Adia Edicions, sembrant versos des de la proximitat

4.11.2013

L’espai Mallorca va acollir la setmana passada la presentació Adia Edicions, comandada pel poeta i editor Pau Vadell, una editorial “viral, maleïda i propera”, tal com la va definir el seu ideòleg. Publicarà entre 4 i 5 llibres l’any i se centrarà en la poesia d’autors joves.

Lucia Pietrelli i Àngel Igelmo.

“El nom Adia –a més d’implicar una certa actualitat, un voler estar al dia- prové d’una paraula antiga (addia) que vol dir llogarret, que s’utilitzava al s. VIII i que servia per denominar el topònim de Santanyí. És un homenatge al lloc des d’on editem es versos: el petit llogarret de Calonge, a Mallorca”, explica Pau Vadell. I assenyala que té la voluntat de “sembrar versos, d’una manera propera. Des de la proximitat, perquè ser proper vol dir voler ser un mirall humà”. Vadell considera que “ses editorials petites són es puntals de sa poesia”, que difereixen dels patrons comercials d’editorials més grans, perquè fan arribar a la gent interessada versos que sinó, romandrien en un calaix. També subratlla la importància d’adreçar-se a un lector imaginatiu, intel·ligent, “es nostres llibres no tindran mai pròleg, perquè destrossarien la lectura personal de cadascú” . I difonen una poesia “arrelada a sa terra”.  La col·lecció de poesia es titula “Ossos de sol” i està inspirada en els versos d’Andreu Vidal “Car els colors no són/ Sinó la putrefacció de la llum// Ossos de sol/ Errant sense sepulcre” i entén la poesia com un guiatge cap a reflexions que van més enllà, que escapen de la superfície. Lucia Pietrelli i Àngel Igelmo en són els dos primers autors. Mort d’un aviador tartamut, de Pietrelli és una descripció de la caiguda en picat de l’amor;  i Els treballs i els dies, d’Igelmo, una reflexió sobre el nostre entorn més proper, barrejant vida i treballs: feina i lleure, suor i repòs.

Pau Vadell, editor d'Adia Edicions | Foto: Joana Abrines

Dessagnació de l’amor

Sebastià Portell ha destacat del poemari de Lucia Pietrelli la innovació a l’hora d’abordar el tema de l’amor i els jocs idiomàtics. “Potser perquè la Lucia escriu en una llengua diferent de la materna, s’atreveix a experimentar i a jugar més amb el concepte que amb les paraules en si. Utilitza maneres de dir les coses que no s’han emprat abans”, diu Portell.

Versos foscos, sagnants, que veloços s’estimben contra el terra dur. El dolor, l’absència, la soledat, les ferides roents, el barranc: “Anar més enllà fins als ulls del gemec,/ arribar a creure en la polisèmia del dolor,/ els genolls esgarrapats de perdó./ Anar i tornar./ Devorar la pregària fins xocar contra el pèl del mussol”.

Vadell la defineix com “una poesia molt narrativa, que no cau en cursileries”. I Sebastià Portell en destaca la valentia. “Avui hi ha una tendència a deshumanitzar l’amor. A no parlar-ne, o bé, a frivolitzar-lo. La Lucia no cau en cap tòpic”. També ha citat a Antònia Vicens que va dir: “Per llegir la poesia de la Lucia, cal arrencar-te les ungles i el cabell”. Pietrelli diu “el poemari fa estavellar l’aviador, però fa esclatar les paraules”: “L’amor és excessiu: l’orgasme té gust de metall”.

Lucia Pietrelli i Àngel Igelmo són els dos primers autors publicats per Adia Edicions | Foto: Joana Abrines.

Societat, lluita, crítica, natura

“El poemari d’Àngel Igelmo és una al·legoria de la lluita. Igelmo fa sentències i connecta la societat actual amb la natura”: “ser l’home de l’/ home. Ser persona de/ veritat:// anar al llit/ mirar per la finestra oberta/ defecar analment/ no amagar les pudors/ ser pudorós/ tenir sexe formatiu/ comprar peix i / encendre foc de llenya/parlar amb el cambrer, a la barra/ passejar indiscriminadament/ dormir bé i llarg/ besar homes barbuts/ ser cridat per les pells/ mirar les mans dels altres/ tenir calls a les mans/ dur les butxaques plenes/ estendre calçotets i/ admirar les bragues/ menjar bacallà, sardines/ pinyons, pebres torrats/ xulla, mel i la crosta/ dels formatges”.

Igelmo parteix de l’obra d’Hesíode amb el mateix títol, que endinsava el lector en la religió i mitologia gregues i en la formació de l’Univers, i trasllada l’acció a l’entorn d’un pagès aragonès del segle setè d’abans de Crist. “La vida és feina”, diu l’autor. “Tens un infant i és feina, tens família i això vol feina; també hi ha l’altra feina”, bromeja, referint-se a l’ocupació laboral que xucla el temps dels treballadors contemporanis. Igelmo estructura el seu poemari en 8 parts, que són set dies i un de propina, “aquell dia extra que ens caldria per a poder descansar”. La ràbia, les rebel·lacions, l’escriptura, el poble, el sexe, els mètodes, el jo i la natura hi desfilen. El poemari es clou amb un dibuix del poeta Enric Casasses, que de manera simbòlica defensa –igualment com fa Igelmo- les virtuts del vuitè dia, o sia, el del descans.