Agullana, una pausa

31.01.2019

Si del 21 al 24 de gener els escriptors republicans fugien de Barcelona, ara fan parada al mas de can Perxers a Agullana, un petit poble a pocs quilòmetres de la frontera amb França. Agullana es converteix, així, en el centre de les lletres catalanes.

Interior del bibliobús. |

Molts han passat una o dues nits a Girona, dormint sobre els bancs de la catedral, o a casa d’algun amic, altres a Can Pol, a Bescanó, i uns altres a Olot, on aconsegueixen trobar un lloc on passar la nit. El dia 26, a primera hora del matí, els escriptors que estaven a Girona marxen en un camió descobert cap a Bescanó, a mig camí troben el bibliobús on van tots aquells que s’havien refugiat a Can Pol i decideixen dirigir-se al Mas Perxers d’Agullana.

L’endemà, 27 de gener, es fa la darrera reunió de la Institució de les Lletres Catalanes sota la presidència accidental de Pompeu Fabra, ja que en aquest moment el president i el vicepresident, Riba i Pous i Pagès, són a Girona esperant un cotxe que els porti a Portbou. A la reunió, a més dels membres de la ILC, hi assisteixen els del secretariat, convidats per Fabra. Es decideix instal·lar la ILC al Mas Perxés i el secretari, Francesc Trabal, dona compte de les gestions fetes gràcies al Conseller de Cultura perquè els components de la ILC i altres escriptors poguessin arribar a Agullana. Finalment, acorden “acollir sota la protecció de la Institució als escriptors que han volgut seguir-la”.

Cada vegada arriben més refugiats al Mas i els problemes per trobar un lloc per dormir i menjar s’agreugen i provoquen conflictes. Rovira i Virgili, sense dir noms, es queixa:

“en el pis de dalt i en habitacions contigües hi ha uns quants intel·lectuals i funcionaris que tenen per cada persona un llit o matalàs. No han cedit ni un llit ni un matalàs per als vells, les dones o les criatures. I això que molts d’ells són minyons legalment mobilitzats que haurien de dormir al campament.” (Els darrers dies de la Catalunya republicana, p. 108-109).     

També cal establir torns per menjar. Conxita Ventosa, filla del diputat i conseller Joan Ventosa, ho descriu: “ (…) em distrec escoltant la llista de les tandes que van cridant, per anar a dinar a la gran cuina. Sembla que segueixin l’índex d’algun llibre d’autors catalans. Pot dir-se que tota la intel·lectualitat catalana ha fet cap aquí: Pompeu Fabra, Josep M. Francès, Mercè Rodoreda, Navarro Costabella, Capdevila… i tants d’altres que no puc recordar, a més de dibuixants, pintors, etc.” (Temps de guerra. Diari íntim 1938-1939).

Aviat, per camins diversos, els escriptors, alguns amb les seves famílies, travessen la frontera. Els primers en fer-ho són, el dia 28, per Portbou, Carles Riba i Pous i Pagès, que aconsegueixen passar-la al vespre i dormir en un vagó a l’estació de Cervera de la Marenda; quan es desperten veuen baixar d’un tren Antonio Machado i la seva mare, que porten en braços.

El 29, a quarts de dues del migdia, Miquel Joseph, Josep Maria Capdevila i Ignasi Mallol inicien el camí a peu cap a les Illes pel coll del Portell. Al vespre Riba i la seva família han arribat a Avinyó on tenen uns amics.

El 31 marxen cap a la Jonquera un autocar i el bibliobús. En el primer s’hi asseuen les dones, els nens, i els homes de més de cinquanta anys, entre ells Pompeu Fabra i Pau Vila. En el segon, encabits entre taulons i llibres, els nois, un d’ells Jordi Murià, germà d’Anna Murià, preocupat perquè no té els papers en regla. Fins a la frontera veuen la multitud que aprofita el sol de finals de gener per eixugar la roba mullada dels dies de pluja sense aixopluc. Al cap d’hores d’espera i negociacions els deixen travessar i arriben a El Portús.

El 4 de febrer després d’un bombardeig prop del Mas Perxers, els escriptors que s’hi havien quedat per estar en edat militar (Trabal, el seu germà , Joan Oliver, Armand Obiols, Gasch, Benguerel, Roure i Torrent i Montanyà) fugen pel Coll de Manrella cap a les Illes. Es perden més d’una vegada, però, finalment, arriben ja de nit, una nit de lluna plena, a la ratlla de la frontera.

I algú, aleshores, enmig d’un silenci terrible, d’un silenci d’espant, algú, aleshores, s’agenollà i besà per darrera vegada el Pirineu nostre, aquest Pirineu que algun dia desplegarà a tots els vents la bandera barrada, la bandera de la Catalunya Recobrada.” (Francesc Trabal, conferència al Centre Català de Santiago de Xile, 1940; reproduïda a Allez! Allez!).