Agnés Mateus: “Hem oblidat que l’escenari és un espai públic”

Col·lectiu General Elèctrica, Rodrigo García, Juan Navarro o Simona Levi. Són alguns dels (grans) noms amb els que ha treballat l’actriu i performer Agnés Mateus. Ara, amb la col·laboració de Quim Tarrida i l’impuls de l’Antic Teatre, ha fet un pas més enllà i ha parit Hostiando a M. Un espectacle sobre la violència que es podrà veure fins diumenge a la Sala Hiroshima. Una oportunitat única de veure un muntatge que, com la cervesa, allà on va triomfa. Atreviu-vos. Deixeu els prejudicis a casa. No us en penedireu.

Aída Pallarès: D’on i per què sorgeix Hostiando a M?

Agnès Mateus: Sorgeix perquè la directora de l’Antic Teatre em va proposar fer una creació. Jo sola no m’hi hauria posat. Tenia coses a dir però mai havia tingut el neguit de fer coses jo sola. Si ells no haguessin insistit no ho hauria fet. Suposo que el fet de treballar en coses de creació tota la vida va fer que no tingués aquesta inquietud.

I per què vas optar parlar de violència?

A.M: Volia parlar de coses que em toquessin, que em movessin d’alguna manera. I la violència tots la tenim aprop.

L’espectacle s’articula a partir del treball a escena, de l’actor, o hi ha un punt de partida textual?

A.M: És una barreja. També hi ha una part d’audiovisual,-i aquí hi entra el Quim Tarrida-, important. Vam pensar en escenes, ens vam posar a escriure què és un màrtir i què és un heroi. És molt brainstorming. El discurs surt de posar-se a treballar. Vam assajar dos mesos tancats muntant, fent un simulacre de l’espectacle en petit. Fent proves, etc…

Quim Tarrida: Idees molt bàsiques que després s’han complicat per dir tot el que pensem de la violència en el nostre dia a dia. Té alguna cosa de teatre d’acció o teatre físic. Com que no hi havia ben bé un text el vas creant a mesura que passen les coses.

A.M: Però hi ha textos! no és tot improvisació. Només dura 20 minuts! De fet hi ha gent que repeteix per veure què hem canviat. Gent que ve per tercera vegada! Tot i que no hi ha escenes noves eh? Mencionem altres coses que abans no. Per exemple, parlem dels herois i dels màrtirs i jo no puc evitar dir que l’Artur Mas no és un heroi tot i que l’estan intentant convertir en un. Ahir a la nit vam sortir d’aquí, trobem el Rajoy a la tele, la Forcadell parlant de la Declaració Unilateral d’Independència…i nosaltres dient “un moment, que fem l’espectacle dimecres. No sé on posar-ho” (riu)

Q.T: No donem a l’abast amb el què hi ha, estem emborratxats d’informació.

A.M: Això es diu fenómeno pseudoactivista. Fas un espectacle i tens la sensació que has de parlar de moltes coses i no pots arreglar el món. No pots abastar-ho tot. Tota aquesta bogeria és com ha funcionat el procés de creació de Hostiando a M.

De quin tipus de violència estem parlant?

A.M: De molts tipus. Des de la física, la més bàsica, fins a l’econòmica, la policial (que continua tenint molta importància) i la política sobretot. La violència de les mentides, del que ens fan creure,

Q.T: També la violència d’aquest sistema.

A.M: I també l’atracció de la violència. A l’espectacle repeteixo molt que “la violència  és un parèntesi entre dos diàlegs” i neix de la contradicció que teníem, perquè em ve de gust disparar una arma. La cosa física de disparar una arma és molt atractiva. La gent que se’n va aquí a Montjuïc a disparar al camp de tir els hi agafa un subidón. Evidentment hi ha qui ho converteix a matar algú, una frontera per la qual no passaríem, és clar. Però hi ha gent que ens ve després de l’espectacle, a veure si poden tirar un tret.  i ens diu

Llavors la violència genera violència.

A.M:És una mica contradictori, sí.

Q.T: En la història la violència, però, també ha servit per fer les grans revolucions. Ara estem en el límit que fa que et preguntis “què passa? “què hauria de passar?” Hem de començar a tallar caps?

A.M: Nosaltres, però, no pretenem alliçonar. 

Canviem de tema. Hem oblidat que l’escenari és un espai públic?

A.M: Totalment. Et copiaré la frase. Jo n’estic convençuda: si surts dalt d’un escenari tens una responsabilitat. La gent no pot sortir igual que ha entrat. Fem el que fem. Encara que facis un espectacle estètic tens l’ obligació de modificar a la gent. Sinó que estàs fent dalt d’un escenari? Si no et passa res, si no t’emociones, t’enfades, etc…crec que és per denunciar a la persona. Hem oblidat que és un espai públic.

Q.T: No podem passar per alt que la nostra feina és fer de reflex del que passa a la societat.

A.M: L’obligació de compromís polític no tens per què tenir-la, pots voler fer una cosa purament estètica o investigació tecnològica però ho has de fer fins al final. No cal que parlis de la violència policial, però estàs en un espai públic i sovint amb diners públics.

Per tant actualment necessitem un teatre més polític, no?

A.M: Jo crec que sí. Aquest estiu vaig anar a veure la Lila Downs i no va parlar del cas Ayotzinapa, dels 43 desapareguts. No ho entenc. Tampoc pots obligar a tothom a fer un teatre polític, però hi ha obres que em semblen d’una altra galàxia.

Q.T: Un cert compromís la societat ho agrairia.

A.M: De totes maneres, tinc la sensació que això està començant a canviar i hi ha gent que s’implica, que comença a fer un teatre més polític com el Jorge-Yamam Serrano. A més, hi ha la cosa aquella de “vull anar al teatre a passar-m’ho be”, però podem fer les dues coses. El passar-nos-ho bé i gaudir no ens ho podem saltar. Hi ha gent, com Faemino y Cansado o El Gran Wyoming, que s’impliquen políticament però s’enfoten de tothom.

I llavors quin futur teatral ens espera a Catalunya?

A.M: Aprendre idiomes i anar a treballar a fora.

Q.T: Sí, perquè aquí molestem una mica, no? Tot i que seria ideal que canviessin les fórmules culturals per poder donar suport a la creació i a les companyies joves. En el món cultural també eh? Tenint en compte que és un dret que tenim com a ciutadans, com la sanitat o l’educació, se l’hauria de tractar millor. Tot i que ens n’hem oblidat. I la gent de la cultura també hauria de lluitar per això.

A vegades costa unir-se.

A.M: Estem en un sector que ens han educat molt individualment. La gent s’ha unit quan han faltat les subvencions, o sigui els diners. No tenim gens el concepte de sector. Ho vam intentar, que va ser la Marea Roja i així va acabar…Jo crec que hi ha por a l’acció directa i ja fa falta. També cal treballar en una mateixa direcció. Si vols que les coses canvïin, t’hi has de posar per aconseguir-ho. Hi ha la gent d’El virus però estan treballant per cobrar uns mínims etc, però m’hi falta la passió. Potser sóc una mica romàntica, però si només batalles pels diners, quan aquests fallen tu també. Si tu i jo estem juntes perquè creiem en el projecte, tinguem o no tinguem diners ens espavilarem. Però quan tu tinguis diners no continuaràs lluitant? És una mica estrany a vegades.

Q.T: Però segur que ajuda tenir diners.

Hostiando a M està lligat a l’actualitat més absoluta. Per tant, creus que Roger Bernat té raó quan diu que els clàssics s’han d’estudiar al col·legi, però no s’han de veure al teatre?

Q.T: Aprendre dels clàssics és un bagatge molt important però has de matar el pare, crear-te el teu propi camí. Si segueixes fent el mateix mai evolucionarà res.

A.M: Més que res perquè hi ha clàssics que parlen de coses que ara no tenen cap sentit. Jo he anat a veure La casa de Bernarda Alba i m’he posat nerviosa.

Q.T: Però depèn de com ho enfoquis! Si fas exactament el mateix, serà un xurro perquè ja no és vigent però hi ha temes universals que no caduquen.

A.M: Shakespeare en el seu moment era un transgressor, però avui en dia si s’aixequés diria “pero qué hacéis haciéndome a mí? Tireu milles!” Només que miris el teu entorn no et falten temes per parlar i aprofundir. Tenim una sobreinformació. Però els clàssics haurien de formar part de la tradició, són els referents.

Q.T: Però és clar, el que fem nosaltres acaba sent clàssic. Està molt lligat a l’actualitat.

A.M De fet, quan el vam començar no hi havia ni el mateix rei, per exemple!

Has fet el teatre que t’agrada veure?

A.M: Sí. Crec que gaudiria veient l’espectacle.

Llavors t’avorreixes no?

A.M: Sí, però no amb tot. Amb l’Agitador Vórtex de la Cris Blanco, per exemple, no em vaig avorrir. També és veritat que no anem tant com voldríem al teatre per culpa del preu de les entrades. Hauriem d’aconseguir que la gent sortís del teatre com d’un concert, amb el subidón. Jo crec que la gent s’avorreix bastant, però està acostumat. El que veus dalt d’un escenari ens hauria de remoure.