Albert Cirera, ‘un hippy il·lustre’, per postres

19.07.2018

Hi ha un lloc al Baix Empordà on, a l’estiu, els peus de la gent es belluguen sols amb la música. Allà on la terra acaba i es fon amb el mar en un penya-segat abrupte, el millor jazz s’emmirallarà en el blau de l’aigua des d’aquesta vesprada fins a la nit de diumenge. La setmana passada vam fer-ne un primer tast amb les propostes més llamineres i fa pocs dies vam cruspir-nos el segon plat amb els concerts més ballables. Ara només ens falta esperar les postres de la casa: fruita d’estiu, ben acolorida i madura. La cinquena edició del Jazz Festival L’Estartit ja és aquí.

Albert Cirera i Els Tres Tambors

 

Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,
i en ses mans bellament saltironen i dansen,
i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,
les joies de l’estiu que tenen al davant!

 

Fa molta calor, massa humitat, a Barcelona. L’home que espero a l’ombra des de fa una estona, barba poblada i tosca, arriba de pressa, esbufegant. A l’esquena hi carrega el saxo, desmuntat per peces, que dissabte a les vuit del vespre farà sonar. Avui, tarda atemporal de juliol, tocarà amb Duot a la Vilella i, per això, m’ha citat havent dinat en una terrassa del Paral·lel, al peu del Poble Sec. Un te verd amb gel, si us plau. S’encén el primer cigarret.

Com les joies ingènues d’estiu que descrigué a Els Fruits Saborosos Josep Carner, Albert Cirera i Els Tres Tambors són les postres del cicle de prèvies que hem fet del Jazz Festival L’Estartit. El compositor del grup, l’Albert, és l’home del te verd i el cigarret que carregava el saxo a l’esquena, desmuntat per peces. Els Tres Tambors són Marco Mezquida (piano), Marko Lohikari (contrabaix) i Òscar Domènech (bateria), els músics amb qui forma quartet i que, des del 2011, l’acompanyen. Al concert que faran al Molinet de l’Estartit, en comptes de Marko Lohikari, qui agafarà el contrabaix serà el japonès Massa Kamaguchi.  “Que per què tres tambors? Per una ximpleria. És un joc de paraules a partir de la cançó popular que fa Si n’eren tres tambors que venien de la guerra…”. (Si-n’e-ren; ci-re-ra; tres tambors). Albert Cirera i els Tres Tambors; quatre músics que del passar-s’ho bé n’han fet el seu únic objectiu, la seva única premissa.

El tambor, explica Cirera, és un instrument de vital importància, que té molt pes perquè marca el ritme de la música. A Suite Salada (UnderPool, 2016), el seu darrer àlbum, cada instrument parla amb una cadència distinta. Són tan sols cinquanta minuts nascuts de la improvisació, sis moviments que s’entrellacen en una suite d’aigua cristal·lina, penya-segats i postes de sol. És un àlbum d’emocions i records que ens transporta als cinc estius que Cirera va passar a Menorca. Des del jazz líric i ambiental, amb tonalitats africanes, de ‘S’auba’, quan el sol despunta, fins a ‘Es fosquet’, quan s’amaga rere el mar i les roques de Punta Nati.

Feia temps que Albert Cirera (Igualada, 1980) tenia pendent escriure una suite, una composició musical que s’entengués com un tot, com l’art jazz del quartet de Keith Jarret o de Charles Lloyd. Volia engendrar un àlbum per escoltar amb tranquil·litat al bosc, per exemple, o a qualsevol lloc aïllat on l’únic que importés fos el temps. Cinquanta minuts de temps, per ser exactes. No obstant això, les peces que constitueixen la Suite Salada poden ser interpretades independentment. Les cendres del primer cigarret es consumeixen.

‘5 anys’, per exemple, té principi i té final. Tot va començar amb aquesta llarga peça que descriu un lustre de vacances a les Illes i que, més endavant, es va convertir en el moviment principal de l’àlbum. Un piano pausat i melancòlic és protagonista dels primers compassos i, a mesura que la melodia s’anima, la resta d’instruments s’hi van adherint. El piano deixa la calma matinera, la bateria marca un nou tempo i el saxo de Cirera arrenca. La suite és una combinació d’alts i baixos, de tendresa musical i de tensió, que passa per paisatges sonors, temes, melodies, interludis i improvisacions plenes de caràcter i energia.

A cada concert, agafa una volada diferent, se’n va cap a un camí o altre i, potser per això, el compositor n’està tan satisfet. No li agradava escoltar el primer disc, Els Encants (Fresh Sound Records, 2012); no li agradava com sonava. En canvi, a la Suite Salada cada instrumentista ha fet una interpretació perfecta d’allò que ell va plantejar. És un treball rodó. “Si hi entres, si saps entrar-hi, és un viatge. Algun espectador ha vingut a dir-me que s’havia emocionat o, fins i tot, m’ha passat a mi mateix, escoltant-lo”, explica Cirera mentre s’encén el segon cigarro.

Enguany, la feina feta per Albert Cirera i Els Tres Tambors ha estat reconeguda amb el Premi Enderrock de la crítica a millor disc de jazz. Mai havia venut tants discs després d’un concert com ara amb la Suite Salada, i això és gràcies al guardó. Tanmateix, Cirera és crític i categòric amb la precarietat que embolcalla el jazz; segons diu i per desgràcia, l’última merda de la societat. Ell en va quedar enamorat de molt petit, escoltava discos en bucle, i per això va preferir el saxo que el violí.

Saxofonista de gran versatilitat i de so vigorós, fa poc que ha tornat d’una llarga aventura musical i vital de quatre anys a Lisboa. Allí ha pogut redescobrir-se i aprendre d’una ciutat que en la música improvisada i d’avantguarda està molt més connectada a Europa que Barcelona. Però ni amb aquesta experiència, ni amb la formació rebuda a l’Escola Municipal de Música d’Igualada, ni a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), ni amb un Erasmus a L’Haya, Albert Cirera n’ha tingut prou. Vol nous reptes i, per això, està buscant pis a Copenhaguen per començar un màster d’aquí a uns mesos.

Potser perquè ja va lligat amb el seu caràcter belluguet, Cirera defuig els convencionalismes. No té un únic estil. S’ha inspirat sempre en els seus referents –John Zorn, Paul Motian, Bill McHenry, John Coltrane–, ha begut tota la vida d’una concepció més oberta del jazz, on moments poètics, de swing o de free hi tenen cabuda. Per això un amic va dir-li, fa temps, que era ‘un hippy il·lustre’.

D’on i de qui més ha après, però, ha estat dels seus grans companys: Dani Comas i Ramon Prats. Amb Prats a la bateria, toca free jazz a Duot des de fa deu anys. Avui, tarda atemporal de juliol, actuen a la Vilella i per això m’ha citat, esbufegant, al peu del Poble Sec, al Paral·lel. Albert Cirera apaga la darrera cigarreta. Fa molta calor, massa humitat, a Barcelona. Per sort, hi ha un lloc al Baix Empordà on la brisa marina amaina el foc estival que abrasa per donar vida al jazz més idíl·lic. Dissabte, amb el mar i les illes Medes de fons, el passeig del Molinet s’omplirà d’espectadors que, quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, les joies de l’estiu que tenen al davant, podran assaborir les millors postres.