Al tombar la cantonada vaig trobar-me amb la teva mirada, a la següent ja m’havia escapat

28.05.2019

Passejant per la Biennal de Venècia, em demano què es pot escriure d’una cosa sobre la qual ja s’ha dit tot, o no tot, però de la qual hi ha moltes veus, sobretot a la xarxa. Fa un parell de setmanes que vaig passar per la porta de l’Arsenale i vaig recórrer els seus passadissos infinits creient-me que no em perdia res quan en realitat m’ho estava perdent tot. El primer cop que un acudeix a un esdeveniment tan colossal dins del món de l’art la sensibilitat es torna nul·la. A banda dels meus amics, el meu quadern va ser el meu company, la meva memòria.

La Biennal de Venècia

Tinc la sensació que el primer cop que fas alguna cosa et sembla més intensa, més interessant, però a la vegada més confusa. Cal entrenar, afinar la mirada i el tacte. Seguint les indicacions de les cantonades, i amb milers de persones, vaig arribar a l’Arsenale. Les faccions que allí hi vaig trobar eren familiars, segurament perquè la meitat també havien acudit a Brussel·les la setmana anterior, i abans d’allà a Madrid, i així successivament dins de la dinàmica habitual d’un món tan endogàmic com l’artístic.

Fa uns dies, xerrava amb amics i recapitulàvem el que havíem vist. Es destaquen els mateixos noms, les mateixes obres. Em demanen si he vist tal o qual cosa i ja no ho recordo. Confesso que em vaig perdre pavellons com el Suís, el meu cos ja no donava per més cues. L’únic moment en què vaig començar a processar el que veia va ser quan va arribar l’Adriana el darrer dia, i vam fer un recorregut ràpid pels pavellons que creia que li podien interessar més. Hi ha poques persones amb qui puguis mantenir el mateix ritme en una exposició, passejar en silenci, creuar la mirada i tornar a sumir-te en les obres. Potser és un defecte d’historiadora de l’art, però explicar el que es troba davant meu m’ajuda a entendre-ho.

Si hagués de fer alguna recomanació, començaria per l’exposició general, amb l’obra d’Ed Atkins, Korakrit Arunanondchai/Alex Gvojic, Hito Steyerl, Frida Orupabo, Jon Rafman, Tarek Atoui, Zhanna Kadyrova, Lawrence Abu Hamdan, Lara Favaretto i Kahlil Joseph, entre d’altres. Dins dels pavellons, el del Japó amb Cosmo-Eggs, el del Brasil amb Swinguerra, el d’Espanya, el d’Uruguai o el de França. La sensació final és que m’esperava més, potser sentir les papallones a l’estómac (em passa amb l’art, i ja no tan sovint). Podria seguir fent una llista, però crec que el més interessant és explorar una mica; ja sigui de manera física o a distància. Els artistes que vaig anotar al meu quadern són aquells que he descobert encara que siguin ben coneguts, o aquells que potser puc relacionar amb altres que ja conec. Es tracta d’un puzzle que he de recompondre a casa utilitzant com a peces les fulles de sala i el portàtil. Es multipliquen les pestanyes al navegador mentre escric.

Cada vespre em trobava amb companys, molts dels quals van explorar les exposicions situades a fora de Giardini i Arsenale. Al cap i a la fi, la ciutat s’engrandeix aquests dies i es fa impossible veure-ho tot. Venècia també és digna de ser visitada, viscuda, i com que les portes de l’exposició tanquen a les set, tinc temps per perdrem-hi una mica. Els carrerons, el pujar i baixar de les escales, les cantonades amb coneguts i desconeguts. M’esperava una ciutat abnegada pel turisme, i m’entristeix pensar que no m’ho va semblar tant pel simple fet que els llocs que més estimo, Mallorca i Barcelona, també ho estan. Si aneu a Venècia, atureu-vos en una pastisseria a fer un cafè. Sense voler he arribat a Piazza San Marco, no hi ha quasi gent, plou… Realment, aquesta ciutat és màgica.