Al fons de tot, els pencaires

15.11.2018

Ahir El Punt Avui va publicar en contraportada una entrevista que em va fer la periodista Maria Palau, davant la qual cosa només puc donar les gràcies. Ara bé, la pilota que em va llençar no s’ha d’aturar aquí, i vull retornar-la deixant clar que cap persona es forma un pensament per si sola, per molt que pugui sortir als mitjans de comunicació, i que tots som el resultat d’un conjunt d’idees a les quals algú o alguna cosa –llibres, art, televisió- del nostre voltant ens ha fet arribar, de vegades voluntàriament, de vegades perquè els hem escollit nosaltres mateixos, i de vegades de forma inconscient. Res nou.

En el meu cas, moltes de les figures que han tingut un gran impacte en la concepció que tinc del periodisme cultural les he conegut treballant. Si parlem específicament dels periodistes que cobreixen el món de l’art, laboralment m’he adonat de la incansable tasca de persones com la mateixa Maria Palau, extremadament compromesa amb la comunicació de l’art a casa nostra, o la Irene Dalmases, la Teresa Sesé, el José Àngel Montañés, l’Antoni Ribas, la Natàlia Farré, la Roberta Bosco, el Víctor Fernández, la Montse Frisach i tants altres periodistes que em disculparan que no nomeni, així com professionals que ja no es poden dedicar a aquesta professió, perquè en un context de crisi molts mitjans han decidit prescindir de la secció d’art, per no parlar dels que directament han declinat parlar de cultura.

De tant en tant ressalta algú que explica de forma amena tot aquest camp, però la seva repercussió s’acaba quan la seva cara ja està massa vista, sobretot si el que diu no té prou substància, i quan desapareix agafa encara més importància la gent de fons que veritablement manté i dignifica el sector, picant pedra any rere any.

I això que comunicar art implica més reptes del que sembla. En destacaria quatre: primer, que es pot caure fàcilment en la mera descripció del que veus, transmetent així una idea simplista de la disciplina; segon, que explicar sectors com el d’art contemporani, que són vius i es formen en el mateix moment en què aquests periodistes l’expliquen, requereix una experiència, un coneixement i una perspectiva que no són fàcils d’adquirir; tercer, que ens trobem en un sistema que comptabilitza l’èxit dels comunicadors a base de visites, i en canvi el públic lector d’art acostuma a ser petit; i quart, que com a periodista corres el risc de pensar que al cap i a la fi qui et llegeix és especialista en el tema i embrancar-te en un llenguatge que allunyi encara més al públic general.

Si miro als quatre anys d’estudis de Periodisme, m’adono que pocs cops els professors van referenciar noms actuals. A la universitat gairebé no se citen persones que estan en actiu i, degut a l’aplicació pràctica del que diuen, serien ideals per tocar de peus a terra en l’ensenyament d’una professió que, després de la crisi dels mitjans de paper, dins les aules es basa més en la lamentació que en la renovació. Així doncs, que la columna d’avui serveixi per fer palès que el periodisme cultural està viu i batalla, també més enllà de la seva disciplina més visible, que són els llibres; i que el periodisme sobre art compta amb magnífics professionals a darrere. Com sempre, al fons de tot, els pencaires.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Estimada Clàudia, els cansats fan la feina, deia el meu pare, quan em veia fer, fer i fer… visca els pencaires!