Això s’acaba aquí

8.11.2016

Nicht Schlafen d’Alain Platel, ha sigut un dels plats forts internacionals del Temporada Alta d’enguany. Azucena Moya hi ha anat i n’ha escrit aquesta crònica, el seu primer article a Núvol.

Nicht schlafen d'Alain Platel, ha sigut un dels plats forts del Temporada Alta 2016

Nicht schlafen d’Alain Platel, ha sigut un dels plats forts del Temporada Alta 2016

Esquelles de vaca que ressonen mentre els ballarins s’estripen la roba. Una posada en escena que captiva des del primer moment: l’espectador es troba compartint amb els ballarins un espai interior que s’emmarca dins de les teles foradades que tanquen (i deixen entreveure) la caixa negra de l’escenari. Es recrea un espai de putrefacció. Els cadàvers dels cavalls, que es veuen just al centre, seran els mereixedors de les accions humanes més elevades i prosaiques.

Nicht Schlafen d’Alain Platel es caracteritza per ser una polifonia de moviments abruptes i violents, coreografia grupal, música de Mahler, cants congolesos i contorsions circenses que convoquen a l’escena cossos bellament bastards, emmarcats dins de les imatges potencialment poètiques del caos i el desordre.

En el context d’un temps de guerra els actes quotidians dels éssers humans són tractats com allò que referma i uneix el grup. Tant la veneració religiosa com el sexe formen part de les necessitats bàsiques amb les que els intèrprets afronten el sofriment, la violència, el caos i la constant al·lusió a escena cap a la desintegració. Enmig de tot això, entre esgarrapades, cops i escopinades, es troba la dansa.

Una coreografia que entra i surt amb la música de Mahler, de la mateixa forma en què Platel entén la composició: recrea frases grupals a l’uníson que es dilueixen tan ràpid com s’havien format. Com si una intenció animal prevalgués per sobre de tots els intèrprets – i de tot el públic –. Com un crit a la individualitat que ens condueix cap a la guerra entre nosaltres, l’instint de supervivència.

Lluita cos a cos a 'Nicht schlafen'. Temporada Alta 2016

Lluita cos a cos a ‘Nicht schlafen’. Temporada Alta 2016

L’home és un llop per a l’home? Platel investiga les arrels dels éssers humans, allò que ens mou i ens porta a la lluita. Una dansa que tracta amb ironia allò que desconeixem, allò que tan sols apareix en els moments adversos però que ningú vol fer front en un espectacle. Què passa amb la violència? I amb la mort? Què passa amb tot allò que no som capaços de superar?

Després de la voràgine de moviments que semblen esgotar-se però que mai acaben, queda la figura femenina enmig de tota aquesta festa visual de cossos que entren, surten, salten, cauen, es barallen, s’escupen, s’esgarrapen… Com si fos una pura poesia visual que al·ludeix al quadre del “Nen geopolític contemplant el naixement de l’home nou” (1943) de Salvador Dalí, en el qual hi ha una persona naixent de l’interior del món representat per un ou blanc, mentre una dona escanyolida amb el sexe tapat per una fulla i un petit nen agafat a les seves cames se’l miren i el senyalen. L’estètica daliniana encaixa perfectament amb els elements escenogràfics, els cossos mig nus i la propulsió de les extremitats contra els esparracs de roba que recreen l’atmosfera general de putrefacció i mort; de naixement dur, violent i arriscat.

Tot un món surrealista, que d’alguna manera ocorre dins el cadàver d’un cavall sagrat el qual ha estat sacrificat i se’l venera amb l’espectacle que té lloc als seus peus. Fins que tot plegat es consumeix i s’acaba aquí: amb una sensació de què l’ou-món de Dalí s’ha esmicolat i alguna cosa ha començat a regalimar cap a una altra realitat.