Ajuntar-se, créixer, engrandir-se

1.08.2016

Sonen tres campanades. El guarda segueix movent-se cap aquí, cap allà, demanant a la gent que no es recolzi a les columnes del claustre. ¿En la columna no? No. Si t’hi fixes bé, un bon grapat de formigues trafeguegen per terra, i un ocell respon a la música amb xiulets repetitius. Ei, quina música? On som?

Kakizakai Kaoru al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes | Foto: Ester Roig

Kakizakai Kaoru al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes | Foto: Ester Roig

Som a Barcelona, però podríem estar molt lluny. Concretament, podríem haver agafat un avió i ser 10.413 kilòmetres enllà. A Japó. Però no, som aquí. Som al Monestir de Santa Maria de Pedralbes, un oasi de calma dins de Barcelona i una preciositat arquitectònica. Benvinguts al claustre gòtic més gran del món. Consta de dues galeries amb vint-i-sis columnes a cada costat. ¿En la columna no? No.

Al vèrtex de dos dels passadissos del claustre, hi ha un escenari de fusta. Tonight is a unique moment, diu Horacio Curti, especialista en música japonesa i professor de l’ESMUC. Aquesta nit és un moment únic. Sobre l’escenari, Kaoru Kakizakai toca les primeres notes d’un concert dedicat a la música japonesa. Però no està sol. Entre el públic hi ha deu músics més que aniran sortint al llarg de la vetllada.

Perquè això és una vetllada, una vetllada tendra, harmoniosa, reflexiva. Una mare mou el cos seguint la pulsació lenta de la música. Sobre el tòrax hi té un infant, una nena de dos mesos i mig. I mentrestant, Kaoru Kakizakai interpreta una peça llarga i lenta que ens transporta a una cascada d’un bosc oriental, a les formigues a terra, als ocells.

El mestre japonès fa servir un instrument fet de bambú. S’anomena shakuhachi. “Aquesta flauta de bambú és d’una simplicitat enganyosa”, diu Horacio Curti, que destaca la riquesa sonora i musical que pot sorgir d’aquest instrument que es toca en vertical i que té cinc forats per on crear diferents tons. El shakuhachi l’usaven els monjos budistes zen komuso per a practicar suizen, una “meditació bufada”.

I avui es bufa a Pedralbes, en un concert organitzat pel mateix monestir i per l’escola Shakuhachi d’estiu de Barcelona, producte de la unió entre l’ESMUC i l’European Shakuhachi Society. “La música per a shakuhachi s’anomena honkyoku i s’origina d’ancestres del continent”, segueix explicant el professor Curti, “Té diferents llinatges que representen diferents maneres de tocar, i els contemporanis busquen noves sonoritats”.

Dos coloms s’asseuen al capitell d’una columna.  Avui, els onze músics són o bé japonesos o bé formats a Japó, i portaran a l’escenari tant formes musicals clàssiques com contemporànies. És el cas de la segona cançó, que segons els organitzadors és “una obra d’estrena mundial per a tres shakuhachi”. S’anomena Four Sonority Variations, és de Jim Franklin, data del 2016 i a Pedralbes la toquen Véronique Piron, Jim Franklin i el mateix Horacio Curti.

La música que interpreten surt de la calma i transmet calma, tot i que Four Sonority Variation es rebel·la en sons i ritmes. Els coloms ja han marxat. La mare fa copets a l’esquena de la nena, que sanglota. La música té silencis absoluts, que de vegades contrasten amb tocs aguts de flauta. Una noia es treu les sabates, i asseguda sota un arc, doblega una cama i es frega un peu suaument.

En la música japonesa hi trobem conceptes desconeguts per l’oïda occidental, com és el cas del “MA”. Evoca la noció de “temps, pausa”, i fa referència a la relació entre so i silenci. Això llegim al fulletó i això denota la música, plena de buits. El compàs tal com l’entenem nosaltres no existeix. La peça s’acaba i ara és el pare qui agafa la nena i la fa aplaudir amb els peus. La mare, riu.

Dins del claustre hi ha una font coronada per un àngel. Ara, Keiko Kitamura puja sobre l’escenari vestida amb el tradicional kimono blanc, i s’assembla a l’àngel. Mentre ella es disposa a tocar el koto, un altre instrument japonès semblant a l’arpa, Michael Soumei l’acompanya amb el shakuhachi. Canten Yoru no Uta, cançó de nit. Mentrestant, i per no desentonar amb la serenitat que acompanya la vetllada, el músic francès Jean-François Lagrost camina  pel pis superior, i des de baix el veiem aparèixer i desaparèixer arc rere arc.

El koto incrementa el ritme del concert, n’apuja els tons i revoluciona els ocells, que piulen més del que ho han fet anteriorment. Estem a 31 graus, però són les vuit del vespre i el sol ja només il·lumina. La temperatura es fa lleu gràcies a una brisa suau. Com un espectre, i mentre Keiko Kitamura i Michael Soumei segueixen tocant, Jean-François Lagrost i el seu bigoti frondós apareixen al pis de baix, rere el públic. La nena seu a la falda de la mare mentre va traient fora, instintivament, la seva minúscula llengüeta.

Però Jean François Lagrost haurà de continuar esperant. De fet, ell no toca fins a la penúltima peça. Tampoc sembla estar preocupat. Es va movent pel claustre, poc a poc, amb parsimònia, amb els ulls fixos a la natura del pati que, per cert, acull un projecte de recreació d’un jardí medicinal medieval.

I la música també és medicinal. Sobretot aquesta, lleu i profunda. Podem imaginar ben bé els monjos budistes escoltant-la per meditar. De fet, una mica més enllà del concert, una noia fa meditació amb les cames creuades, l’esquena recta i els ulls tancats. La calma del shakuhachi li pot entrar ben endins, perquè la sonoritat que té és excel·lent també de lluny.

El concert continua. Gunnar Jinmei Linder interpreta Ginryu, i la mare toca els ditets de la filla un a un. Horacio Curti surt a parlar, perquè estem a l’equador de la vetllada i vol especificar quins són els sons que ens estan entrant per les orelles i d’on provenen. Ens revela que estem a punt de sentir un instrument nou: el shamisen. Nou en el context d’aquest acte, perquè a l’ESMUC el coneixen bé: el setembre del 2015, el músic japonès Kenichi Yoshida va fer-ne una classe magistral pels alumnes.

Amb el shamisen el vespre puja d’intensitat. Mieko Miyazaki el toca i canta, mentre Keisuke Zenyoji fa anar el shakuhachi i Keiko Kitamura el koto. Les campanes es tornen boges anunciant que són dos quarts de nou. Als arbres del monestir, uns quants lloros també semblen haver-se revolucionat. La música s’accelera. Mieako Miyazaki canta fort. Una dona fa cara de fàstic perquè un colom se li apropa massa. La nena té els ulls oberts com unes taronges. Una noia ha trobat el ritme de la cançó i mou el peu. Ella mateixa belluga el tòrax, que va i ve, va i ve.

El Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha acollit el concert "Mestres de la música japonesa al claustre" | Foto: Ester Roig

El Monestir de Santa Maria de Pedralbes ha acollit el concert “Mestres de la música japonesa al claustre” | Foto: Ester Roig

Fins que s’acaba la cançó i Kiku Day puja a l’escenari a interpretar Still, una obra contemporània de Marty Regan. Amb ella i els seus cabells negres encrespats estil Yoko Ono, tornem a la calma absoluta, a la música en veu baixa. “Sovint l’astorament que ens produeix una música indesxifrable, molt aliena a la pròpia, crea una passió i un afany de conèixer allò desconegut”, llegim al fulletó. Segurament per això hi ha una setantena de persones escoltant.

El ritme torna amb Lluna del matí, la peça que interpreten Mieko Miyazaki al koto i, ara sí, Jean-François Suizan Lagrost al shakuhachi. Ell mou la cara, l’abaixa, la puja, tira el coll cap endavant quan agafa aire i cap enrere quan l’expulsa.

Ella no fa res. Mira fixament endavant i no canvia l’expressió durant tota la cançó. No observa l’instrument, no dubta de cap nota. Com si el koto es toqués sol. De sobte, els seus llavis decideixen deixar la immobilitat de banda i Mieko acaba la cançó cantant.

Ara que Jean-François està tocant i no es pot moure de lloc, Kaoru Kakizakai camina silenciosament fins a sota dels arbres del claustre. Queda l’última cançó, i és un diàleg. És un diàleg perquè quan Keisuke Zenyoki i el seu shakuhachi deixen anar unes quantes notes i callen, Kaoru els respon des de lluny. Però la resposta no sempre ve del mateix lloc.

Ara Kaoru està sota un taronger. Mentre Keisuke el respon, ell es mou silenciosament cap a sota els arcs. Després, apareixerà entremig del públic. El millor és no seguir el seu moviment amb els ulls. Que el so et sorprengui cada cop des d’un racó diferent. Que la resposta es vagi apropant. La conversa avança, i els dos músics cada cop estan més junts. Finalment, Kaoru puja dalt de l’escenari, el diàleg s’ajunta, creix, s’engrandeix, i posa el punt final al concert.

Un punt final que reflecteix el que passa quan dues tradicions es descobreixen. El ritme de l’evolució. Ajuntar-se, créixer, engrandir-se. El pare mira la mare i la filla, que caminen entre la natura del claustre. Ajuntar-se, créixer, engrandir-se. I entremig de tot plegat, el món, els instruments i la música. Ajuntar-se. Créixer. Engrandir-se.