Adam Zagajewski. Recuperar territoris

12.10.2014

Adam Zagajewski, un dels poetes europeus més destacats, serà aquest dilluns 12 de setembre al CCCB, on recitarà alguns dels seus darrers textos. L’acompanyaran Narcís Comadira, Pepa López, Biel Mesquida i Sebastià Perelló, amb una lectura de les traduccions catalanes fetes per Xavier Farré, que s’encarrega de glossar la seva figura en aquest article.  

Adam Zagajewski

Néixer en una ciutat que immediatament deixa de ser teva, i després créixer en una altra ciutat on les cases encara recordaven els sons d’una altra llengua i, si no en tenien prou amb els seus records, després van haver d’empeltar-se de nous records, de comparacions en què sempre acabava desfavorida. Tot això pot marcar la vida de qualsevol persona. És trobar-se en un lloc fronterer, tan geogràficament com també en el propi cos, és com viure en dos llocs a la vegada. I no és el principal problema si el primer, allí on es va néixer, no es coneix. Perquè s’acaba construint amb els fragments de les converses, dels records, d’una imatge quasi idíl·lica que van formant les paraules. Parlo de Lviv, actualment Ucraïna, però aleshores polonesa, Lemberg per als alemanys, potser Lleòpolis si partim del llatí, i Lwów, en polonès, encara l’any 1945, quan va néixer Adam Zagajewski. I parlo de Gliwice, actualment Polònia, però aleshores alemanya, Gleiwitz doncs, la ciutat en què els nazis van fingir el 31 d’agost de 1939 un atac a l’estació de ràdio i que fou l’excusa perfecta per envair Polònia l’endemà mateix.

Com Adam Zagajewski diu en l’assaig “Dues ciutats”, ell pertany a la categoria dels “sense sostre”, en un sentit d’aquest terme diferent al que sovint s’utilitza. El de no pertànyer a un territori, i formar part d’un espai del tot imaginari i on l’escenari real esdevé com un decorat d’opereta de províncies. La família, tant la que va seguir aquell desplaçament de població, com la que va marxar a altres llocs, passant així a la categoria dels emigrats, constitueix un dels temes a què recorre el poeta. I també els viatges a què es va veure abocat durant la seva vida, com si aquell primer viatge quan només tenia quatre mesos fos el preludi i el presagi del deambular de Zagajewski, potser buscant una casa, no ja una habitació pròpia, com en Virginia Woolf, sinó una casa pròpia. De Gliwice a Cracòvia, després Berlín, París, Houston, i de nou, Cracòvia, ciutat on viu i que abandona uns mesos a l’any per impartir un curs de literatura a la Universitat de Chicago.

La poesia de Zagajewski bascula entre totes aquestes parelles d’elements. La història familiar i la història del país, imparable, que determina aspectes de la nostra vida sense que nosaltres de vegades no hi puguem fer gran cosa. L’evocació de les seves tietes, del seu pare, de la seva mare, tot el món que és més proper que contrasta amb l’evocació dels fets terribles del segle XX, la destrucció i la matança, l’horror de què pot ser capaç l’ésser humà. El viatge, els paisatges que deixa enrere i els que reté en la memòria, amb la melangia de la ciutat grisa de Gliwice en primer terme. La realitat i la voluntat de superar aquesta realitat, els moments d’enlluernament, l’instant irrepetible, fulgurant, i els allargassats moments del dolor, de la memòria del dolor que retornen un cop i un altre. Sense un pol no hi ha l’altre, sembla dir Zagajewski en cada un dels seus llibres (en els de poemes, però també en els d’assaigs). Des de la primera experiència de desarrelament, en aquell 1945, Zagajewski té marcada l’enyorança, un dolor per la pèrdua que està lligada paradoxalment a la celebració. La seva obra esdevé una recerca en cada un d’aquests elements.

Tal vegada haver patit de primera mà i haver vist al seu voltant el desarrelament i les conseqüències dels fets històrics hagin convertit Zagajewski en un poeta amb una jerarquia de valors clarament definida. En això, és un continuador directe dels grans noms de la poesia polonesa que han creat al segle XX i que han tingut el seu màxim reconeixement i difusió després de les grans desfetes d’Europa. Per això, la seva obra s’amara de les referències de la cultura que han bastit aquesta Europa, com si el mal pogués tenir el seu propi remei, com una taula de salvació on aferrar-se, com les arrels necessàries per formar part d’un lloc i d’una comunitat. La literatura i la música com a refugi, ja que són aquestes arts les que proporcionen justament els moments d’elevació, són l’antídot a la barbàrie, uns espais imaginaris per on podem passejar. Com aquella Lwów imaginària a través de la interpretació dels seus pares, de la gent que passejava per Gliwice i simultàniament recorria els carrers de la seva ciutat, de la seva pèrdua. És d’aquesta manera com també actuen els poemes d’Adam Zagajewski, són punts de suport per a les nostres derives, són els instants elevats que ens duen a geografies imaginàries, qui sap si no a aquell primer moment que ens ha estat arrabassat i que configurem amb les paraules que ens llega el poeta.

 

Adam Zagajewski Poetry Reading from The Renaissance Society on Vimeo.

 

Etiquetes: