Adolf Loos, l’arquitecte és un paleta que ha estudiat llatí

13.12.2017

Gairebé tothom ha passejat algun cop pels passadissos d’Ikea, plens de petites subseccions en forma d’habitacions, menjadors o cuines. Doncs bé, això és el que presenta ara el Museu del Disseny, però amb una col·lecció de luxe. No us perdeu l’exposició Adolf Loos. Espais privats, que mostra l’obra gairebé completa d’aquest arquitecte vienès.

Una part de l’exposició sobre Adolf Loos a Barcelona | Foto: Museu del Disseny

Fa exactament tres anys que el Museu del Disseny va obrir les seves portes, i qui hi passegi ara toparà amb una exposició temporal que la seva directora, Pilar Vélez, creu que és “un dels millors regals que podem fer per aquest aniversari”. Es tracta de la mostra més completa que s’ha fet mai de l’arquitecte Adolf Loos (1870-1933), un dels pioners del Moviment Modern. El museu barceloní col·labora amb l’Obra Social la Caixa per tal de dur a terme aquesta proposta.

Però què és el Moviment Modern? Una disciplina arquitectònica del segle XX que advoca per simplificar les formes, oblidar els ornaments i exigir als edificis que sobretot siguin útils. Primer han de ser funcionals, després ja decidirem quina estètica han de seguir. Segons Pilar Parcerisas, comissaria, “Les façanes historicistes i ornamentades de Viena esdevingueren la pell que separava l’àmbit teatralitzat de la vida pública de l’àmbit degenerat de la vida privada”. És a dir, la capital era bonica per fora, continuant així una mena de farsa que amagava l’essència real de la ciutat i dels seus habitants.

Veient aquest contrast, Loos va qüestionar l’ús de l’arquitectura i dels objectes quotidians. Es rebel·là contra els seus contemporanis, que volien convertir la vida en art prenent com a model la natura. De fet, la seva conferència més famosa es diu Ornament i delicte (1908) i propugna un menyspreu total per l’ornamentació. L’arquitecte va entrar dins les cases burgeses, plenes d’objectes decoratius però inútils, i va proposar models nous que, paradoxalment, tornaven a les formes clàssiques.

Així doncs, la tasca que Loos feia amb els edificis i els mobles no era només una qüestió de disseny, sinó que representava una solució a les diferències entre l’ésser individual i l’ésser social. La recerca de la igualtat (en aquest cas, igualtat de comoditat) no era casual, ja que l’especialista coincidia temporalment amb els pensaments marxistes i socialdemocràtes.

Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny; Pilar Parcerisas, comissària de la mostra, i Ignasi Miró, director de l’àrea cultural de La Caixa | Foto: Museu del Disseny

Ell mateix deia que “l’arquitecte és un paleta que ha estudiat llatí”, i que per tant aquests no havien de ser artistes o genis sinó persones que ajudéssin als usuaris. Les persones s’havien de sentir igual de còmodes tan dins d’una sala com a fora, i la intimitat de cadascú havia de ser preservada tingués la mida que tingués l’espai on es trobava. De fet, Parcerisas creu que és un bon moment per recuperar Loos perquè “vivim una època d’exhibicionisme públic on cal recuperar la intimitat”.

El punt fort de la mostra és la manera com es presenten els objectes exposats, que en total són 120. Si el mobiliari estigués disposat de forma clàssica, el visitant no expert probablement s’avorriria. En canvi, el Museu del Disseny ha optat per imprimir imatges d’aquells espais interiors en gran format, i emular diferents habitacions acompanyant les fotografies d’objectes reals –cadires, taules, llums…-. És el que comentàvem al principi de l’estil Ikea: com a espectador, tens la sensació que et trobes dins la sala en qüestió i pots entendre millor la funcionalitat i comoditat d’aquell objecte. Aquesta és doncs una bona manera d’apropar-se a Adolf Loos, i es podrà veure fins al 25 de febrer de 2018.

Etiquetes: