Alain Platel té el pla

La marxa de les bandes contra les convencions teatrals, operístiques i espectaculars. Les ballets C de la B i NTGent s’uneixen en un espectacle híbrid i bord. En avant, marché! (que s’ha vist del 10 al 12 de juliol al Teatre Lliure, dins del Festival Grec) és una nova proposta subversiva i inesperada d’un dels creadors europeus imprescindibles de l’actualitat.

Hi ha un senyor gras, està sol a l’escenari. És Wim Oprouck, i ara s’asseu en una cadira i sosté dos grans plats daurats d’orquestra. Prem el Play d’un aparell de música que té al costat, i després d’uns segons el públic sent que comença a sonar l’obertura de Lohengrin. La música és inaudible primer, i després lentíssima. Com si una serp es desvetllés amb mandra d’un son llarguíssim. L’escena seria el pròleg de l’èpica i l’èxtasi si ens trobéssim en una clariana de la Selva negra. També faria el fet la platea envellutada d’un teatre d’òpera. Però a l’enorme escenari del teatre d’avui només hi ha com a decorat un mur asèptic retallat amb quatre finestres, i quinze o vint cadires de fusta desendreçades i mal repartides per la tarima. Es tracta d’un assaig, i el músic dels plats espera el seu moment de tocar, i espera i espera mentre la malenconia romàntica de la música creix massa lentament, serpentejant amb violins mentre ell continua sostenint els plats cada vegada amb més esforç. Fins que es desespera i perd la paciència, i prem el Fast Forward de l’aparell. Aleshores sentim Wagner accelerat, distorsionat i convertit en una successió d’aguts estridents i interromputs, endavant i endavant, fins que arriba el punt de la peça que el músic esperava. Aleshores sí, en Wim fa xocar els grans plats: clashhhh!!!

La música sempre en primer pla, i el teatre i el moviment com un gag d’enllaç que emfatitza o sorprèn, són els dos elements que es barregen, s’encavalquen i es van desplaçant, apareixent i desapareixent, en el nou espectacle d’Alain Platel. L’eclèctic creador i director de Les ballets C de la B ha muntat una peça que aparentment sembla un musical, un musical estrany, bord i híbrid, és clar. Ho ha fet amb la col·laboració de Frank Van Laecke (codirector) i de Steven Prengels (compositor i director musical), treballant plegats amb el NTGent, el teatre municipal de la ciutat de Gant (Bèlgica). La troupe és mixta i canviant, i inclou actors, músics professionals i amateurs. A cada escala del tour, al grup se’ls va afegint la banda local de música, que en aquest cas, per al Festival Grec, ha estat la Banda Municipal de Barcelona.

És aquesta una de les estratègies de treball de Platel, a qui amb cada nou espectacle li agrada trencar motllos i vessar els compartiments estancs. No hi ha una única partitura, sinó moltes. No hi ha un guió claríssim, però sí un pla i uns objectius. A En avant, marché! hi ha un personatge principal que actua de mestre de cerimònies, i l’espectacle es va teixint amb moltes coses: de la recitació crepuscular de Pirandello es pot passar a l’eufòria de la música balcànica; de Mahler, Strauss i Verdi interpretats a capella (o amb corn, tuba i eufoni) es transita fins al silenci més desolador; la marxa de la banda en ple pot acabar amb una escena de lascívia de dues majorettes granadetes amb ganes d’intercanviar saliva. Aquesta llibertat per muntar el mosaic a partir d’un tema principal i mil fragments pluridisciplinaris s’havia vist ja a obres anteriors de Platel. Com Gardenia (2010), el cant del cigne de la subcultura popular del playback i les coples, en un jardí kitsch poblat de transvestits tronats. I a l’abocador de tauberbach (2014), un desgavell artaudià ple de neurosi, marginalitat i moviments viscerals. Com era d’esperar, Platel té tants seguidors com detractors, i els seus espectacles són tan sorprenents i energètics com imperfectes i apedaçats. És la penyora que cal pagar, i també és marca de la casa, això.

L’espectacle d’En avant, marché! parteix de l’interès entusiasta i emocionat per la tradició de les bandes de música, i és una celebració del col·lectiu. Hi llueix l’estètica dels uniformes de colors dels músics, la gràcia dels barrets de copa en moviment, els reflexos dels metalls escampant-se per tot el teatre, la coreografia senzilla i repetitiva del grup que avança, l’espectacle familiar de les marxes maldestres, disciplinades i mig ensopides, que recorren des de fa temps els carrers de pobles i ciutats d’arreu. També se celebra a l’espectacle l’ètica que rau en la necessitat de coordinació, de col·laboració, de generació i generositat d’un ritme que pauta, alegra o consola. Les aparicions performatives actuen ara com a contrapunt i contrapès, ara com a corol·lari i conclusió: una majorette partida per la meitat, amb el tronc al pis de dalt i les cames al de baix. L’individu dels plats i la flor a la boca ballant com pot amb la seva panxota entre els músics de la banda. Una coreografia de gestos quotidians (encreuament de cames, rascar-se la cara, gir del cap, etcètera) executada pels músics a les seves cadires, just abans de l’assaig.

Platel i el seu equip recullen una tradició cultural popular, i ho fan comptant amb la participació dels seus intèrprets reals, els músics de la banda de Barcelona i alguns músics de la banda de Gant. Amb la música en primer pla el desplegament escènic de gags, moviments, coreografies i improvisacions va conformant una peça major que però mai s’acaba d’aglutinar en un tot tancat i conclòs. Si diuen que Jérôme Bel fa “no-dansa”, la “dansa bastarda” de Platel va mutant i saltant d’una cosa a una altra, amb un esperit i una estructura que ens sembla sovint un collage en viu il·luminat pels llampecs de la imaginació de Max Jacob. El resultat global es desfila perquè cada fragment brilla, enfrontant l’humor del pastitx amb el patetisme de la transcendència, mentre d’aquí i d’allà va apareixent l’esquitx inesperat del sentiment en la gravetat superior de l’ordre del tempo, del ritme, del sentit. És així, contra la convenció i el tremendisme, amb art d’altura però contra l’alta cultura, que Platel afegeix el seu mosaic particular al gran mosaic de les arts europees contemporànies. A Europa, creadors com Alain Platel, Jan Fabre o Cristoph Marthaler estan desconstruint, de mica en mica, el gran palau de l’òpera. És una conxorxa? Ai, Wagner! El que t’espera!