Ada Colau des de dins

18.05.2016

Ahir a la nit, el Sense Ficció de TV3 va estrenar per a televisió el documental Alcaldessa, un documental sobre una crònica sobre el viatge d’Ada Colau per arribar a l’alcaldia de Barcelona. Aprofitant el potencial de la seva figura, el maig passat el Festival DocsBarcelona va projectar no un sinó dos films sobre Colau: Alcaldessa i Metamorphosis. La història de com una outsider va arribar al cim del poder explicada a través de dos punts de vista: el de la mateixa Colau i el de la Laia Forné, una ciutadana corrent que va col·laborar amb la plataforma des del seu inici fins a les eleccions. Dos diaris personals que mostren que, quan parlem de política, fins i tot l’èxit més gran sempre va acompanyat d’un cert grau de desencant.

Escena del documental "Alcaldessa"

Escena del documental “Alcaldessa”

Els documentals que signen Pau Faus (Alcaldessa) i Manuel Pérez (Metamorphosis) tenen molts punts en comú i diferències interessants però, per damunt de tot, són una apologia de la ciutadania que decideix arromangar-se i saltar a l’arena política. És una crònica del que hi ha darrere del “Sí se puede” feta des de dins. Probablement les pel·lícules no canviïn el signe del vot de ningú però, després del seu visionat, no es podrà negar que la victòria dels comuns va ser fruït de l’esforç titànic de la gent que va invertir moltes hores del seu temps lliure sense rebre ni un sol duro a canvi. Una cura pel cinisme que desllueix tots els eslògans polítics.

Però la política no és la protagonista a cap dels dos documentals. No hi busqueu debats d’idees, ni arguments desenvolupats contra el sistema. No hi busqueu ni pedagogia ni propaganda d’un model de ciutat. Per descomptat, no hi busqueu una visió crítica de la figura d’Ada Colau. Alcaldessa i Metamorphosis són dos retrats de la immensa dificultat que suposa colar-se dins d’un ball al qual no t’han convidat. El protagonisme és per a la feina bruta de la campanya, que no passa ni per platós ni per recepcions a hotels de luxe, sinó per carregar cadires als mítings i haver de coordinar més de quinze grups de WhatsApp amb molta gent amb ganes de dir la seva.

El relat de Barcelona en Comú està marcat per l’abans i el després de la fusió amb Iniciativa. Aquest va ser el Rubicó més difícil de creuar per a la plataforma i el que millor exemplifica el desengany dels implicats. L’esdeveniment és al centre dramàtic dels dos documentals i, gràcies a això, podem veure que aquesta maduració forçada no suposa el mateix per a les bases que per als quadres del -ara ja sí- partit. Alcaldessa ens mostra una Ada Colau que sempre ha tingut clara la importància de guanyar, una política pragmàtica que entén que sense victòria a les urnes, no hi ha canvi. D’altra banda, Metamorphosis ensenya uns efectes del xoc amb la realitat molt més traumàtics: podem palpar la decepció que causen les contradiccions entre el discurs idealista i revolucionari que havia engrescat a tanta gent i la realitat de les negociacions per llocs a les llistes, espais electorals i estratègies de campanya. Recordeu el debat sobre si posar la cara de Colau a la papereta?

Al final, la lliçó és que la coherència està bé, però la coherència no atura desnonaments ni para els peus als hotelers. L’element que més es repeteix als dos documentals és l’etern retorn d’aquestes contradiccions internes, que sempre obliguen als implicats a expressar la seva decepció amb la realpolitik, però que mai suposen un obstacle prou gran per a seguir endavant. L’energia política no es crea ni es destrueix, es transforma. I quan els polítics no donen respostes a les injustícies, la ciutadania no es queda creuada de peus i mans. Per sort. Als dos documentals flota aquesta força embotellada que clama per sortir o, com bé van saber captar amb el vídeo de la campanya, aquest “run run”. Èpica en xarxa i de baix a dalt.

Les dues pel·lícules ens mostren tant a l’Ada com a la Laia parlant a càmera en una mena de dietari de campanya audiovisual. I és aquí on la diferència entre una mirada i l’altra es fa més clara. Parlem de la visió de les protagonistes, però també la dels directors. Els retrats que Faus fa de Colau són incapaços de desmarcar-se de l’estil propagandístic, mentre que el vídeo-diari de la Laia, una simple -entre cometes- voluntària de la comissió de logística, ens porta al costat antièpic de la militància política. La futura alcaldessa parla a càmera amb el seu fill en braços, maquillada i amb un fons neutre i estilitzat. La Laura es grava a ella mateixa amb una webcam al sofà de casa, fatigada i en plena crisi de fe després d’una jornada de 18 hores.

L’asimetria entre la naturalitat d’una figura i l’altra es deu a la diferència de distància. Penseu entre el tipus de respostes que dóna un polític quan està al poder i les que es permet quan ja ha abandonat el càrrec. Els discursos no són caixes de significats tancades, sinó que els espectadors construïm el seu sentit activament, i resulta del tot impossible escoltar a Ada Colau amb una oïda ingènua. El fet que estem veient una candidata en plena campanya distorsiona la nostra recepció del seu missatge i ens obliga a activar les suspicàcies al màxim. I Pau Faus fa un documental de part que només ens mostra el que Colau vol que veiem.

La Laura és tota una altra cosa. Una hora i mitja de lluita feixuga entre l’esperança i la desil·lusió. Una veu neutra i propera als antípodes del màrqueting electoral. Ni una sola seqüència en què intenti convèncer-nos de res. La mirada del director Manuel Pérez és la d’algú que no amaga que estima i creu en el projecte de Barcelona en Comú, però que simplement vol explicar-nos què significa formar-ne part des de la militància més rasa. La distància que Colau no pot aconseguir sobre ella mateixa -d’altra banda, crec que és humanament impossible demanar el vot i mantenir prou distància amb un mateix- es pot trobar en els ulls cansats de la Laura.

Els documentals de Faus i Pérez ens mostren el canvi més important en el mapa polític barceloní dels darrers anys. Les dues obres tenen un gran valor documental. Les dues estan fetes des de dins, en forma de diari de les protagonistes implicades. Alcaldessa és el relat de la construcció d’un personatge polític de primera fila, mentre que Metamorphosis és un retrat sobre què suposa implicar-se políticament des de sota la piràmide. Dues experiències concretes, dos monòlegs que ens parlen des de les emocions i des de la primera persona. És per això que, tant si s’és d’un color polític com d’un l’altre, la clau per treure suc a la història és que cadascú sàpiga posar la distància necessària. Si l’espectador és capaç fer-ho, trobarà dues històries interessants que enriquiran la vostra pròpia mirada sobre els fets. Si no, només hi veurà propaganda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. No s’entén la frase «són una apologia de la ciutadania que decideix arromangar-se i embrutar-se les mans…». «Embrutar-se les mans», vol dir «participar en un negoci o un afer fraudulent, delictiu, poc honest, etc.», i no crec que l’autor hi vulgui dir això, no?

    • Exacte. També m’ha sorprès enormememnt. Deu voler dir: “mullar-se” i no pas una altra cosa enormememnt negativa. Llevat que Freud hi estigui al darrere…

    • Disculpeu si no ho he fet entenedor. La meva intenció era fer referència a les feines més físiques i poc glamuroses de l’activisme polític. Entenc i em disculpo per la sonoritat negativa, però res més lluny de la meva intenció: simplement volia evocar aquest problema d’haver de fer feina “bruta” (des de portar taules a mil actes fins a netejar i posar a punt espais com el local de Barcelona en Comú, per no parlar de repartir propaganda), sense voler donar connotacions morals de cap mena. Suposo que les imatges de pintar pancartes i carregar coses i reunions fins a les tantes del documental em van fer oblidar això, i teniu raó de criticar-ho.