Adéu al LAPAO

3.09.2015

Finalment, les Corts d’Aragó, amb el suport de PSOE, Podem, Chunta i IU presenten aquest dijous una esmena a la llei de patrimoni cultural per incoporar-hi un article que diu que el català i l’aragonès són les llengües pròpies de l’Aragó, en comptes del LAPAO i el LAPAPYP, tal com els anomenava la Llei de Llengües (03/2013) promoguda pel PAR i el PP fa tres anys. Aquest és el primer pas cap a la derogació d’una llei polèmica que volia evitar precisament els termes catalàaragonès. El setembre del 2015, Javier Lambán va anunciar que “tan ràpid com sigui possible”, el Govern d’Aragó presentaria una iniciativa per derogar aquesta legislació.

Vall de Roures, Aragó, Franja, chapurriau

Així mateix, Lambán ha aclarit que el seu objectiu és tornar a anomenar castellàcatalà aragonès les tres llengües del territori després que el govern del PP i del PAR haguessin fet “el rídicul més espantós”, d’acord amb El Heraldo. Segons el president d’Aragó, aquesta és una realitat que cal reconèixer. A més a més, ha afegit que cal que es faci “un exorcisme de vells fantasmes” i de “vells complexos d’inferioritat” alimentats per alguns sectors de la societat, els quals s’han negat a reconèixer “realitats absolutament palmàries”. Un anuncia que es va fer públic mentre el dirigent socialista català, Miquel Iceta, va reunir-se amb el socialista Lambán.

D’aquest anunci se’n desprenen, doncs, diverses lectures. Segons el sociòleg Natxo Sorolla, el fet que l’anunci s’hagi fet al costat d’un polític català té una molta rellevància, ja que es tracta d’un anunci que lliga amb la campanya electoral catalana. Però a més a més, l’anunci de la derogació “se situa més aviat en direcció a un públic exterior a Aragó que no pas a la resolució del conflicte polític que viu Aragó en la gestió de les minories lingüístiques”, afirma Sorolla.

Per a ell, doncs, obrir un altre debat parlamentari sobre les llengües és innecessari: “Amb una definició clara que LAPAO és català i que LAPAPYP és aragonès, es disposa del cos legislatiu bàsic que donava la Llei del 2009, però no es farà així i segurament hi haurà un debat públic i parlamentari”. En aquests moments, obrir un debat polític sense un consens previ “pot provocar debats públics entre els qui donen suport al Govern, que acaben perjudicant les llengües”. Sorolla és de l’opinió que “cal normalitzar la difusió mediàtica de la presència i vitalitat de les dues llengües per evitar els conflictes com els que s’iniciaran una altra vegada”, perquè aquests debats no només “creen inseguretat i transporten les polèmiques agres sobre els parlants, els centres educatius, etc., sinó que empitjoren la normalització de les dues llengües”.

Situació lingüística a Aragó

De fet, no ha estat fins a principi del segle XXI que s’ha formulat la primera llei que s’ha ocupat de vetllar per la llengua catalana i aragonesa a l’Aragó, tal com subratlla Miquel Àngel Pradilla a La catalanofonia. “És important destacar que l’anomenada «Llei de Llengües» es va elaborar en un escenari de conflictivitat important. La seua aprovació, amb els vots favorables del PSOE i de la Chunta Aragonesista (CHA), va arribar amb vint-i-sis anys de retard i amb un clima de força tensió social i política impulsat pels partits a l’oposició del Goern aragonès, el PP i el PAR”, continua Pradilla. El 2013 aquesta llei, com ja sabem, va ser substituïda per la nova Llei de Llengües impulsada pel PAR i pel PP i que va ser l’origen de la famosa denominació del LAPAO i LAPAPYP per al català i l’aragonès, respectivament.

Així, doncs, encara que la derogació de la Llei de Llengües és una bona notícia, tanmateix, la situació del català a la Franja continua sent molt delicada. És cert que les dades demostren, tal com va exposar Natxo Sorolla durant les Jornades de Llengua i Societat que van tenir lloc aquest mes de juliol a l’Ateneu Barcelonès, que l’ús del català i del castellà es troba en una mesura similar, però “és essencial posar l’accent en les llengües en el sistema educatiu, perquè en el cas del català les noves generacions estan iniciant processos de substitució lingüística que només amb el sistema educatiu podran ser gestionats”, sosté Sorolla. “A més a més, en el cas de l’aragonès, cal resoldre el consens sobres les normatives lingüístiques i engegar sistemes d’alfabetització en les zones d’ús històric”.

Segons les últimes dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2013, el català a la Franja és la llengua inicial del 52,2% de la població, el 51,4% s’hi identifica i el 49,6% la fa servir com a llengua habitual. Així mateix, el català es manté estable en la transmissió intergeneracional, tant pel que fa a la llengua que els fills fan servir amb els pares (52,7%), com pel que fa a la llengua que els pares fan servir amb els fills (54%). Ara bé, segons els percentatges d’ús de la llengua, només el 9,4% l’utilitza sempre i un 23% no la fa servir mai.

Tot i que això demostra una certa vitalitat de la llengua, val la pena recordar aquestes paraules de Pradilla (La catalanofonia, 2015: 98). “Val a dir que la sobtada activitat legislativa contemporània ocasionada per l’aprovació de les dues lleis referides anteriorment ha conflictivitzat extraordinàriament la gestió de les llengües a la comunitat aragonesa. Ens trobem instal·lats, doncs, en un escenari gens propici per a l’activació de polítiques favorables a la rehabilitació del català en un territori on la vitalitat de la llengua en el paisatge lingüístic quotidià contrasta amb la seua precarietat en les comunicacions institucionalitzades.”