Advocacy, la paraula de moda

19.06.2019

“Ens falta advocacy”, deia Pepe Serra al I Fòrum dels Museus, que s’ha celebrat aquest mes a Barcelona reunint la comunitat museística de Catalunya. Advocacy? Aquest cap de setmana tornàvem a sentir la paraula a l’article Les lluites polítiques i artístiques per descolonitzar els museus del diari Ara, on llegíem que Van Broekhoven, la directora del museu Pitt Rivers de la Universitat d’Oxford, apostava per l’advocacy per afavorir la descolonització del museu. Però què significa i de quina forma s’aplica aquest concepte en l’àmbit museístic?

Segons el mateix article, firmat per Antoni Ribas, advocacy és “un terme anglosaxó que es pot traduir com un empoderament per ser influents en les decisions del museu”. En el cas del Pitt Rivers, l’espai treballa amb immigrants, refugiats i membres de la comunitat LGTBI del seu entorn més pròxim per tal de generar un debat i aprendre com feminitzar i desracialitzar les sales expositives i el funcionament general de la institució, sempre a partir de l’experiència de persones properes que afronten cada dia aquest tipus de problemes i que poden ajudar els organismes a relacionar-se millor amb el seu context immediat.

La definició clàssica -és a dir, la de la Viquipèdia- ens diu que l’advocacy és una activitat feta per un individu o un grup que pretén influenciar les decisions dels sistemes polítics, econòmics o socials i les seves institucions. Aquest concepte fa temps que existeix, com ho demostra l’existència de la figura dels advocats, però sovint s’ha fet des de fora d’una institució i amb voluntat d’influir-la, amb grups de lobbies, per exemple. En el cas dels museus, l’advocacy –que algú ens digui exactament com hem de traduir aquest concepte al català, si us plaufuncionaria diferent: seria implementada des de dins dels òrgans de gestió mateix, precisament per fer pressió des de l’interior i, paradoxalment, aconseguir apropar-se més a l’exterior.

Seguint aquesta lògica, Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, creu que els museus catalans necessiten reformular les seves estructures de govern i representar-hi la societat civil, per tal d’obrir-se a noves formes de governança que plasmin les transformacions del món. El fet és que tots els museus volen modernitzar-se, però que pocs saben com fer-ho dins de les estructures viciades segons les quals funcionen. Els patronats dels museus tendeixen a ser monolítics i elitistes, i no afavoreixen l’entrada de nous punts de vista ni la connexió amb el públic no especialitzat. “Les veus socials que no tenen poder adquisitiu no formen part dels òrgans de governança”, resumia Serra al Fòrum de Museus.

Qui sap si la crisi del MACBA amb un sector del seu veïnat no s’hagués produït si el museu hagués procurat una mica per la seva advocacy. El que és segur és que els espais joves tenen més facilitat per tirar endavant aquest tipus de rutines. El nou Espai Cràter d’Olot, que està en procés, s’ha cocreat amb l’ajuda i les idees de grups de persones del seu voltant, que han estat convidades a participar en el procés de construcció del museu. Caldrà veure quins resultats té tot plegat, però el que és clar és que darrere de la paraula advocacy hi ha una idea molt bàsica: la de la reciprocitat. Quan les persones rebem alguna cosa, sentim la necessitat de correspondre-la d’alguna manera. El dia que les classes socials no hegemòniques tinguin veu i vot en un museu, se’l sentiran seu.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt interessant.
    Què tal ‘arguments’, ‘argumentari’?
    O potser ‘convicció’…