Això no és just

23.04.2018

Són les deu del matí del dijous 19 d’abril i, a l’entrada de la Sala de Graus de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, gent elegant i de bon veure s’espera per assistir i col·laborar a la segona Jornada “Drets lingüístics: present i futur”, organitzat per la Fundació Catalunya. Entre el públic, Josep Niubó, magistrat jubilat, Òscar Ibáñez, cap de drets lingüístics de la Plataforma per la Llengua i Albert Conesa, secretari del Col·legi d’advocats de Granollers, entre molts d’altres. Uns minuts més tard de l’hora establerta per iniciar la jornada, tothom entra a la sala.

L’acte s’inaugura amb Xavier Ponts, degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, i Xesca Oliver, presidenta de la fundació Catalunya Fons, que ens posen al dia de la situació lingüística en l’àmbit jurídic actual: l’any 2017 el nombre de sentències en català va ser d’un 8,2%, és a dir, ha baixat un 0,2% respecte a l’any 2016 i un 5,8% respecte al 2010. Un cop mencionades aquestes dades, asseguren que aquest tant per cent (certament decebedor) “és causat per un problema d’actitud per part del col·lectiu”, tant dels advocats, com dels periodistes, com de la resta de membres que es troben dins les sales judicials.

Posteriorment Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, introduït per l’irònic Miquel Strubell, enceta la seva ponència afirmant que “estem davant d’un model desproporcionat i injust”, que, malgrat ser la comunitat lingüística número 10 a la Unió Europea, “no tenim cap mena de reconeixement”; que “ni un sol programa ha respost a l’article 3.3” i que “s’han ignorat tots els articles que fomenten la pluralitat lingüística en una realitat multilingüe”. Afegeix que “l’Estat nega reiteradament aprovar el règim lingüístic” i que de totes les queixes que es reben al Síndic, només un 0,5% són sobre la llengua catalana (per contra, n’hi ha moltes sobre el poc que s’usa la llengua castellana a les televisions locals, per exemple).

Confessa, doncs, que “ens trobem davant d’una demagògia total” i que “l’administració de la Generalitat té molts deures a fer”. Finalment reflexiona sobre el lleure i l’oci i exposa que, tot i que la ràdio ha fet una gran millora, en aquest aspecte també “estem molt endarrerits i ho acceptem com una cosa normal”: la majoria de cançons que sonen són en anglès i la majoria de canals infantils són en castellà. La solució de tot plegat? Cal preguntar-se per què no pot ser un requisit el complement del dret lingüístic; cal informar, divulgar, presentar queixes on calgui. En definitiva, cal canviar d’actitud.

Abans de la pausa intervé Anna Maria Pla Boix, professora de Dret Constitucional a la Universitat de Girona, que és moderada per Joan Ramon Solé, vicepresident de la fundació Catalunya Fons. S’estrena a la jornada proferint la següent obvietat: “L’administració de justícia constitueix, a data d’avui, l’àmbit públic menys permeable a l’ús de les llengües oficials diferents de la castellana”; afegeix que estem davant d’una situació que a Bèlgica és inacceptable des del segle XIX i que “la normalització lingüística en l’àmbit de la justícia és encara avui una assignatura pendent”, per això cal emprendre una reforma normativa.

Més endavant exposa les diverses dificultats que hi ha: la inèrcia diglòssica pròpia del món del dret, l’escassa vocació opositora, l’alta mobilitat del funcionariat en aquest sector i, per últim, els obstacles de naturalesa jurídica. Se circumscriu a aquesta darrera i explica que, amb la ratificació del conveni (2001), “a Espanya s’assumia el compromís de tramitar el procés judicial en llengua regional però no ha empès les normes necessàries per fer-ne ús; no es compleix o ho fa deficientment, en definitiva, es negligeix”. En darrera instància afegeix que amb l’inici del procés l’any 2005, es va voler endinsar en el tema de la llengua a la justícia. De fet, als articles 33 i 102 de l’Estatut de Catalunya s’estableix que els jutges i els magistrats han de tenir coneixement de la llengua catalana però, sospitosament, han quedat en paper mullat.

Un cop més es demostra que l’única solució davant la situació lingüística en l’àmbit judicial és una reforma normativa i un canvi d’actitud tant per part del col·lectiu com per part de les institucions més rellevants. Un canvi d’actitud que volen plasmar amb la presentació del Certificat Jurídic del Català, destinat als graduats en Dret i Filologia catalana. Per aconseguir aquest certificat  cal superar un examen que consisteix en una primera part d’expressió escrita on s’ha de redactar un document jurídic; una segona part on s’han de corregir frases amb errors gramaticals, terminològics, de majúscules i minúscules i d’abreviacions i una última part on s’han d’exposar diversos coneixements de llenguatge jurídic. L’objectiu d’aquest certificat, expliquen, no és ni més ni menys que el d’aconseguir que els textos jurídics en català siguin més vius, correctes i precisos. Per alguna cosa s’ha de començar, no?

L’última ponència de la jornada l’ofereix Alfons Esteve Gómez, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, que és moderat per Marc Tarrés, vicedegà de Relacions Institucionals de la Universitat de Barcelona. Alfons Esteve parla de la Xarxa Vives, que acull 22 universitats de quatre estats europeus i patenta un pla de política lingüística que conté polítiques d’ús, formació i qualitat d’ús de la llengua; una xarxa que pretén prestigiar la llengua catalana i que ha aconseguit que la docència en català al País Valencià augmentés deu punts en sis cursos: del 25,7% el curs 2011-12 al 36,2% el curs 2017-18. Una xarxa que estableix la capacitació lingüística necessària per al professorat i obliga a donar classes, apunts i exàmens, en català. En conclusió, una xarxa que resulta ser “un exemple reeixit respecte de les polítiques lingüístiques, especialment en la protecció dels drets lingüístics dels catalanoparlants”.

Potser n’hauríem d’aprendre, d’alguns valencians.