Acreditar el projecte nacional

24.05.2018

Són moltes les accions que poden dur-se a terme a l’hora d’acreditar o desacreditar un projecte nacional. Aquesta setmana n’hem vist uns quants exemples, que demostren que la construcció d’un país no depèn només de la voluntat d’un òrgan suprem, com en el cas català és la Generalitat de Catalunya, si aquest es troba sota ocupació. La construcció ha d’estar sustentada sobre una base d’acords que es poden trobar en la societat mateixa.

La màxima institució catalana, quan aconsegueixi formar-se i posar-se a treballar, farà bé de construir una xarxa de seguretat dins del territori, i no pas esperar que la xarxa li vingui de fora. Ho vam veure ahir amb el cas de l’aprovació dels pressupostos de Rajoy per part del PNB. La decisió basca fa obvi que no pots demanar a algú aliè que actuï passant els teus interessos per sobre dels seus. L’ajuda externa no només s’agraeix sinó que s’espera, com és el cas de la tasca internacional, però no pot tapar la importància de les decisions que cal prendre en el marc d’un país.

Aquest dimarts al CCCB, el catedràtic de filosofia política Daniel Innerarity (Bilbao, 1959) presentava el llibre Política para perplejos (Galaxia Gutenberg, 2018) i sobre el seu territori deia una cosa: “A los vascos nos dejan ser una excepción y a Cataluña no”. La voluntat de dominar el territori català és tan forta que entra en el terreny de la irracionalitat i passa per sobre de presumpcions bàsiques fins i tot relacionades amb els drets humans. Però és que una bona part dels catalans no volen ser una excepció dintre d’Espanya, sinó fora.

Si es va dir que el suposat problema després de la declaració d’independència va ser que Catalunya no tenia preparades les estructures d’estat necessàries com per separar-se definitivament, per una banda no està clar que el marc mental de les estructures d’estat fos certer, i per altra banda hem de creure’ns que som un país normal i actuar com a tal. Fins i tot amb el 155. Portar fins al límit la capacitat d’acció de les institucions de tot el territori, també les que puguin semblar menys decisives. Les ciutats es fan fortes a través de les seves persones i institucions. I a llarg termini, les institucions creixen quan dialoguen entre elles i tenen plans i objectius comuns sobre els quals recolzar-se i actuar.

Posem l’exemple del sector museístic. El 22 de setembre del 2017 -poc menys de 24 hores després que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, decidís ser amo i senyor de la gestió de les finances catalanes- el conseller de Cultura, Lluís Puig, presentava a la premsa un nou pla de museus. Deia: “No és un document literari, ni tirem coets a l’aire, ni posem objectius que no siguin realitzables”. Es tracta del Pla de Museus 2030, titulat Una estratègia nacional. Ja només començar, el redactat deixa clar que aquestes institucions de servei públic “participaran en la construcció d’un nou país” i “seran instruments d’identitat”.

El document se sustenta sobre tres eixos: l’econòmic, el nacional i l’internacional. En el marc econòmic, explica que els museus disposaran dels recursos i l’autonomia suficients, i diversificaran el seu finançament assajant nous models de gestió. En el marc internacional, el pla deixa escrit que s’efectuarà d’acord amb els estàndards i condicions internacionals més exigents, i en el marc nacional, parteix de la base que els museus reflectiran el conjunt de la societat catalana en la seva diversitat.

Cal recordar que l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya atorga a la Generalitat competència exclusiva sobre els museus que no siguin de titularitat estatal i també sobre el patrimoni cultural, sense perjudici de les competències que l’article 149.1.28 de la constitució assigna a l’Estat. Aquest article diu que l’Estat duu a terme una tasca de “defensa del patrimoni cultural, artístic i monumental espanyol contra l’exportació i l’espoli; museus, biblioteques i arxius de titularitat estatal”, ara bé, “sense perjudici de la seva gestió per part de les Comunitats Autònomes”.

Les institucions museístiques catalanes tenen marge de moviment. El que fa aquest pla és consolidar la xarxa territorial de museus públics i potenciar-ne la coordinació i cooperació al llarg de tota Catalunya, en la línia que havien proposat anteriorment consellers com Max Cahner o Joan Manuel Tresserras. El document, si el voleu llegir, és una de les accions que comentava al principi que serveixen per acreditar un projecte nacional: el llenguatge és clar, el missatge dona eines constructives i s’hi pot bolcar tot el país.

Mentrestant, la resta de persones i institucions també han d’anar fent feina, a no ser que optin per caure en el cinisme. Això val a escala privada. La valentia de Valtonyc, per exemple, es contraposa a la gestió del Barça, que mal últimament ens pesi, és una de les institucions més importants de Catalunya. Ja aniria sent hora d’exigir-li que actui com a tal. Es tracta d’anar construint des de tots els racons del país i de respondre no només amb retòrica sinó amb política. La gestió dels museus n’és un bon exemple.