Albert Forns guanya el premi Documenta

El jurat del premi Documenta, format per Josep Cots, Jesús Cartañà, Marina Espasa, Pau Vidal i Eugènia Broggi, ha decidit premiar per unanimitat entusiasta i clamorosa Albert Serra (la novel·la no el cineasta), d’Albert Forns (Granollers, 1982), col·laborador de Núvol, on ha publicat reportatges de referència com ara Un dia amb Chuck Palahniuk. La novel·la de Forns, que ha estat valorada com “una obra renovadora, original i brillant, que sobresurt per mèrits propis d’entre el panorama literari general de casa nostra” sortirà a Empúries al febrer.

Albert Forns és periodista i poeta. Actualment col·labora amb el departament de Comunicació i xarxes socials del CCCB i escriu crítiques de teatre i llibres pel digital de cultura Nuvol.com. L’acta del jurat defineix la novel·la de Forns com “una creació literària que beu de la postmodernitat però hi aplica ironia i sentit de l’humor i presenta una visió aguda, intel·ligent i profunda de la societat i l’art catalans contemporanis, amb referències a artistes com Salvador Dalí i Miquel Barceló”. Josep Cots, llibreter de la Documenta, considera que el llibre encaixa amb l’esperit de renovació del premi: “Cada nova generació té punts de vista diferents sobre la vida i el món, i critica la generació precedent amb ànim renovador i canviant”. Albert Forns concedeix la seva primera entrevista a Núvol.

P. El teu llibre aborda la figura d’Albert Serra i en fa literatura. Fins a quin punt t’agafes al personatge real i fins a quin punt inventes coses al voltant de la seva figura..?

R. Malgrat l’ambigüitat del títol provisional, l’Albert Serra és el leitmotiv de tota la novel·la perquè un bon dia, jaient a la platja, el protagonista decideix que vol deixar-ho tot i convertir-se en l’Albert Serra. A partir d’aquí comença a investigar aquest enfant terrible del cinema català per terra mar i aire, analitzant les seves pel·lícules i descobrint què hi ha al darrere d’aquest personatge per tal que la transformació arribi a bon port.

La teva novel·la té elements d’autoficció. Tu hi apareixes encara que sigui només com a observador. Quin paper jugues dins de la narració?

La novel·la ens explica el viatge del protagonista fins a les interioritats de l’Albert Serra, i en aquest intent de conversió, de transformació del meu alter ego en el cineasta em porta a reflexionar sobre algunes tendències de l’art contemporani dels últims 30 anys, com l’apropiacionisme i l’etern debat entre original i falsificació, citació, etcètera. Quan em transformo en algú què sóc, una còpia? Però i si la còpia substituís l’original? A la vegada, a la novel·la hi he fet sortir tots els meus mites culturals d’una manera o altra: interactuo amb Salvador Dalí, Miquel Barceló o Enrique Vila-Matas i el joc entre original i falsificació, còpia i plagi s’acaba endinsant també al món de la literatura. Què voleu que us digui, algú altre pot trobar-ho avorrit, però a mi aquesta mena de divertiments vilamatasians em fascinen. L’altre dia l’Albert Serra va fer una conferència a la Facultat de Belles Arts on precisament criticava tot això, aquests artistes “que ho veuen tot com un joc” i que juguen amb el passat. “El passat no és perquè tu hi juguis, perquè mamonegis i salvis la teva poca originalitat remenant-lo”, venia a dir ell. Això que ell criticava és precisament el que faig jo a la novel·la.

Albert Serra té l’aura d’artista genial que va a la seva i treballa amb total llibertat. A vegades els genis són molt solipsistes i no donen per fer novel·la. Ningú ha escrit mai cap novel·la amb cara i ulls sobre Gaudí o Dalí. Creus que el geni té possibilitats novel.lesques? Quin joc et dóna a l’hora de construir una trama…?

No podem entendre l’Albert Serra personatge sense la influència de Salvador Dalí, però tampoc el podem entendre sense Andy Warhol, per exemple. Els genis neixen o es fan? L’Albert Serra és un geni o un impostor? A la novel·la busco les meves respostes a aquestes preguntes. Des que vaig descobrir-lo quan es va saber que un paio desconegut de Banyoles presentava un Quixot en català a Cannes sempre m’han impactat les dues cares del personatge, l’artista polit, introspectiu i perfeccionista per una banda i per l’altra el personatge excessiu i provocador que cultiva davant dels mitjans.

Abans d’escriure aquesta novel·la havies publicat articles i reportatges i el poemari Busco L que em gemini (Tarafa Edicions), i la propera primavera publicaràs el recull Ultracolors amb LaBreu Edicions. T’has plantejat la hibridació de tots aquests gèneres: la poesia, el reportatge, la trama detectivesca…?

He estat molts anys empresonat pels gèneres, això ha de ser un poema, això podria ser una novel·la, això és un relat curt, i al final, de manera natural, he trobat una manera d’explicar-me que barreja l’assaig amb la ficció, la biografia amb la invenció i el dietari personal amb la crònica periodística. No vaig buscar-ho, simplement va sortir, vaig anar-me trobant còmode amb el relat i vaig trobar aquesta cosa fragmentada que em permet fer avançar la història barrejant temes i gèneres.

Fes-nos una mica de cartografia de la novel·la. On passa l’acció de la història?

La novel·la comença a la platja, quan el personatge pren la decisió de convertir-se en l’Albert Serra. Això em permet fer una mica de sociologia de barra de bar, una mica en plan Michel Houellebecq, carregant-me el món dels turistes (entre els que òbviament m’hi incloc). Després tot continua a Barcelona, i en la investigació sobre l’Albert Serra real la novel·la fa un tomb que em porta a conèixer de veritat la gent d’Andergraun i compartir amb ells rodatges a França, on va rodar algunes escenes de la seva darrera pel·lícula, i a Kassel, on va estar tot l’estiu col·laborant amb la Documenta. Aquí la novel·la agafa el to del periodisme d’infiltració, en plan gonzo. Un gonzo d’estar per casa, és clar.