Agnés Mateus: talent per a la dissidència

24.01.2018

La performer i artista multidisciplinària Agnés Mateus porta molts anys d’espectacles i de transgressió escènica. Foguejada en muntatges del col·lectiu General Elèctrica, així com en projectes de Juan Navarro, Roger Bernat, Rodrigo García i Simona Levi, entre d’altres, l’any 2014 va presentar, dins el marc del Festival Grec, Hostiando a M, la seva primera creació. Rebota rebota y en tu cara explota, el seu segon abordatge des de l’autoria escènica, novament en col·laboració amb l’artista multidisciplinari Quim Tarrida, es presenta el 23 de novembre al Festival Temporada Alta de Girona a l’auditori La Mercè.

Agnés Mateus presenta ‘Rebota rebota y en tu cara explota’ a l’Antic Teatre.

Diu José A. Sánchez que tot gest dissident està necessàriament lligat a la provocació que desperta l’exposició honesta d’un sentir i/o dissentir, i que busca diverses formes de representació de l’experiència. L’espectacle d’Agnés Mateus i Quim Tarrida —que, a més de ser cocreador i codirector, s’ocupa de l’espai sonor i audiovisual— busca afectar el públic, sacsejar-lo i fer-lo còmplice. És cert que la violència de gènere no és, avui i aquí, un tema tabú, ans al contrari, però cal seguir buscant maneres de denunciar-la de manera efectiva. Ara mateix trobem en cartellera Blasted, de Sarah Kane, portada a escena per Alícia Gorina al TNC, i podríem també fer esment —per citar només un parell d’espectacles d’aquesta temporada— del díptic We Women i Dancing with frogs de Sol Picó. La forma com Mateus du a terme la seva denúncia, amb un discurs directe i contundent i unes accions físiques que esglaien, l’allunya de la convenció escènica i la manté en el circuit resistent de l’off —l’espectacle és una coproducció de Terrassa Noves Tendències, l’Antic Teatre i el Konvent de Berga—. Això sí, el passat divendres l’Antic Teatre estava ple a vessar. L’èxit de la proposta demana a crits una exhibició més àmplia i prolongada.

La violència, que en Hostiando a M abastava tots els àmbits de la societat, es troba aquí molt focalitzada en el gènere. Mateus incideix en una sèrie d’estereotips masclistes que reboten i fem rebotar fins que ens esclaten a la cara; la violència verbal més explícita —centenars de paraules vexatòries són regurgitades amb convicció i vehemència, amb un ludisme irònic i feridor alhora— dóna pas a la violència de les mentides i mistificacions que sotmeten i domestiquen les dones, amb al·lusions a contes infantils, productes de ficció televisiva, moments estel·lars de la història o apunts biogràfics sobre usos i costums dels famosos, que evidencien els aspectes i missatges més sagnants del patriarcat.

A banda de l’àcida paròdia que posa en solfa els estereotips culturals, hi ha pallassos sinistres, ganivets molt ben esmolats —ella mateixa els aprompta, en una escena d’enorme plasticitat i potència visual— i una màscara de làtex fallida que vehicula de manera hilarant la denúncia de la fal·locràcia. Mateus aborda el tema de la violència de gènere amb una implicació i una responsabilitat que comprometen fins i tot la seva integritat física. Crida i ens interpel·la després d’haver-se posat en una situació incòmoda i coratjosa, que evidencia la urgència del crit. Aquesta és la manera que ha trobat de construir la seva denúncia. Ella assumeix riscos —potser com a forma de legitimar-se per parlar de determinats assumptes, i d’acusar-nos per la nostra passivitat i indiferència, pels nostres incrèduls minuts de silenci—, i el públic no resta ni immunitzat ni inatacable.

Fent gala d’un sarcasme demolidor, Agnés Mateus diu i corporitza veritats com punys, o com cops de puny, i comunica de forma directa el seu missatge fins a fer irrompre la realitat en escena. Les accions ens arriben per via sensorial, de manera immediata, i no importa tant el significat que els puguem atribuir com l’impacte que generen i el que remouen.

 

 

Per a més informació podeu consultar el web de l’Antic Teatre.