Ah, l’art? Ah, l’art!

21.03.2019

Entrar a una galeria d’art i no poder dir ni sentir absolutament res. Si haguéssim de definir la relació entre allò que Pulp anomena La gent normal i l’art contemporani a partir d’un signe de puntuació, hauríem de triar els punts suspensius: un abisme d’indiferència, vergonya i sensació de presa de pèl que ens separa de… bé, què se suposa que és “allò”? Majoritàriament, l’única pista que “allò” exposat és alguna cosa és que una persona amb cara de saber-ne més que nosaltres s’hi ha aturat al davant i l’ha mirat com si ho fos. Res ens assegura que, darrere aquells ulls de profunditat instagramejable, no hi hagi també uns punts suspensius interminables com els nostres. De debò seria possible que “allò” ens portés a una idea, a una emoció, a un signe l’exclamació?

‘Skystudies #7’ d’Andrés Galeano, una de les obres que trobareu a ‘Ah, l’art? Ah, l’art’

Aquest és l’objectiu d’Ah, l’art? Ah, l’art!, l’exposició que Clàudia Rius ha comissariat pel centre d’art Mataró | Art | Contemporani i que podreu trobar a les sales d’exposicions de Can Palauet fins al 19 de maig. Al llarg de quatre espais independents, des d’un menjador de casa estranyat fins a un mirall en què l’art mateix, despullat d’ínfules i a quatre grapes, ens mira a la cara, Rius ens convida a deixar de lliscar pel tobogan d’imatges que ens saturen des que ens llevem fins que anem a dormir, i prémer el botó de pausa: “Fins a quin punt acostumar-nos a totes aquestes imatges en moviment ens fa agafar una actitud simplista respecte allò que veiem? Pensem prou el que ens entra per la retina?”.

Rius, hauríeu de saber-ho, és la coordinadora de la secció Galeries de Núvol. Periodista experta en art, la nostra cap de redacció no suportaria que la qualifiquessin d’experta, i per això sempre es defineix com algú que escriu sobre art i prou. Però com que ella no podrà editar aquest article, direm “experta” amb totes les lletres. Perquè després de centenars de cròniques i anys intentant trobar una forma d’explicar l’art, tal com ella sol dir “perquè ho pugui entendre la meva àvia”, l’expertesa no és cap altra cosa que aconseguir-ho. Passar per Ah, l’art? Ah, l’art!, és talment com veure qualsevol de les peces que Rius escriu cada setmana convertida en una exposició: llenguatge planer per expressar idees complexes, i aquesta sensació que la comunicadora et dona la mà perquè arribeu junts a un lloc on valgui la pena anar.

De la desena d’obres exposades, deixeu que us parli de les dues en què apareixen núvols. Skystudies #7, d’Andrés Galeano, és un collage de fotografies d’àlbums familiars que l’artista ha comprat en mercats de segona mà. A Berlin, la gent ven les instantànies que ha capturat per treure’s uns diners, i Galeano reuneix fotografies de cels ennuvolats que un dia van capturar persones anònimes amb una ambició estètica que, en tots els sentits, era d’estar per casa. Fixar-se en la gent normal que dèiem abans, i fer-la entrar al museu en forma de quadre de quadres. Núvol-Cranc, de Leandro Erlich, ens mostra un cos vaporós format per plaques de vidre ultraclar pintades amb tinta ceràmica. El núvol canvia segons la perspectiva que adoptem, mostrant no només que la realitat està feta de capes, sinó que quines i com les veiem depenen de la nostra actitud. L’espectador passiu passa de llarg de l’obra i es perd el que amaga, mentre que l’espectador actiu de Jacques Rancière (el filòsof de capçalera de Rius), s’atura, mira, pensa i sent.

Si entreu al compte de Twitter de Rius, hi té fixada una opinió que li va deixar un conductor de Blablacar, una aplicació per compartir cotxe entre unes quantes persones que els millenials fan servir per fer viatges llargs: “Muy simpàtica, puntual y amena. No le parece bien el elitismo en el arte”. L’Enrique ha patit l’efecte Rius, igual que tots els que hem tingut la sort de conèixer-la, i igual que tots els espectadors actius que visitin Ah, l’art? Ah, l’art!. Contra els prejudicis que ens genera el món de l’art contemporani, amb tots aquells edificis freds i textos que semblen escrits per acabar amb punts suspensius, Rius és algú que finalitza les frases que comença: “De solució només n’hi ha una: l’actitud conscient, la mirada activa. A la vida i en l’art: de l’estranyament a la sorpresa, del desconeixement al reconeixement, de la llunyania a la quotidianitat. I de l’apatia, irremeiablement, a la passió”. Això, és passar d’una pregunta a una exclamació.