Albert Chillón: “Negar que el periodisme literari existeix és d’ignorants”

Albert Chillón és un dels professors amb qui podeu topar si deambuleu per la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Lluny de les assignatures on habita el fantasma de la piràmide invertida, Chillón forma part d’aquella colla de tutors lletraferits que no volen renunciar a la literatura per molt que la seva feina sigui ensenyar comunicació.

Perquè la comunicació no és sempre neutral, objectiva i estricta. La persona a qui estem a punt d’entrevistar és director del Màster en Periodisme Literari, Comunicació i Humanitats de la UAB, col·laborador de La Vanguardia i El País i autor d’un llibre que sonarà a la majoria d’estudiants de periodisme interessats en les humanitats: Literatura y Periodisme, una tradición de relaciones promiscuas (UAB, 1999).

Per no deixar els llibres de banda, Chillón també és autor de la novel•la El horizonte ayer (Luces de Gálibo, 2013), i dels llibres acadèmics La palabra facticia. Literatura, periodismo y comunicación (UAB, 2014) o Sociedad mediática y totalismo, el segon volum de l’antropologia de la comunicació que des de 2010 ha elaborat amb Lluís Duch, i que l’Editorial Herder publicarà el pròxim octubre. Els anys dedicats a la investigació i a l’ensenyament fan d’Albert Chillón un dels majors experts en literatura i periodisme del nostre país i d’avui en dia. Escoltem-lo, doncs.

Clàudia Rius: Vas publicar un llibre sobre periodisme i literatura quan just acabaves la universitat. Quines eren les teves motivacions per tractar aquest tema?

Albert Chillón: Fa uns 30 anys, quan jo estudiava la carrera, hi trobava a faltar enfocaments humanístics. Em va cridar moltíssim l’atenció un llibre que va causar furor cap al 1980, El nou periodisme de Tom Wolfe. Vaig descobrir el periodisme literari fet a Estats Units i també la gran tradició del periodisme literari europeu. Hi vaig veure no només un periodisme ben escrit, amb voluntat d’estil, curós amb la paraula, sinó una manera de fer periodisme de gran responsabilitat. Aquests periodistes eren conscients de la complexitat de la realitat social i aplicaven una escriptura i una mirada acurada, una manera d’interpretar la realitat que atenia al polifacetisme dels fets socials. Clar, això contrastava amb el periodisme d’agència i va ser un descobriment. Capote, Fallaci, Wolfe, Kapuscinsky, Vázquez Montalbán, Manuel Vicent, Montserrat Roig. Jo tenia 19 anys i vaig quedar colpit, vaig començar a llegir compulsivament aquesta gent.

CR: A partir d’aquí vas ser professor?

AC: Quan vaig acabar la carrera als anys 80, era l’època del boom demogràfic. Jo estava treballant a un diari de Barcelona, el Noticiero Universal, que ara no existeix, i la meva cap del diari de la secció de la cultura em va dir: escolta, necessitem professors joves a la universitat. Em vaig presentar a les proves i vaig sortir escollit, per la meva sorpresa. Vaig descobrir una cosa que no havia previst, i és que em va agradar més donar classes que ser periodista. Va ser una sorpresa. A mi començar a investigar sobre tot això i explicar-ho em va apassionar. Em vaig ficar de seguida a investigar tot aquest camp de la literatura i el periodisme, que és extraordinàriament interessant. Va ser una època molt bonica i molt engrescadora.

CR: Sovint quan parlo de periodisme literari, sobretot amb veterans de la universitat, se’ls escapa un somriure irreverent. Et faré la mateixa pregunta que em fan ells: vols dir que existeix, el periodisme literari?

AC: Per descomptat. Seré taxatiu: negar que el periodisme literari existeix és d’ignorants. Una cosa és que agradi o no agradi, convenci o no convenci. Ara, una persona mitjanament llegida i culta sap perfectament que hi ha un periodisme literari i, a més a més, que té exponents d’alta qualitat. Això és un prejudici que beu de dues fonts: una és el professionalisme xato, aquesta pseudocultura de les redaccions que està basada en la mecànica diària, en les rutines productives, en el sentit comú del que anomenen l’ofici. L’altra és una considerable ignorància. Jo ho sento, no negaré que existeix el periodisme científic o econòmic, encara que jo no en sàpiga. Es pot qüestionar l’interès i la importància del periodisme literari, però no té cap sentit dir que no existeix.

CR: Herrscher diu que el periodisme literari és periodisme fet amb les armes de la literatura. Quines armes?

AC: Les armes de les tradicions literàries proporcionen un ventall molt ampli de recursos als periodistes que tenen sensibilitat, una mirada complexa i voluntat d’estil. Proporcionen armes de procediments d’escriptura, com ara la composició d’un text i formes d’estil, per exemple; i també un gran ventall de maneres de mirar, de veure i de comprendre la realitat. Jo sempre he defensat que un estudiant de periodisme ha de llegir Tolstoi, Shakespeare, Virgina Woolf, Dostoievski, Proust. Per què? No només perquè són una gran escola d’escriptura, sinó perquè tenen una sensibilitat molt complexa i ens ensenyen a entendre la realitat. No podem entendre el món a base de fórmules, frases fetes, prejudicis i estereotips.

CR: Precisament perquè fa servir les armes de les literatura, el periodisme literari pot apropar de forma més fàcil i amena la informació als lectors?

AC: Jo estic convençut que sí. Una crítica que es fa al periodisme literari és que és incompatible amb els formats breus del diari. Això és cert només en part. Sí que hi ha modalitats del periodisme literari, com ara la novel·la reportatge, que lògicament no la pots publicar en un diari. Però hi ha excel·lents exemples de peces breus resoltes amb una escriptura periodístico-literària. Sense anar gaire lluny, recordo Manuel Vincent als anys 80-90. L’enviaven a fer cròniques al carrer i eren extraordinàries, cròniques fetes avui per demà. Jo sucava pa a les cròniques de Vicent, pensava: quina meravella de píndoles de prosa.

CR: Per què hi han reticències respecte al periodisme literari? 

AC: Primer, perquè xoca amb el sentit comú de la professió. Els periodistes que escriuen així són gent brillant, intel·ligent, culta, autoexigent. Contrasten amb una porció de la professió que podríem qualificar de periodista rutinari, periodista de recepta. En un país on la indústria periodística passa per estretors que tots coneixem, no es paga un periodista d’alta capacitació que, a més, està dos mesos investigant. És més barat fer una tertúlia a la televisió o una entrevista de formulari. Però quan algú entra en un diari, busca en el periodisme allò que no li dóna la xarxa: fragments de prosa d’alta qualitat, mirades complexes, interpretacions aprofundides, tot això. La premsa hauria de buscar més aquesta qualitat.

CR: Escriure amb voluntat literària anul·la la possibilitat de crear notícies objectives, o no és excloent?

AC: Si un furga una mica i pensa en el que significa escriure, s’adona que en efecte l’objectivitat no és possible. Hi ha moments en què hi ha una possible objectivitat: tu pots dir que en aquesta habitació hi ha tres persones. Però si tu vols conèixer d’una manera més complexa les coses, si tu vols qualificar com ens sentim els tres, o el que estem pensant mentre parlem, ja no hi ha objectivitat possible. Això vol dir que en la major part de les ocasions, quan sortim de la pura quantificació, l’objectivitat és com a molt un desideràtum, i el que sí que hi ha en canvi és la possibilitat de fer discursos i relats que siguin fefaents, rigorosos. Jo encara sóc periodista, i quan intento emparaular la realitat m’adono que no puc ser objectiu: puc ser honestament subjectiu. El periodisme literari posa en qüestió aquest dogma de l’objectivitat. La paradoxa és: com que sabem que no som objectius, mirem de ser rigorosos.

CR: Però si no som objectius, on acaba la subjectivitat i on comença la ficció?

AC: M’obligues a respondre’t en termes filosòfics. La filosofia del llenguatge diu que l’ésser humà és essencialment parlant. És a dir, pensem i ens comuniquem només en la mesura que emparaulem. Tot allò que no emparaulem, no ho entenem. Això vol dir que les nostres possibilitats d’emparaular la realitat depenen de les possibilitats i també dels límits del llenguatge. Resumint molt, el llenguatge porta la ficció dins de la seva pròpia entranya emparauladora. Si tu dius “El sol es pon a les 9:15 de la nit”, aquí hi ha una operació metafòrica. El sol no es pon, des de Copèrnic que sabem que som nosaltres que girem i ens ocultem al sol. El llenguatge és altament figuratiu, però hi estem tan avesats que no ens n’adonem. Això vol dir que la imaginació intervé sempre, en tots els actes del discurs. El bon periodista és el que, conscient d’això, intenta limitar els efectes més perjudicials de la imaginació indisciplinada i posar la imaginació ben dirigida al servei de la captació dels fets.

CR: Dit tot això, sabem emparaular?

AC: No. I això ho dic amb preocupació com a ciutadà. Hi ha un dèficit en el sistema educatiu, des de l’escola fins a la universitat. S’ha convertit en un sistema d’instrucció. La instrucció és impartir fórmules i receptes, i l’educació és ensenyar les persones a pensar, a tenir criteri i a fer-se preguntes. L’educació en l’emparaulament ha estat la missió històrica de les anomenades humanitats, que han buscat educar ciutadans capaços d’emparaular la realitat a través de la retòrica, la filosofia, la literatura o la història de l’art. Això s’aconsegueix rebent influències complexes, per aquest motiu abans es feia llegir Cervantes, Shakespeare o Petrarca. El sistema educatiu cada cop deixa més de banda l’educació en l’emparaulament i ho substitueix per la instrucció en operacions, de manera que l’emparaulament quotidià és deficient. No és que les persones no diguin paraules cultes i pedants, no es tracta d’això. Simplement, bona part de les persones són incapaces d’emparaular de manera expressiva i precisa el seu propi món.

CR:  En canvi, hi ha grups socials que reivindiquen precisament un millor emparaulament. Parlo, per exemple, de les persones que reivindiquen parlar en femení per tal de mostrar també les dones a través del llenguatge. Què en pensa?

AC: Dins de la lluita pel discurs hi ha una consciència que l’emparaulament porta amarades moltes convencions ideològiques i prejudicis. Crec que això està bé fer-ho però amb certa cura, perquè s’arriba al ridícul. En els moviments d’oposició política, del signe que siguin, extrema esquerra, feminisme, gais i lesbianes; normalment hi ha aquest intent de combatre les paraules i les semantitzacions ortodoxes. En aquest sentit, crec que és molt positiu que hi hagi aquesta lluita per la significació de les paraules, però com en tot, de vegades hi ha excessos que poden arribar a l’esperpent.

CR: En altres entrevistes, parles de recuperar la riquesa del llenguatge de la teva infantesa. T’enfadaries si algú et digués que això és, simplement, l’evolució del llenguatge?

AC: El concepte d’evolució lingüística des del punt de vista de la teoria lingüística és molt qüestionable. El nostre llenguatge quotidià no és millor que el llenguatge de l’època dels faraons. El que sí que hi ha són canvis lingüístics, canvis de lèxic. Jo sóc fill de família castellana, de la Castella interior, i recordo un castellà ric del món rural que ja no es parla. Quan vaig llegir el Quixot, la meva sorpresa va ser veure que la meva àvia deia expressions que també feia servir Cervantes. El Quixot té un idioma que s’ha mantingut fins a mitjans del segle XX. Això s’està perdent, tal com s’està perdent el català ric. Valoro aquell idioma, perquè per mi significa una immersió a les mines de la llengua. Un pot optar a escriure d’aquella manera, com fan tants premis Planeta i Sant Jordi i d’altres; o pot fer com Jesús Moncada quan escriu sobre Mequinensa, que allò és una meravella de català, o com Delibes a les seves millors novel·les, o com tants d’altres escriptors que escriuen amb una gran exigència i un gran amor per la llengua. Un escriptor és la persona que cava a fons la mina per treure a la llum les pedres oblidades de l’idioma. I això és molt estimulant.

CR: La universitat potencia la paraula?

AC: No, i em preocupa molt. Les universitats, i sobretot les facultats de ciències socials i humanitats, cada cop estan més bolcades en una mena d’instrucció tecnocèntrica. Les facultats de periodisme i comunicació estan enlluernades amb el tecnocentrisme, el que en filosofia s’anomena tecnolatria. La tecnologia és important i l’aplaudeixo, però a les nostres facultats en comptes d’educar l’estudiant intel·lectual i culturalment, se l’ensenya a fer blogs. Això és, literalment, irrisori. És un escàndol, un escàndol antipedagògic, és una presa de pèl, és una estafa. La persona que està aprenent mecànica, després ha de fer un reportatge i no en sap. Només recorre a tòpics i frases fetes. En absència d’un emparaulament ric i complex, estem condemnant el periodista jove a convertir-se en una mena d’operador obedient i desarmat que només pot recórrer al cajetín de los tópicos. Els periodistes bons són persones llegides, que van al teatre, que veuen cinema de qualitat, que llegeixen. És molt important, tot això.

CR: Veus possible que les humanitats tornin a tenir rellevància  tot i que no ocupin un paper central en el sistema educatiu?

AC: La meva esperança és que a la societat hi hagi altres nuclis de reeducació i de rehumanització. La història humana està plena de moviments minoritaris de rebel·lió. A Catalunya, Espanya i Occident, el panorama és molt poc afalagador. Els plans d’estudi van escapçant les humanitats i l’educació. Tenir una ciutadania educada en el criteri, en el dubte, en la pregunta i en l’emparaulament és perillós pels poders. Interessa tenir una ciutadania babaua que no sap com n’és, de babaua, perquè hi ha jocs d’interessos molt complexos. En una època en la qual la gent disposa de tanta informació, com és que costa tant formar un coneixement crític articulat que permeti actuar de manera complexa? Com és que el populisme i els comportaments fanàtics estan a l’ordre del dia? Com és que davant de la gran crisi econòmica i político-moral les respostes de la societat són tan pobres? Em preocupa el desarmament de la ciutadania.

CR: Siguem positius. Què podem fer les persones senzilles per millorar la situació?

AC: Cada persona té possibilitats de millorar el seu camp concret d’actuació diària. Cadascú té la possibilitat d’educar-se, de cultivar-se, d’aprendre a emparaular, que vol dir també aprendre a dubtar. Una persona que emparaula de manera complexa la realitat, també s’adona que el llenguatge ens dóna moltes ombres. El llenguatge és molt ambigu, no només aclareix sinó que enfosqueix. Jo crec que les persones sempre tenim lliure albir, sempre tenim un marge de llibertat. Aquell que s’esforci, que llegeixi, que es pregunti i que intenti estudiar, és una persona que ja està treballant en sentit positiu. Els temps que vivim són preocupants, hi ha grans amenaces econòmiques, polítiques i sobretot mediambientals, i bona part de la humanitat estem vivint com si això no fos així, tapant-nos els ulls. Obrir els ulls és indispensable.

Articles relacionats:

Miqui Otero: Un libel contra el periodisme literari

Gemma Casamajó. Dos llunys que es troben

David Vidal. No, vostè no m’ha decebut, Mr. Talese