Al costat de Christian Rizzo

6.02.2019

Com si els colors primaris de Piet Mondrian tinguessin cos, així Christian Rizzo emancipa el blau, el verd i el roig del fons blanquíssim, i li dóna cos amb la interpretació de Nicolas Fayol, Bruno Lafourcade i Baptista Ménard, que construeixen un llenguatge nou —un nou vocabulari, el dels seus gestos: el que l’infant busca i l’adult retroba. El conte que construeix Rizzo, titulat D’à côté, és el del paper en blanc que es transforma amb el color i la llum, com si un infant hi dibuixés amb llapis de colors, com si el futur s’obrís en una tela que encara ha de ser pintada. I la geometria que es dibuixa és la del cos que es mou, la de la llum que el travessa i la del so que batega —que batega els cossos, les llums i els sons mateixos. La peça es podrà veure al Mercat de les Flors el 16 i 17 de febrer.

‘D’à côté’, la peça de Christian Rizzo que es podrà veure al Mercat de les Flors. © Marc Coudrais

Rizzo comença mostrant la hibridació de l’animal que esdevé home i que després retorna a ser animal, a través d’unes màscares de metall en forma de llop i de conill. Entre el llop i l’humà: quina és l’amenaça? La del somni que es construeix, podríem dir, la d’un espai inconegut que, com el somni mateix, obre tot allò que està fora de camp. Perquè la llum i el so no s’articulen en la nostra quotidianitat com la forma de les coses, sinó com el baix continu desapercebut que ens permet, encara que no ho sapiguem, entendre els llocs i les experiències. La llum i el so, doncs, uns altres cossos que desdibuixen la materialitat coneguda —i tan central— del cos que es mou, que dibuixa i que desitja. La llum i el so com la fantasmagoria que possibilita el somni, que l’activa. I el somni possibilita també allò que s’obre cap al futur: els jocs de llums, els fums, els vídeos i la dansa dinàmica generen la idea de conte futurista, la d’un espai virtual que pot ser un espai habitable i, consegüentment, explicable i representable.

D’à côté és un conte futurista però amb aroma de fairy tale, com diu Rizzo, una connexió que permet creuar diferents espais i engendrar la transformació. No es tracta, però, ni d’un manifest ni d’un conte de fades en si mateix, sinó una possibilitat d’obertura i de transformació. El coreògraf afirma que quan camina no es concentra en el seu cos, sinó en la relació que teixeix i traça constantment amb la llum que l’envolta, amb la música, i amb tot allò extern que el travessa, d’una manera o altra. I és això el que volia mostrar a D’à côté, aquesta connexió constant i irremeiable que nega la solitud d’un cos impermeable, i enceta el moviment d’un cos que es construeix amb la llum i el so —que esdevenen, d’aquesta manera, personatges de la coreografia: una manera de provocar més imaginació, com diu el director.

Entre l’animal i l’humà: aquí es mouen els tres personatges de l’obra, que protagonitzen la hibridació genèrica també des d’aquest espai. Als contes infantils i a les llegendes populars, els llops encarnen la virilitat agressiva, la crueltat i allò maligne, però a la peça de Christian Rizzo el llop i el conill són la màscara que l’humà carrega i que performa, la seva eina. On queda, doncs, el maligne si no és en el moviment del cos que fa i desfà, que es mou i balla, que juga amb la llum i el so que l’envolten? La hibridació és, de nou, un posar en crisi la convencionalitat i generar mescla, trencament, una opció de qüestionar les coses: reobrir la relació entre els cossos i descentralitzar el cos humà; albirar una nova possibilitat. Quina és, realment, la conducta bestial? O més ben dit, d’on prové i qui la causa? És la bèstia un producte del somni, o bé de la realitat mateixa?

‘D’à côté’, la peça de Christian Rizzo que es podrà veure al Mercat de les Flors. © Marc Coudrais

Hi ha, també, la presència latent —i patent— del monstre, com l’experiment de Frankenstein fracassat, en la forma dels caps d’animal, dels cossos emmascarats, però també en la forma del monstre pelut i de l’aranya gegantina que apareixen al llarg de l’obra: el valor de Rizzo rau aquí precisament, en les posicions qüestionades no resoltes, en allò excessiu que representa el monstre i que supera tota humanització o categorització. Rizzo evidencia que no hi ha manera de reconduir res a l’ordre, i això ho plasma no només el monstre sinó el cronotop oníric atrapat en un futur desconegut i que apel·la, directament, l’espectador.

La rondalla hi és de fons, i la seva plasticitat i estímuls permeten que l’obra de Rizzo sigui un conte —i, per tant, una aproximació als infants— però que transcendeixi tota moralina definitiva. Així, s’obre la possibilitat de dir alguna cosa més, d’anar més enllà de l’estímul i esmenar el monologisme: no hi ha absolut, en aquest espai-temps oníric, sinó la mescla entre la dansa contemporània i el hip-hop, entre la realitat i el món virtual, entre la vetlla i el somni, entre la racionalitat i el motor de l’imaginari. Rizzo afirma que vol crear una experiència comuna entre l’infant i l’adult: no es tracta d’entaular-se en una discussió d’on hagi de sortir un vencedor, sinó de la possibilitat de generar un moviment, una qüestió de ritme, que diu ell, que permet un anar i venir entre aquests dos pols. Una experiència no resolta, un diàleg permanent.

La subtilitat obre la porta a diverses interpretacions precisament perquè la peça de Rizzo és una atmosfera —com ho són, al capdavall, les rondalles— polimorfa i subliminar, una manera d’acostar-se a allò desconegut, perquè la hibridació i el qüestionament condueixen a la pregunta cabdal: a qui es dirigeix Rizzo? Aneu a veure’l, per saber-ho, per tal de poder crear la vostra pròpia travessia, en la fosca nit en què tot pot confondre’s.

 

 

D’à côté es podrà veure al Mercat de les Flors el 16 i 17 de febrer.