Africa Moment: ballar per descolonitzar la mirada

Des del passat 25 de maig i fins el 3 de juny, Barcelona acull l‘Africa Moment, la primera trobada internacional d’Arts Escèniques de l’Àfrica Contemporània a Barcelona.

Africa Moment neix, de la mà d’Aida Colmenero (coreògrafa i directora), amb la voluntat d’apropar-nos a l’Àfrica d’avui, diversa, contemporània i plural. La trobada pretén, doncs, visibilitzar i promoure la cultura africana contemporània amb la voluntat d’esdevenir un espai multidisciplinari i de reflexió a través del moviment i del cos, prenent la dansa com a fil conductor.

La inauguració del festival tingué lloc al Caixaforum el passat dia 25 de maig i comptà amb la projecció del film Gurumbé. Canciones de tu memoria negra, de Miguel Ángel Rosales i l’actuació de la ballarina Yinka Esi Graves. Al llarg dels 10 dies de festival, Barcelona acull a diversos experts i artistes d’arreu, entre els quals destaca la participació de Man Sani, Nora Chipaumire, Michèle Ndjongui o Betina Quest, entre altres.

“Una altra mirada a la dansa africana. Eines per descolonitzar la mirada” fou un dels tallers de capçalera d’Africa Moment i tingué lloc el passat dilluns dia 30 de maig a La Caldera i que consistí en una conversa oberta entre el periodista i crític de dansa veneçolà Omar Khan i la moçambiquesa Tania Adam, gestora cultural i editora de Radio Africa Magazine i un taller de dansa de a càrrec de les coreògrafes Aida Colmenero i Michèle Ndjoungui. Fou Lola López, comissionada d’Immigració, qui donà el tret de sortida, animant al públic a participar activament en la conversa.

El primer en prendre la paraula fou Oman Khan, qui encetà la vetllada oferint-nos una visió general del panorama artístic africà actual gràcies a un ampli ventall d’anècdotes i citant a reconeguts professionals de la dansa i coreògrafs d’arreu Àfrica. Fou gràcies a aquests personatges de carn i ossos, amb noms i cognoms que el crític veneçolà aconseguí traçar un marc des del qual reflexionar i pensar, oferint-nos una presa de contacte de la dansa contemporània africana. Khan ens situà en una Àfrica molt allunyada dels estereotips occidentals, fent èmfasi en les idiosincràsies de cada país i deixant al descobert i en evidència les tendències reduccionistes i folkòriques.

Àfrica, més enllà de les representacions estereotipades i els imaginaris colonialistes, és diversa i plural. Una prova fefaent d‘aquesta diversitat cultural és, segons Khan, la gran riquesa de lingüística a Àfrica, on es parlen més de 2000. Tota llengua, emprant les paraules del crític veneçolà, a més a més de ser un vehicle de transmissió cultural, no deixa de ser una “manera d’encasellar el món”, com ens recorda Thiong’o a Descolonitzar la ment. La llengua, com sostenia Wittgenstein, possibilita el pensament, però també el condiciona. I la dansa, en paraules de Khan, no deixa de ser un llenguatge i, com a tal, té un paper fonamental en la construcció de la identitat cultural.

La dansa africana, segons Khan i Adam, com qualsevol altra manifestació cultural, ha estat i està sotmesa a un relat hegemònic postcolonial. Què ens ve al cap quan pensem en dansa africana? Un munt de nens nus ballant danses tribals, oi? No és aquest l’imaginari i el relat predominants? Hi ha altres formes de ser, d’existir, de ballar, de viure més enlà dels relats hegemònics, més enllà del reduccionisme i folklorisme. I, com recorda Adam, és gràcies a espais de trobada com Africa Moment on aquests altres relats poden arrelar, adquirir veu i visualitat.

Segons Khan, una de les precursores de la dansa contemporània africana fou Germaine Acogny, qui aconseguí una obertura i internacionalització de la dansa africana gràcies a la fusió de contemporaneïtat i tradició. Una fusió que parteix del cos. La dansa és corporeïtat però alhora, com ens recordava Omar Khan, és també consciència d’aquest cos. Un cos, però, que està molt marcat per un entramat identitari i un bagatge històric, subjecte a estereotips i imaginaris. I en el cas del cos negre, afegeix Tania Adam, encara més: un cos molt marcat per la perpetuació dels relats hegemònics.

El cos pot ser uan eina política, tal i com recorda Khan, i, de retruc, «la dansa pot ser política». En tant que manifestació artística pot generar polítiques, acció i pot ser una eina combativa, de canvi, d’acció social. La ballarina i coreògrafa sud-africana Robin Orlyn n’és un exemple: la dansa pot ser una eina per descolonitzar la nostra mirada. Però, es pot descolonitzar la mirada? “Podem lliurar-nos d’una mirada estereotipada, lliure de prejudicis?”, es pregunta i ens pregunta Tania Adam. i ens convida a seguir-nos preguntant tot ballant amb Aida Colmeno i Michèle Ndjoungui. I si la descobrim tot ballant?