Al desert de Louisiana hi fa fred

10.06.2018

Tot i que a Louisiana no hi ha, no hi ha hagut mai i no està previst que hi hagi, un desert, l’Abbé Prévost va tenir la feliç idea de situar-hi el desenllaç de la tortuosa relació entre Manon Lescaut i el Chevalier Des Grieux en la seva novel·la Manon Lescaut, un dels textos que el gènere operístic ha adaptat en més ocasions al llarg de la història. Juntament amb les versions de Massenet i la més recent de Hans Werner Henze, la més interessant i popular és la de Giacomo Puccini, que creà, per a l’escena del desert de Louisiana, alguns dels millors i més intensos moments que havia escrit fins aleshores.

El Liceu presenta Manon Lescaut fins al 22 de juny | Foto de Laura Ferraro

La versió que ha presentat el Liceu, concebuda per Davide Livermore, prescindeix de desert per situar la darrera escena a Ellis Island, convertint l’òpera en una gran flashback, mantenint-se fidel, en aquest aspecte, a l’estructura de la novel·la i que Puccini no utilitza. L’arribada dels dos amants als Estats Units coincideix, cronològicament, amb l’enorme flux migratori que arribava, especialment, des d’Europa. En la versió de Livermore, aquest desert són les cambres de quarantena en què vivien, anxovats, els immigrants a Ellis Island abans de rebre el permís de residència. Un desert no tant físic com psicològic i espiritual perfectament extrapolable a la situació d’immigrants i refugiats avui dia.

El recurs del flashback està permanentment il·lustrat en escena per la presència del Des Grieux vell, que recorda la seva apassionada i desventurada història amb Manon, paper interpretat adequadament per l’actor Albert Muntanyola. Personalment, el concepte de Livermore em sembla acceptable, fins i tot vàlid tot i ser mot forçat en la escena final. Però el teatre no és només concepte, tot i que en les produccions operístiques sovint ho sembla. També hi ha d’haver teatre en el teatre, encara que tal afirmació sembli redundant. I de teatre, en la producció de Livermore, n’hi ha ben poc si parlem de crear situacions escènicament interessants o pel que fa a la direcció d’actors, per la qual cosa la seva proposta acaba sent, com passa sovint, un marc escènic i estètic – cal dir que ben realitzat a nivell visual- més o menys interessant, en el qual es desenvolupa una acció determinada. Un director de teatre ha de veure el perill que comporta l’escena de passió desbocada del segon acte amb dos actors com Monastyrska y Kunde, que tenen les característiques físiques que tenen. Són coses que un director ha de tractar de resoldre perquè una situació que ha de ser dramàtica o eròtica no esdevingui còmica. Ajudar els cantants és la seva feina. Es va mostrar, en canvi més implicat i inspirat en les escenes amb moviments de massa i secundaris.

Manon Lescaut va obrir les portes d’una nova etapa en la carrera de Puccini, qui va trobar el seu estil encaixant el melodrama italià amb un tractament harmònic d’arrel wagneriana, però que bevia també de les diferents avantguardes franceses i alemanyes a les quals el compositor de Lucca sempre va estar ben atent. Un conjunt d’influències que convergeixen en un estil únic, imitat sovint però inimitable. A partir de Manon, els èxits se succeeixen fins a convertir-lo en l’indiscutible hereu de la gran tradició italiana. El seu segell és una gran capacitat descriptiva i, sobretot, una facilitat innata per crear clímax lírico-dramàtics pràcticament infal·libles. Tant és així que, com se sol dir, si en escoltar una òpera de Puccini no t’emociones, és que alguna cosa no s’ha fet bé. I això és precisament el que ha passat en aquesta nova producció del Liceu, que l’emoció no ha emergit gairebé mai, deixant-nos freds, fins i tot, en ple desert imaginari de Louisiana.

I, al meu entendre, aixó ha passat per un motiu evident. Els tres ingredients indispensables per a una bona Manon són: una gran cantant actriu en el paper protagonista; un tenor d’accents càlids i veu sensual per a Des Grieux i un director d’orquestra que sàpiga graduar i conduir l’emotivitat intrínseca de la partitura així com, en el cas de Manon, salvar aquells moments de debilitat, que és obvi que els té. Ni Lyudmila Monsatyrska en el rol protagonista, ni Gregory Kunde com a apassionat enamorat, ni Emmanuel Villaume des del fossat van aconseguir aportar aquests ingredients.

La soprano ucraïnesa debutava el paper al Liceu i es va notar, per una concepció del mateix poc definida, tant escènicament com vocalment. La veu és d’un volum considerable i està ben emesa en totes les tessitures, inclòs un agut esclatant, però la cantant no té ni el refinament ni el sentit de la parola scenica que requereix aquest paper, i m’atreviria a dir, aquest repertori. Es tracta d’una soprano amb condicions òptimes per a papers com Abigail, Odabella o fins i tot Lady Macbeth, però la sensualitat de l’univers puccinià, amb les seves sfumature i gradacions dinàmiques, li és aliè. Si a això hi afegim la inintel·ligibilitat del text i un físic poc adequat, el resultat és una mica decebedor. “In quelle trine morbide” va passar desapercebuda i els dos duos amb Des Grieux, tot i ser més adequats a la seva vocalitat, van mostrar una manca de química evident entre dos cantants que són universos paral·lels, condemnats, si més no la nit de l’estrena, a no trobar-se mai. La gran ària final, “Sola, perduta, abbandonata” va ser el seu millor moment tot i que no va tenir l’espurna real de la desesperació i les frases finals, en plena agonia, no van estar del tot ben calibrades.

Kunde és tot el contrari. El text s’entén de dalt a baix, la línia és impecable, clarament marcada per la seva trajectòria belcantista. Però en Puccini, si més no en aquest rol, al cantant americà li manca aquella voluptuositat tímbrica que commou. Va millorar en la segona meitat de l’obra, després d’un “Donna non vidi mai” de poca volada. Tant en el duo de la casa de Geronte com en l’escena de la presó i el port va oferir mostres de la seva indiscutible qualitat i a nivell tècnic es va mostrar, com sempre, molt solvent, amb aguts ben projectats i brillants. Però, entre que no és un paper que li encaixi especialment, que la química no hi era i que l’instrument mostra cada vegada més desgast, sobretot en la franja central, la valoració final no està al nivell altíssim de la seva trajectòria.

Manon Lescaut | © Laura Ferrari / Liceu

Però si al desert de Louisiana va fer tant de fred la responsable, en bona part, va ser la direcció d’Emmanuel Villaume. El primer acte, a l’estació d’Amiens, va ser de concertació molt problemàtica. Els moments en què el Cor i l’Orquestra es van trobar van ser escassos. L’escena de la casa de Geronte, convertida en burdell, va ser plúmbia en la primera part i mancada del suficient dramatisme i tensió en la segona. Va mostrar més nervi a partir de l’escena del port, però si una escena com aquella no commou, el director en té bona part de culpa perquè el que Puccini li ofereix és un bombó músico-dramàtic de primer ordre. La lectura de l’Intermezzo va ser prou efectiva, malgrat algun espectacular error individual, i va constituir un dels millors moments de l’Orquestra en tota la vetllada, però en conjunt va ser una lectura massa sorollosa i avorrida. I això, sobretot amb Puccini, és imperdonable.

Per altra banda, David Bizic, en el paper de Lescaut, va mostrar una correcta discreció. Pel que fa a la resta del repartiment va sobresortir Mikeldi Atxalandabaso com a Edmondo, amb bon joc escènic, així com l’adequació de la resta de secundaris, amb esment especial per José Manuel Zapata i Carol Garcia.

Punt i a part mereix el Geronte de Carlos Chausson. Sense dubte, el millor de tot el cast, traient profit de cada una de les seves intervencions, amb una veu que cada dia sembla més sòlida i segura, que corre pel teatre amb una autoritat inusitada, fent que cada paraula tingui el pes i el sentit just. En l’àmbit teatral domina l’escenari amb tal autoritat natural que, en la primera escena, semblava que tot pivotava al seu voltant.

Això de l’òpera, i especialment això dels cantants d’òpera, és ben curiós. Els que s’han de retirar no hi ha manera que ho facin mentre que Carlos Chausson fa anys que amenaça de reduir la seva activitat. Pobre d’ell!