Ada Colau i Naomi Klein, el pols més amable

10.11.2017

Les Cotxeres de Sants estan plenes de gent dins i fora del recinte. Els càmeres de les televisions ocupen tota l’entarimat. Abans de prendre la paraula, Ada Colau sembla tensa. Els genolls junts, les cames separades, les mans fetes un manyac damunt la falda. Naomi Klein és una periodista canadenca tan reputada que cada tants anys escriu un llibre hegemònic. No Logo: el poder de les marques; La doctrina del xoc (Editorial Empúries, 2007);  Això ho canvia tot, que tracta sobre com el canvi climàtic és imparable si no canviem el minotaure global. Ara presenta a Barcelona No n’hi ha prou amb dir no: contra les polítiques del xoc i a favor del món que necessitem. Conversar amb Klein davant d’un públic tan extens ha de fer respecte, però el públic no podria ser més entusiasta. L’acte s’emmarca dins del cicle de debats “Dret i defensa del Comú”, organitzat per l’Escola del Comú del partit amb el mateix nom, i la moderadora és la regidora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, Laura Pérez.

Ada Colau, alcaldessa de Barcelona; Naomi Klein, periodista canadenca, i Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI de Barcelona | Foto: Júlia Bacardit

Pérez dispara una pregunta sobre Trump, però Naomi Klein comença per criticar els atacs del govern espanyol a la democràcia i diu que resulten difícils de justificar. “Quan tot canvia tan ràpid oblidem el que sabem”, diu, i tot seguit agraeix a Colau la seva “claredat moral en temps difícils”. No puc evitar riure per dintre, recordant quantes vegades els independentistes catalans han acusat Colau de no posicionar-se clarament en la qüestió nacional. Aleshores, sense que ningú l’hagi cridat, l’activista, tuiter i sensesostre romanès Lagarder irromp a la sala amb un altaveu i crida “Ada Colau traïdora” fins que els agents de seguretat aconsegueixen fer-lo fora. Tots els votants d’Ada Colau el xiulen, però només la destresa de l’alcaldessa permet recobrar la serenitat: “Se l’ha rebut a l’Ajuntament diverses vegades, no podem fer com si no hagués passat res: els sensesostre augmenten a causa de la precarietat”. L’acte es fa en anglès i en castellà perquè, segons assegura l’alcaldessa, “hi ha molts periodistes internacionals i llatinoamericans”. Colau parla de l’assaig municipalista dels comuns en plena crisi econòmica i assegura que “falta democràcia en les nostres democràcies” perquè el neoliberalisme depredador mercantilitza i financia l’habitatge, sobretot a Espanya. Colau assegura que la gentrificació en la compra d’edificis i la inversió de grans capitals ha estat accelerada els últims anys i es lamenta del “rostre fosc de l’especulació”.

Laura Pérez torna a dirigir-se a Naomi Klein i li pregunta quines lliçons podem treure de l’onada de nous partits neoliberals en països llatinoamericans com Honduras, Brasil, o Argentina. “És terrible el que passa al Brasil, els atacs a indígenes defensors de la terra que lluiten pel Medi Ambient i contra la desforestació. Hem d’aprendre a descentralitzar el poder, a diversificar la política i l’economia més enllà de l’extractivisme”. La lluita pel Medi Ambient a Llatinoamèrica està tacada de sang, i la prova més recent és la mort de l’activista argentí Santiago Maldonado, presumptament assassinat per fer costat als indígenes maputxe contra l’abús al medi ambient perpetrat per l’empresa multinacional Benetton, que de cara la galeria és molt multicultural però que només ho és perquè posar una pèl-roja i un negre de costat crea un efecte òptic atractiu. Es parla de govern femení i se l’equipara amb la descentralització, tot i que quan sento això la cara i la robustesa d’Angela Merkel o de Soraya Sáez de Santamaría se m’apareixen com dues mostres vívides que ser dona ni et fa menys tova ni et fa més d’esquerres ni et fa menys centralista.

Però Naomi Klein aclareix què entén per governs femenins descentralitztats: “No es tracta de governs on la líder sigui una dona, sinó de la manera femenina de fer política: és la política de l’amistat i de l’empatia”. Una praxi que no és la pròpia dels països del Nord global, que segons Klein han fracassat a l’hora d’encarar i donar suport a alternatives al neoliberalisme destructor de recursos naturals.”Els indígenes equatorians van presentar una proposta per protegir els seus boscos tropicals de l’extracció de carbó, però va ser ignorada pels governants. Els hem d’ajudar a mantenir el carbó i el petroli soterrat”. La periodista afegeix que és imprescindible resistir enfront dels grans poders internacionals i la fugida de diners. De la barbàrie neoliberal contra l’ecologia, Klein passa a comentar la violència de la gentrificació, i ho fa amb una imatge nítida: l’incendi de la Grenfell Tower de Londres el passat mes de juliol. L’edifici es va cremar per complet a causa d’un producte químic inflamable que l’havia de fer lluir més per fora que per dins. A la Grenfell Tower, 151 llars van quedar destruïdes i 80 persones que no eren precisament de classe alta van morir. Klein es pregunta si valorem la vida humana com hauríem de fer-ho.

Naomi Klein subratlla la força simbòlica del fet que Ada Colau, activista pels drets de l’habitatge, sigui alcaldessa de Barcelona. La canadenca veu el govern municipal de Colau com un “Sí”, i això cobra sentit si pensem que el seu últim llibre és No n’hi ha prou amb dir no. Després d’aquestes declaracions tan afalagadores, l’alcaldessa inicia un soliloqui més que notable. Ens recorda que Barcelona no reposa des dels atemptats del passat 17 d’agost, moment en què es va fer pal·lès l’alt nivell d’organització social i cohesió dels barcelonins, que van sortir al carrer per clamar que la violència no trencaria la convivència multicultural de la ciutat. Tot seguit l’alcaldessa condemna amb contundència l’empresonament i la intervenció del govern legítim català i també la recent intervenció econòmica de l’Ajuntament de Madrid de Manuel Carmena per part de Montoro. Colau recalca que el dia 1 d’octubre fins i tot gent contrària a la independència i al referèndum van sortir a votar i a defensar les escoles com a reacció a la repressió injustificada d’uns votants pacífics.

“El tema ja no és si estem o no estem a favor de la independència. És una qüestió de llibertat. Ara són els independentistes, però abans ja hi havia hagut anarquistes detinguts per les seves idees”, rebla Colau. L’alcaldessa es refereix a les operacions Pandora i Pinyata: la primera va produir-se l’any 2014 i va suposar la detenció d’onze persones que van passar un mes i mig en presó preventiva fins que se’ls va alliberar perquè no se’ls podia acusar de res en concret, a banda del fet que eren amics de dos presos anarquistes xilens. “Sou molt afortunats de tenir Ada Colau d’alcaldessa”, sentencia Naomi Klein. De nou, pluja d’aplaudiments. L’alcaldessa fa una riallada d’eufòria que no pot contenir. Quan el soroll s’apaivaga la periodista enllaça l’exemple català amb la crisi argentina de l’any 2001, quan els argentins van desafiar la declaració de setge que el govern de Fernando de la Rua volia imposar “per restaurar l’ordre”. A la conversa a tres bandes entre Colau, Klein i la moderadora Laura Pérez plana la convicció que cal fer pinya des de baix per evitar que els governs estatals i supraestatals apliquin “estratègies de xoc”, com l’article 155 que ja patim a Catalunya i que en certa manera és un fenomen global.

I aquí tanquem el cercle: Trump reapareix. Naomi Klein ens adverteix: “El més perillós de Trump és que ha abaixat el llistó sobre què és respectable que faci un polític. Al seu costat tots els polítics són superherois”. L’activista canadenca assenyala que, si bé sentir Trump és com presenciar “una performance nuclear distòpica”, la seva presidència no ha de fer que els europeus estiguem menys alerta: “Europa no té cap motiu per sentir-se  moralment superior. Tot i que està construint un mur, Trump encara no ha empresonat ningú, i tampoc hi ha milers d’immigrants que morin al mar dels EUA, com passa al Mediterrani”. Feta l’advertència, Klein insinua que és en els moments de crisi que es produeix el canvi: “Aquesta por que teniu pot ser una bona ocasió, un salt evolutiu. Us estan posant a prova”. Al llarg de la conversa es parla molt de sobirania a tots els nivells, sobretot al nivell de la vida quotidiana dels ciutadans, que ha estat un dels punts forts de la proposta política dels comuns a l’alcaldia.

Klein ens diu que tenim estructures per fer aquest mencionat “salt evolutiu”, però abans de dir això deixa anar que “costa votar per una independència sense saber quina versió de la independència està sobre la taula”. El que sí que està sobre la taula és quina versió d’Espanya és la predominant que ens governa, i que una Catalunya independent ho fes pitjor seria tot un repte digne d’admirar. Com si fos una broma, la paraula independència surt no per referir-se a Catalunya, sinó per referir-se a no sé quina sobirania energètica i a multireferèndums per assolir sobiranies en plural: sobre l’aigua, sobre l’habitatge, sobre l’energia. Em pregunto de quins multireferèndums parla. Com vol sobirania energètica si l’estat no et deixa ni votar un referèndum? La sensació que està fent campanya em resulta inevitable, però cal reconèixer que l’alcaldessa de Barcelona està a l’altura i que no ha decebut al seu públic. Ovacions. Aplaudiments. Signatures de llibres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Molt d’acord amb l’anterior, tot i el to fresc, el biaix és considerable i transversal al llarg de la peça. En tot cas, el que sí que crec que és important és documentar-se bé abans d’impugnar. Per multireferèndum es refereix a l’acció que es va dur a terme el 2014, en què entre altres preguntaven pel model de gestió de l’aigua i l’energia, la forma de fer front al deute, el projecte BCN World, o els transgènics. Sobiranies que sovint han quedat invisibilitzades en l’agenda i els debats més recents.