant de bo que aquesta realitat –com el premi– també hagi vingut per quedar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. No tinc ni idea de com escriuen, però m’ha quedat clar que, per variar en aquest país, això poc importa. L’un treballant al diari Ara, i l’altra al Punt-Avui. Els dos en la trentena i becats pel Ramon Llull i coincidint a Nova York. Ja és ben bé que el món és petit, oi? Oh, felices casualitats! Farem un país nou, diuen. Hem de fer net, diuen. Ai, senyor. Aquest país ni cura, ni curarà.

  2. A veure si ho he entès bé. El Ramon Llull beca un parell de joves de la trentena per escriure una novel·la a Nova York, i ves quines coses, després casualment els dos es presenten al mateix premi, l’Anagrama, i, per si aquesta fos poca casualitat, l’un queda guanyador i l’altra finalista. Caram caram… ara sí que veig que el món és un mocador. Home, de poder ser, sí que pot ser, de la mateixa manera que si faig la primitiva podrà ser que em toqui, no ho discutirem. Però, és clar, resulta que fa força anys que m’afaito. Un gran país, aquest.

  3. Au, dos que s’hi van presentar i en no quedar guanyadors treuen foc pels queixals i diuen pestes dels guanyadors. Què voleu que us digui, no tinc ni idea de com escriuen, però si treballen en un diari i ja van guanyar una beca literària és en part lògic que s’emportin un certamen literari. No té res de casual, senzillament escriuen bé.