“Això no és un trio”: Un experiment fallit

24.07.2017

La demoscòpia tuitaire mai és un baròmetre recomanable, però poques vegades es pot trobar una correlació tan sòlida com la que s’estableix entre Això no és un trio i “vergonya aliena”, dos conceptes que un alarmant nombre de piuladors han decidit combinar en els mateixos 140 caràcters. Però aquesta vegada, la massa enfurismada 2.0 té raó: el nou format amb el qual TV3 pretenia fer una incursió en el terreny de l’entrevista espectacle ens insta, més o menys cada cinc minuts, a apartar la mirada de la pantalla i acariciar el comandament. Fins ara, Pablo Motos —a qui no calen dos coentrevistadors perquè ja en té prou amb el seu ego— era l’expert en fer-nos sentir així, però si algú trobava a faltar El Hormiguero català, els seus somnis s’han fet realitat.

Ana Boadas, Àngels Molina i Bibiana Ballbè, a “Això no és un Trio”

Això no és un trio sembla una aposta encertada sobre el paper. La CCMA ja té el flanc de les entrevistes en profunditat ben cobert, així que fa bé d’abocar esforços a les entrevistes militantment superficials. Però des del nomenament de Vicent Sanchís com a director de TV3, es pot detectar un corrent de veus apocalíptiques preocupades per una suposada telecinquització de la cadena que, amb decisions tan revolucionàries (?) com posar Núria Roca al capdavant dels matins, perdria les essències. No només és massa aviat per jutjar, sinó que la direcció és la correcta: després d’anys sense ni ensumar un late show digne, la televisio catalana ha d’assaltar també aquest nínxol, experimentant amb formats que s’adrecin als públics desitjosos de riures, platós i música en directe. I esclar, si experimentes corres el risc de fracassar.

El principal defecte del programa Això no és un trio és l’entrevista. Per a un programa que dedica 55 dels 70 minuts justament a l’entrevista, és un problema greu. Combinar el talent d’Ana Boadas, Àngels Molina i Bibiana Ballbè en un tres contra un dilueix la idiosincràsia de les presentadores en un aiguabarreig de preguntes fàcils i sense ànima. Es malgasten tres interlocutores per a un únic to, sense generar un joc entre arquetips que justifiqui la necessitat de tenir diverses figures a taula. El resultat és un convidat que mai abaixa la guàrdia, quan la gràcia de tenir un famós sota el focus durant una hora és aconseguir treure-li una cara que no hàgim vist fins ara.

Parlem de la selecció d’invitats: Carlos LatreJordi BastéChenoaPilar RaholaAlberto SanjuanNúria Roca i Antonio Díaz (El Mago Pop). Deixant de banda la relativa trempera amb la qual cadascú de nosaltres s’apuntaria a una conga encapçalada per aquesta alineació, crec que podem especular amb un fil conductor: el desig de trencar l’endogàmia tevetresina i penetrar en altres bombolles, combinant les primeres espases del Grup Godó amb comunicadors cèlebres a les espanyes. Però si bé aquesta premissa es podia justificar en dos (que no un!) dels formats estrenats aquest any per la cadena, com són El Sopar i Fora de sèrie, resulta intolerable en un programa amb l’ambició d’Això no és un trio. De Boadas, Molina i Ballbé —i l’equip de guionistes que hi ha al darrere—, cal exigir originalitat, risc i, sobretot, un criteri independent que no subordini la qualitat dels continguts a parasitar altres universos mediàtics.

Tot allò que passa al marge de l’entrevista no millora el panorama. Les proves a les quals se sotmeten els convidats semblen fruit d’un brainstorming de cinc minuts al qual ningú s’ha molestat a fer una segona lectura i Joan Colomo no hi encaixa de cap de les maneres. L’estil paròdic del cantant, abusant d’autotune i entregat al kitsch autoconscient, funcionaria amb un conductor àcid i ràpid de reflexos, però no troba cap mena de complicitat amb el somriure de postal de les presentadores. El recurs distintiu del programa, la cançó inicial, és, de nou, una bona idea que fracassa: tant el videoclip de La La Land que vam veure amb Jordi Basté com el karaoke de Mi Gran Noche amb Carlos Latre ho juguen tot al bon rotllo, però a les performances els falta sentit de l’humor per compensar l’absència de virtuosisme.

 

Acabo sumant-me a una pregunta que l’admirat Sergi Pàmies va fer en el seu comentari del programa: davant d’un assaig amb tres presentadores al prime time, estaria bé ampliar la molt necessària crítica sobre la quantitat de representats femenines amb una anàlisi de la imatge que projecten. Des del mateix títol del programa fins a la constant coqueteria subliminal, la sexualització gratuïta impregna l’estètica del format amb un tuf de recurs carrincló que busca atraure mirades per motius aliens al contingut del programa. Es poden intentar importar moltes coses d’altres cadenes i formats, però això no, si us plau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

16 Comentaris
  1. molt format, poc contingut, lo millor el convitat que no necessitava per res les tres presentadores. Con diu la Monica Planas aixo no es un triu, aixo es un bunyol

  2. A alguns programes de producció pròpia se’ls pot aplicar allò que hom acostuma a dir del cinema català: bons actors, bones històries però un ressultat que o no agrada o, com a molt, és un foc d’encenalls que no passarà a la història.

  3. Son les quotes. En principi, homes i dones poden ser iguals de bons en qualsevol àmbit. Però l’evolució de l’espècie ens ha fet diferents. En alguns àmbits els hi atraurà ser-hi més a les dones i en altres els homes.
    El problema rau en que en aquests darrers àmbits, si surten les feministes dient que n’hi ha poques, que és una “greu discriminació”, llavors els responsables per no quedar malament hi posen la primera que passa per allà. Amb el resultat conegut.

  4. No l’he vist, no puc opinar, xo és q no m’ha cridat l’atenció i després de llegir aquestes paraules, em confirma les meves sospites

  5. Té molts defectes. Per què tres presentadores si no es parlen ni estableixen complicitats entre elles en tot el programa? L’entrevista és una successió de preguntes de qüestionari tancat: el personatge respon coses interessants i no s’hi aprofundeix, sinó que es passa a la següent, com si no hi hagués vida racional a l’altra banda de la taula. Els suposats reptes són penosament ridículs.

  6. El primer no el vaigual veré, el segó amb en Carlos La tres Sí. I tal com diu l’articulista les preguntes a l’entrevistat eren te piques i Sense ànima. Ara b tinc 35 anos i tot i que el decorat té color médico viuso, de seguida em va fer pensar en el matéis formato de “Tres sensores i un senyor” que havien presentat Fina Brunt Gemma Nierga i no recordo la tercera. 3 presentadores, un entrevistat mateix format però res aveure amb aquella experiència passada.

  7. (Si us plau, esborreu el meu comentari anterior, que és un desastre a causa del corrector del mòbil)
    He llegit atentament l’anàlisi de l’articulista i crec que té força raó en tot, aquí TV3 buscava obrir-se a públics més joves, però la fórmula no funciona, tot plegat és massa previsible, i la música en directe és un infern, sort dura uns segons només. El primer d’en Basté no l’he vist però el segon amb en Carlos Latre sí. Les preguntes eren sense ànima, extretes d’un guió de marca blanca sense gens de gràcia, la qual no deixava lloc a la improvisació. Tot i això reconec que la fórmula no és nova, tot i tenir 35 anys i ser jove, en veure el segon programa de cop i volta em va venir la idea que era el mateix format del programa “Tres senyores i un senyor” que havien presentat Fina Brunet, Gemma Nierga i Susanna Griso fa uns anys a TV3, tres presentadores, un entrevistat i entre pregunta i pregunta una mica d’espectacle. La mateixa fórmula, un decorat el del 2017 més viu de colors, però efectes molt diferents i devastadors en l’espectador si el comparem amb l’anterior esmentat. Bona idea, però portada a la pràctica de mala manera.

  8. TV3 té molts caps pensants i no sé què hi fan, He vist entrevistes en tv locals sense recursos i amb més gons resultats.
    Com a dona m´ofèn aquest paper de pàmfiles de les presentadores, i a veure si Tv3 aposta per gent desconeguda, però amb talent.
    De mi