Això eren tres dones i un nas

20.09.2017

El nas d’una noia s’estarrufa sobre una espatlla i es fa gairebé pla. Avança braç avall, resseguint l’extremitat d’algú altre. En aquest resseguir, la punta del nas queda inclinada cap amunt i els narius s’allarguen tant com l’estructura nasal permet. Seguint el camí, el nas arriba a la mà de l’altra i tot el cos el segueix, abraonant-se sobre uns membres que no són els seus, adaptant-s’hi i quedant-se quiet.

Matters of Touch a l’Arts Santa Mònica | Foto: Marta Becerra / ASM

“Això sembla una secta i que la gent d’aquí segueixi els seus propis codis”, diu un company que ha vingut a la performance. Matters of Touch, es fa dir, i el cartell de l’Arts Santa Mònica ens corregeix: no és una performance sinó una exposició. No llegim res més sobre ella. No en volem saber res. Serà al final, al sortir, que buscarem una explicació a allò que hem vist. I aleshores llegirem, i el pamflet ens posicionarà davant d’allò que hem presenciat.

Però de moment només veiem una moqueta de color vermell en una sala blanca, acompanyada d’un vídeo indesxifrable que es projecta en una de les parets. La gent entra i seu; alguns al costat, alguns al mig. El meu company i jo juguem a descobrir qui és l’artista: serà la noia amb els cabells curts que acaba d’entrar? D’ella només recordem que és polonesa. Serà aquesta altra noia que ha arribat sola i fa estona que seu i observa?

Diuen que el vermell és el color de la passió. No hi pensem aleshores, però més tard tindrà sentit. A la sala apareix una noia prima, de cabells blau fosc, serrell recte i nas punxegut d’estructura flexible. Toca la moqueta i hi crea arrugues. Refrega el seu cos per terra. Ella no té nom, perquè no es presenta i perquè no parla. Ella és la primera.

Després en vénen dues més. La segona mira sempre al buit. La tercera somriu més que les altres i es deixa tocar més les parts íntimes. Com un cuc, les tres es toquen a poc i a poc i amunteguen els seus cossos, que van descalços però porten roba. I comença el ritual d’amollar-se, que durarà fins al final.

Ara un braç enmig d’una cama apropant-se a un altre braç que al seu torn s’atansa a un cos. Ara un peu sobre un peu sobre un peu. Ara una mà que recorre una cuixa que no és la seva. Ara un cos que apropa el cos de l’altra al cos de l’altra. Després una cara estàtica sobre un cony, i un dit gros d’una mà agafant el dit gros d’un peu que no li pertoca.

Una persona que s’allunya i dues que no la troben a faltar. Imagina que te cabe un piano en una mano. Imagina que te duele la cabeza. Imagina que te duele el corazón. Les úniques paraules que acompanyen la coreografia es pronuncien de forma espontània i aleatòria. La tercera que s’espolsa la primera, la primera que torna a fer arrugues al terra. La tercera que arrossega la boca per terra. La segona que camina cap a la gent.

Matters of Touch a l’Arts Santa Mònica | Foto: Marta Becerra / ASM

La tercera que aixeca la moqueta. La tercera que es posa sota la tela. La tercera que es converteix en una arruga. La primera que puja sobre l’arruga. La segona que estira la tela i fa caure la primera. Imagina que te duelen las pestañas, los pelitos del culo, la distancia. Una llengua que llepa un dit. Uns moments de violència lenta: un puny sobre un coll, una mà que estiba, un peu sobre una boca.

Quan la primera se’n va, deu faltar poc perquè tot s’acabi i els cossos es deixin de tocar. Se’n va com si fos una espectadora més i s’hagués cansat del joc. Se’n va i d’alguna forma ens diu: res de tot això ha estat important. Això només ha sigut una exposició que forma part del cicle The more we know about them, the estranger they become, que “investiga l’agència de l’objecte i posa en pràctica altres sitemes de relacions”. Això només ha estat una coreografia d’Ania Nowak, nascuda a Cracòvia l’any 1983.

Però el pamflet explicatiu ens ho nega. Això ha significat alguna cosa. Això ha sigut un acte d’amor femení i col·lectiu. Això ha sigut una resposta al test de Bechdel, que serveix per avaluar el masclisme en l’art i que proposa dur a terme una obra en la qual dues dones o més parlin entre elles sobre alguna cosa que no sigui un home. Això han sigut tres dones dialogant. Raquel Alamo Bergström, Mar Medina Diaz i Duen Xara Sacchi. Això han sigut tres dones fent l’amor. I ara que tot s’acaba, això és una dona que toca les últimes arrugues… i desapareix.