Alabatrada a l’Horiginal

5.04.2019

Aquesta és la casa de LaBreu, ho sabem (i ho saben: l’Ester Andorrà, l’Ignasi Pàmies i el Marc Romera). És el carrer Ferlandina 29, el lloc de sempre. És religiosament dimecres. És al vespre. L’Horiginal. No només perquè aquí van néixer, sinó perquè aquí van créixer, i aquest petit teatre −al rerefons d’un bar que ha mutat de nom, de fons i forma− ha estat l’espai on ha crescut, amb tanta força, l’alabatre dels insectes que transiten pels seus llibres.

Susanna Rafart. | Foto de Martí Albesa

Que muti el lloc −perquè les derives de la gentrificació són pluriformes i infinites− ens és igual si el reducte vital −i poètic, al capdavall, que per això som aquí, teòricament− manté l’esperit amb què va néixer: inocular víricament la malaltia del mosquit, de l’aranya, de la vespa, insecte pal, plegamans, mosca escorpí; “perquè els versos flueixin, se’ns injectin en sang”, que diu un vers d’en Pau Vadell. Andorrà, l’editora, destaca els trets principals de cada llibre que es presenten avui: el de Vadell, una “superació de dols”; el de Susanna Rafart, “la simbiosi per mirar de trobar el bon camí”; el d’Anna Gual, un nou apropament “a la introspecció”.

Alabatrada triàdica, de tres en tres, i que presentades així, juntament, generen un cert regust de final: són tres llibres molt diferents entre ells, però que comparteixen, segons Jaume C. Pons Alorda, un sentit de final d’etapa. Etapes poètiques que arriben al límit, necessitat de la recerca d’una nova veu. Reinventar-se: tres poetes que segueixen escrivint, malgrat tot.

Terra llarga, diu Alorda, s’inscriu en la vena carnal i corporal del poeta (però abans d’aquesta, el precedeixen tres altres línies: una d’èxtasi vital, una deriva experimental postmoderna i una falla lírica i existencial). Terra llarga com a llibre de llibres, en què s’implanta un futur més enllà de consolidar una poètica: cada llibre que hi ha dins d’aquest llibre, diu Alorda, “proposa una nova manera de dir”. Fusió de vida i poesia, peregrinació cap a un més enllà desconegut. Vadell, des de Mallorca, ens recita telemàticament: “no t’arromanguis les arrels a les cames / si pretens un camí ferm”.

Pau Vadell / Foto de Joan Vidal

Maria Sevilla s’encarrega de presentar Beatriu o la frontera, un llibre “volgudament escàpol i que no es deixa conèixer”. El fil narratiu sembla senzill, el d’una Beatriu que aprèn a parlar, a articular, però que no troba referents per dir alguna cosa, diu Sevilla. Ens enfrontem a la dificultat del llenguatge poètic de Rafart, que s’erigeix amb una cultura i intertextualitat extraordinàries. El llibre comença amb un epígraf d’Akhmàtova que planteja la problemàtica: “He ensenyat a una dona a fer servir la veu. / I ara, com puc fer-la callar?”. Sevilla aposta per la forma polièdrica, a l’hora d’evocar el gran poema dramàtic fugisser de Rafart. Evoca, així, Maurice Blanchot per fer referència a “la guerra o la follia dels homes”; Remedios Zafra per evocar l’espera; Anna Dodas per il·luminar la “transhistoricitat situada”, el predomini del no-lloc i del no-temps.

Anna Gual

Finalment, Altres semideus, el darrer llibre d’Anna Gual. Jordi Benavente el presenta amb entusiasme (se’n declara fan, fanàtic, groupie): un llibre atàvic i tel·lúric, diu, un misteri constant que intenta descriure el món, precisió de mots, senzillesa, domini de blancs i silencis, res sobrer: tot hi encaixa. Benavente fa una genealogia de la seva poètica: d’Implosions, el seu primer llibre, que publicava LaBreu, al llibre que es presenta avui, que clou la trilogia Arrel Trinitat. “La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre”, afirmava la poeta en una entrevista amb el mateix Benavente. De fet, Susanna Rafart, a l’epíleg, afirma que la poètica de Gual se situa “a la recerca d’una espiritualitat que desemboca en formes que apunten a una visibilitat fins ara oculta als lectors”. Així ens ho fa veure, quan recita: “el darrer so que sentiré quan mori / serà el crit que vaig fer al néixer”. I així marxem de l’Horiginal, entre el crit i el silenci.