Adrian Blanco #apadrinaunpiano

La Fundació Catalunya-La Pedrera va acollir l’acte d’apadrinament d’un piano de l’ESMUC amb l’actuació d’Adrian Blanco, que va signar l’instrument després d’un concert d’obres contemporànies de John Cage, Einojuhani Rautavaara, Joan Magrané, John Adams i Manuel Castillo

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

La Fundació Catalunya-La Pedrera va acollir l’acte d’apadrinament d’un piano de l’ESMUC amb l’actuació d’Adrian Blanco, que va signar l’instrument després d’un concert d’obres contemporànies de John Cage, Einojuhani Rautavaara, Joan Magrané, John Adams i Manuel Castillo. És una iniciativa exitosa que troba els seus precedents en el concert del 27 de maig amb Marco Mezquida.

Adrian Blanco a La Pedrera

#apadrinaunpiano és una iniciativa de l’ESMUC, amb el recolzament de la Fundació Catalunya La Pedrera. Josep Borràs, director de l’Escola, recordava la necessitat de renovar aquests instruments que “s’han d’afinar, cuidar, i tenen una vida limitada, per molt que pensem que són mobles eterns”. És per aquest motiu que s’han organitzat concerts per recaptar diners de la mà d’artistes sorgits de l’ESMUC, com Marco Mezquida o Adrián Blanco, que interpreten les peces del concert amb el piano que apadrinen, un instrument d’estudi de mitja cua. És un acte simbòlic que es completa amb la impressió de la signatura del pianista un cop acabat el concert. També es compta amb la figura del padrí d’honor, que en aquesta ocasió era Àlex Robles, director de Catalunya Música.

El cas d’Adrian Blanco és curiós, ja que un cop acabada la seva carrera a l’ESMUC, el jove pianista va decidir que volia continuar estudiant en el camp de la contemporània a la Manhattan School of Music de Nova York, però no comptava amb els diners que necessitava per a la matrícula, una suma de 16.000 euros. És per això que va engegar una campanya de micromecenatge que resultà exitosa. Ara ens visita a Barcelona un cop establert als Estats Units per col·laborar en la renovació de pianos de l’ESMUC.

Blanco va presentar un programa molt coherent, amb una tria d’obres amb molts elements en comú, malgrat tractar-se de peces d’autors tan diversos com Cage, Rautavaara, Magrané, Adams o Castillo. El so sedós, les ressonàncies post-impressionistes, el tacte delicat i la contraposició d’una línia melòdica clara amb un rerefons més o menys dens unificaven la nit.

En primer lloc va interpretar una obra deliciosa de John Cage, In a Landscape, una experimentació sonora que resulta un paisatge difuminat amb harmonies i melodies reminiscents de la música d’Erik Satie. Blanco va saber situar-nos en una atmosfera etèrea, molt evocadora, que sovint es basava en sèries repetitives, sense caure en l’error de barrejar sonoritats. El pedal era net i l’articulació precisa, amb aguts molt ben controlats i uns greus equilibrats.

Les tres peces d’Einojuhani Rautavaara, Fuoco (2007), Narcissus (2001) i Passionale (2003), van ser interpretades sense interrupció. Així, la música començava amb densitat, fogosa, amb moltes ressonàncies ben compensades, ja que no tapaven una melodia explicada amb netedat. Narcissus va prendre un aire més contemplatiu, però Passionale va fer honor al seu nom, amb arpegiats ascendents i descendents, amb dosis més altes d’intensitat que Blanco va saber expressar amb honestedat.

Jardí de Campanes i Peça per a la mà esquerra són dues obres de Joan Magrané que formen part del cicle Encantaments (2013), un homenatge a Mompou encara inacabat que estarà format per set peces. Jardí de campanes és una obra contemplativa, lenta i delicada que el pianista va interpretar amb serenor. Sense pausa va venir Peça per a la mà esquerra, que té relació directa amb el Preludi per a la mà esquerra mompounià, però amb un material més expressiu. Blanco va explicar molt bé les dinàmiques i va oferir aguts brillants, lluny de l’estridència, i uns greus molt solemnes. Va estar especialment encertat en el fragment en què naixia una melodia ampla, que es precipitava cap a una línia discontínua que viatjava pels extrems del piano. Tot era molt simple i molt bell alhora, i va ser interpretat de manera exquisida.

Adrian Blanco signant el piano apadrinat a La Pedrera

Ressonàncies i cèl·lules repetides (la nota mi) eren la base de Phyrgian Gates (1974), de John Adams. Poc a poc, aquesta repetició, que Blanco va aconseguir que no es convertís en monotonia, anava envaïnt més tecles per desenvolupar un intent de melodia que crearà barreres sonores tot passant per l’escala frígia, d’on aquesta obra rep el nom. El pianista va transmetre molt bé la sensació de transició contínua que evoca la peça, que acaba amb una melodia lenta acompanyada d’una base moguda.

Manuel Castillo tancava la nit. La Tocatta (1952) és la seva peça més popular, una obra tonal que demana molta tècnica a l’intèrpret –i Blanco se’n va sortir amb nota-, amb ritmes sincopats molt marcats, exigència en els canvis de reguladors, que el pianista va explicar amb molta claredat, i notes picades molt arriscades. És una obra amb fragments sonorament brillants, però també amb moments d’un cert impressionisme. El final és contundent, i requereix la precisió que li va donar el nostre pianista. Així es cloïa un concert exigent i molt ben concebut a nivell de repertori, que va ser executat amb molt de talent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació