Ai Feliu, quina alegria!

30.04.2014

Pep Pla, director del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i un dels responsables de l’espectacle ho va dir clar, el que es va fer dissabte al vespre al Teatre Alegria no era un homenatge, massa formal. Era una festa. Una festa a Feliu Formosa, un sabadellenc molt estimat a Terrassa on es va instal·lar fa molts anys. I, efectivament, Ai Feliu, quina alegria! va ser més una festa que un espectacle amb totes les conseqüències, positives i negatives.

 

Feliu Formosa

En una bona festa no hi pot faltar ningú, i així va ser. Familiars, amics, antics alumnes van passar per l’escenari i van seure al costat del banc des d’on Feliu Formosa escoltava les cançons, poemes i parlaments que li dedicaven. I a través d’aquests petits homenatges, perquè al cap i al a fi és el que eren per molt que no agradi la solemnitat de la paraula, ens van anar acostant a Formosa en totes les seves facetes: home de teatre, actor, director, traductor, poeta. Pau Monterde va recordar els primers passos per fundar la seu terrassenca de l’Institut del Teatre. Cesc Casanovas, cara coneguda per les seves imitacions del Polònia, va explicar com era el Feliu professor i molts actors van posar veu als seus versos. Però no només ens va fer arribar els seus propis textos, gràcies a les seves traduccions una generació va conèixer autors com Brecht o Bernhard i aquests convidats no hi podien faltar. Van ser els joves actors terrassencs Pau Gòmez i Carol Ortiz, els encarregats de fer-nos sentir la Cançó del potser, de Bertold Brecht i que formarà part d’un espectacle amb cançons del dramaturg alemany que preparen amb Rosa Aguado. Van servir també per fer de pont entre les generacions teatrals de la ciutat demostrant que anys després d’aquells primers passos de Formosa, Monterde i molts més el teatre a Terrassa continua viu.

L’espectacle va tenir sobretot una dimensió íntima i personal. El Teatre Alegria es va omplir d’amics i familiars i també de coneguts i saludats, que diria Pla. I dalt de l’escenari hi van ser una de les seves filles, l’actriu i cantant Ester Formosa, i la seva néta i s’hi van llegir cartes. Tot això feia que els que no entràvem en aquestes categories d’amics, coneguts ni saludats i que, a més a més, formàvem part d’una altra generació, ens sentíssim una mica com quan vas a aquell casament d’un parent llunyà i has de fer esforços per saber qui ve de part del nuvi i qui de la núvia. Tot t’és familiar i llunyà a la vegada i tens la sensació constant que et perds alguna cosa i que no acabes d’entendre els somriures còmplices que s’escampàvem per la platea. Una mica més de context explicant qui eren els que desfilaven per l’escenari hagués ajudat a donar-nos el context que ens faltava.

Ja ho hem dit, l’objectiu era preparar una festa sorpresa. Això li van dir a Feliu Formosa i van aconseguir mantenir el secret. Fins el mateix matí els participants no es van trobar per posar en comú el que havien preparat. El resultat va ser un espectacle amb moments divertits com el trio “Els triglicèrids” format per Pep Pla, Pep Ferrer i Jordi Vilà recitant a trio un poema, o la Cançó de Diumenge cantada per Ester Formosa, més formals com el parlament de Monterde i altres de poètics com la coregrafia de Marta Carrasco que fins i tot va fer ballar a Formosa. I, com és inevitable, en aquests casos, tot es va anar allargant i l’espectacle va durar més de dues hores. Al final, però, encara van quedar energies per allargar-ho amb una copa de cava i una estona de comentar la jugada.