Accidents d’amor

Editorial Barcino ha publicat dins la col·lecció Tast de Clàssics Accidents d'amor, de Ramon Llull, amb una adaptació de Pere Antoni Pons

Editorial Barcino ha publicat dins la col·lecció Tast de Clàssics Accidents d’amor, de Ramon Llull. L’escriptor Pere Antoni Pons n’ha fet l’adaptació al català modern i n’ha fet el pròleg, que els lectors del digital de cultura poden llegir avui aquí. 

Llull

La primera vegada que Ramon Llull va anar a París, un dels principals centres de saber i de poder de l’Europa medieval, va ser amb l’objectiu de convèncer les autoritats universitàries de la ciutat perquè adoptessin l’Art com a mètode oficial de coneixement. L’Art era un sistema de pensament que, impulsat pel propòsit d’expandir la fe entre els infidels, Llull havia creat per demostrar que la religió cristiana era l’única de les monoteistes –de les altres, no calia ni preocupar-se’n– que es basava en una veritat racionalment demostrable. Sigui com sigui, l’afirmació que l’Art és una creació seva probablement hauria irritat el mateix Llull. Ell va explicar que li havia estat revelada per Déu en una de les experiències centrals de la seva vida: la de la il·luminació de Randa (1274), un puig de la Mallorca interior on el beat va viure retirat un temps, dedicat a la contemplació.

Era l’any 1287, o potser ja el 1288, quan Ramon Llull va arribar a París. Nascut a Ciutat de Mallorca el 1232, aleshores ja feia un quart de segle que havia dut a terme la seva “conversió a la penitència”, després d’una joventut dissoluta i espurnejant de plaers mundanals, als quals va renunciar després de tenir cinc visions del Crist crucificat i d’escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre la figura de Sant Francesc d’Assís, el fill d’uns rics mercaders italians que va renunciar a tots els béns familiars per abraçar la pobresa i emular Jesús, i que seria un dels models de Llull fins al final dels seus dies.

En aquella primera visita parisenca, que es va convertir en una estada de dos anys, Llull va entrevistar-se amb el rei Felip IV el Bell i va impartir les seves primeres lliçons a la Universitat de la Sorbona. Les seves ensenyances van tenir un èxit força escàs i van ser contestades. En una universitat parisenca dominada pels representants de l’averroisme llatí, propugnadors d’una doble veritat, filosòfica i teològica, la unificadora vocació intel·lectual i espiritual de Llull ho tenia complicat per fer-s’hi un lloc. En resum, les ambicions del beat de convertir l’Art en un mètode unànimement reconegut i acceptat van quedar en poc més que no-res.

Per a un personatge amb la fe, la fortalesa d’esperit i la determinació intel·lectual de Llull, és de suposar que aquell contratemps va ser assumit com un embat que no quedava més remei que entomar, resistir i superar. Per a un home que, a trenta anys, havia abandonat la dona i els dos fills, havia renunciat a una confortable vida com a cortesà del rei Jaume II i havia emprès una peripècia vital marcada per les privacions, la contemplació, la itinerància (també per territoris hostils), l’estudi, l’ascetisme místic, el fervor apostòlic, el proselitisme missioner i la hiperproductivitat literària, filosòfica, científica i teològica, sobreposar-se a un fracàs com aquell no degué comportar cap especial sobreesforç.

O, si va comportar-lo, no es nota gaire en la seva biografia. Després de deixar París el 1289, Llull va prosseguir amb la seva frenètica i densíssima activitat: va reformular l’Art amb l’objectiu de simplificar-la; va ser rebut pels tres Papes de Roma que van succeir-se en l’última dècada del segle XIII (Nicolau IV, Celestí V, Bonifaci VIII); va prendre part activa (com a instigador) en l’empresa de les Croades després que el 1291 l’Islam conquerís Acre, l’últim bastió del cristianisme a Terra Santa; va fer el seu primer viatge al Nord-d’Àfrica (Tunis); va escriure algunes de les seves obres més destacades (Desconhort, també l’Arbre de Ciència); va predicar als sarraïns de Nàpols; va tornar temporalment a la Mallorca natal i a Barcelona…

Vuit anys després d’haver-ne partit, Llull va anar a París per segona vegada. Va ser durant aquesta segona estada parisenca, que va allargar-se entre el 1297 i el 1299, quan va escriure l’Arbre de Filosofia d’Amor, que va dedicar als reis de França –en llatí al rei Felip IV el Bell i en llengua vulgar, segurament en francès, a la reina Joana de Navarra– i que és el tractat on hi ha inclosa la breu novel·la que aquí presentem, Accidents d’amor.

Per a Llull, que va viure i va escriure obstinat a guanyar terreny per a la fe cristiana (l’única fe vertadera) i que sempre va estar convençut que la millor manera de servir a Déu era a còpia d’obtenir uns resultats pràctics i tangibles (convertint tants infidels musulmans i jueus com fos possible), els instruments de la raó eren tan útils com els de l’emotivitat o els de l’estricta espiritualitat, entre altres motius perquè, segons ell, tots els ordres de la realitat estan regits per uns principis generals que, com l’home, tenen el seu origen en Déu, i, per tant, en última instància tot és racionalment comprensible i explicable.

Ramon LLull

L’obstinació d’anar guanyant contínuament terreny per al cristianisme respon a una concepció molt combativa i molt resolutiva de la fe. És la mateixa concepció que també va portar Llull a pensar, si més no en determinats períodes de la seva vida, que les accions que tenien incidència en el col·lectiu eren més eficaces i valuoses que l’experiència recollida i contemplativa de l’individu solitari.

Res d’això no treu, en qualsevol cas, que Llull –l’objectiu intel·lectual del qual va ser unificar la filosofia i la teologia, el saber natural i el sobrenatural, la raó i la revelació, tot per persuadir de lloar Déu i per lloar-lo ell mateix– no valorés també la relació personal, introspectiva, directa i exaltadament afectiva entre el creient i Déu. O el que és el mateix: entre l’Amic i l’Amat.

Tal com resumeix el primer volum de la nova Història de la Literatura Catalana, de Barcino, coordinat per Lola Badia i dedicat a la literatura medieval dels orígens al segle XIV, “una de les facetes més singulars de l’Art [recordem-ho: un sistema de pensament que funciona com un mètode de mètodes, racional, matemàtic, basat en una complexa i imaginativa lògica combinatòria] és l’aplicació que Llull en va fer a la contemplació en obres com l’Art amativa (1290), en què proposa una forma de pensament paral·lela a la de la ciència, que anomena amb el neologisme amància. És en aquest sentit que l’Arbre de filosofia d’amor és definit com “un tractat místic escrit per fer de contrapès a la filosofia de saber”.

El punt de partida del vessant místic en l’obra de Llull és el Llibre de contemplació en Déu, una mena d’enciclopèdia espiritual que inclou textos de caràcter filosòfic, científic i autobiogràfic, que va ser redactat en àrab el 1272 i que està carregat de simbolismes. Sens dubte, l’obra més coneguda i popular de l’univers místic lul·lià és el Llibre d’Amic e Amat, redactat com a part integrant del Blanquerna vers el 1283, i compost per 357 passatges molt breus influïts pel bíblic Càntic dels càntics. La culminació de l’obra mística de Llull és l’Arbre de filosofia d’amor, escrit el 1298 “en una bela selva prés de París”.

L’obra és una dissertació entre filosòfica, narrativa i al·legòrica sobre l’amor místic, i reprèn, amb diferències de contingut, la simbòlica estructura arbòria presentada alguns anys enrere a l’Arbre de Ciència, redactat el 1295 o 1296. Com el de Ciència, doncs, l’arbre de Filosofia està format per les arrels, el tronc, les branques, els rams, les fulles, les flors i els fruits, que configuren les set parts del llibre i que, al seu torn, consten cadascuna de tres capítols.

A la introducció de l’obra, el personatge –ficcionat– de Ramon, decidit a combatre des de la raó i també des del fervor místic aquells que distingeixen entre la veritat científica i la religiosa (és a dir, els averroistes), troba una dona bella, Filosofia, que es plany perquè la Ciència, la seva germana, té molts servidors que l’estimen i ella, en canvi, en té pocs, molts menys dels que es mereix tenir per la seva dignitat i el seu honor. Com que Filosofia d’amor ha estat sovint negligida en favor de Filosofia de saber, Llull es proposa de rescabalar-la.

Tot i la seva estructura tan perfectament definida, Arbre de Filosofia d’amor és, en conjunt, una obra de difícil accés per als no experts en l’obra de Llull. L’única escletxa en aquest hermetisme global el trobem, justament, en l’únic element discordant que presenta el regular format de l’obra. És una narració breu que apareix inserida en la cinquena part, De les fulles d’amor, i que Salvador Galmés, en la seva edició de 1935, va titular Accidents d’amor, manllevant l’expressió que el mateix Llull fa servir per presentar la història: “Dit havem de les fulles d’amor. Ara volem dir d’alcuns accidents que ixen d’amor e per amor en l’amic qui ama son amat”.

L'arbre de la ciència de Ramon Llull

Intensa i fervorosa –i molt més entretinguda del que pugui semblar en una primera ullada superficial–, Accidents d’amor és una narració al·legòrica que Ramon Llull, didàctic i utilitari com sempre, va escriure amb el propòsit d’instruir els creients perquè es lliuressin en cos i ànima a Déu, és a dir, perquè l’estimessin tan absolutament fins al punt de desitjar la mort i d’abraçar-la amb passió i sense temors quan aquesta arribi. Per a un lector modern, el motor narratiu i el nucli de sentit de la novel·la –que la mort de l’Amic sigui positiva i desitjable, i que per tant sigui preferible a la vida i que calgui buscar-la– poden resultar poc o molt llunyans, però cal entendre que responen a una lògica inapel·lable: si Déu ho és tot i s’ho mereix tot de part del fidel cristià, i si la mort és la millor i definitiva manera perquè l’ànima del fidel assoleixi per fi l’anhelada contemplació directa de Déu, doncs aleshores el fidel s’ha d’abandonar incondicionalment i completament a la fe –a l’amor a Déu– i la mort li ha de resultar gojosa i alliberadora.

Aviat entrarem en detalls, però primer direm que el minuciós i torturat èxtasi punitiu amb què l’Amic és instigat/empès a morir per diversos personatges que surten a la novel·la n’és un dels aspectes més sorprenents i fascinants.

Escrita segons els patrons literaris de les incipients novel·les de cavalleria, i potser influïda (només formalment) pel Roman de la Rose, un poema al·legòric sobre l’amor profà que gaudia d’un èxit esclatant en el París de l’època, Accidents d’amor té dos protagonistes claríssims, l’Amic i l’Amat, això és, el fidel cristià i Déu. Al seu voltant, hi orbita tota una galàxia de personatges secundaris –els donzells d’amor, el metge d’amor, Vida d’amor, Mort d’amor, Dona d’amor, etcètera–, cadascun dels quals es correspon a un dels diversos continguts presentats a l’Arbre de Filosofia. Així mateix, cada escena i situació té un sentit al·legòric prou diàfan, sempre en relació a la necessitat que l’Amic i el seu amor es lliurin a Déu.

Vegem un resum del trepidant i tortuós argument, tot ple de potents contrastos que funcionen com aparents paradoxes (l’exaltació de l’agonia, l’assumpció terrible i entusiasta del sofriment, la necessitat de deixar-se endur per la follia d’amor…) i que presenten una riquesa de sentit formidable.

L’Amic (el creient), que ha emmalaltit a causa dels sospirs, els plors i els temors que li ha provocat l’Amat (l’amor a Déu, la fe), fa cridar un metge perquè el guareixi. Però el metge, lluny de guarir-lo, el porta a una cambra d’amor, el fa jeure en un llit d’amor i li dóna una medicina que no fa sinó augmentar-li l’amor i emmalaltir-lo encara més. Incapaç de suportar les desmesurades tribulacions de l’amor, i espantat perquè creu que el metge pretén matar-lo d’amor, l’Amic fuig i es refugia en un bosc amb la intenció de fer disminuir l’amor que sent. Però l’endemà la Dona d’amor envia a buscar-lo i l’Amic és empresonat en una presó d’amor, on és servit per uns donzells d’amor que li augmenten la malaltia, és a dir, el seu amor per l’Amat, per Déu.

És aleshores quan l’Amat decideix jutjar l’Amic per la infidelitat que ha perpetrat en contra seva. En el judici que determinarà la culpabilitat o la innocència de l’Amic, Vida d’amor actua com a advocat de l’acusat i exposa les raons per les quals se li ha de perdonar la vida, mentre que Mort d’amor fa de fiscal i argumenta per què l’Amic ha de morir a major glòria de l’Amat. La batalla dialèctica entre l’advocat i el fiscal, amb un intercanvi de raons, rèpliques, contrarèpliques i refutacions, serveix a Llull per donar cos a la idea que la fe, l’amor a Déu, requereix un lliurament incondicional per part de l’amic, del creient.

Com no podia ser d’una altra manera, el judici acaba amb la condemna a mort de l’amic, que aleshores demana de confessar-se. Com que mostra un penediment tan sincer per tots els pecats que ha comès, el personatge del Confessor d’amor, que és Oració, prega a l’Amat que perdoni l’Amic. Sense èxit, esclar. Mentrestant l’Amic fa testament davant un notari d’amor: fa servir paper d’amor i tinta d’amor per redactar-lo. El testament és un cant d’amor i de fidelitat a l’Amat, a qui llega les potències de la seva ànima, i és també un avís als pecadors, a qui llega –en un dels detalls més literàriament brillants de tota l’obra– la por que té al seu amat a causa dels pecats amb què l’ha ofès.

Un cop enllestit el testament, l’Amic es prepara per morir, resignat i conforme. Amb tot, i encara que els donzells d’amor no paren de servir-li metzines d’amor perquè es mori, Vida d’amor, conxorxada amb Prudència, li salva la vida. Aleshores cal que intervingui de nou Mort d’amor, que es conxorxa amb Saviesa (superior a Prudència, la seva filla) perquè s’acompleixi el que l’Amat ha establert. Saviesa aconsella a Mort d’amor que porti l’Amic pel món perquè sigui testimoni dels pecats que s’hi cometen, però com que l’Amic segueix sense morir-se, recomana que sigui portat fins a Jerusalem, l’escenari de la passió del Crist. Allà, els plors i la pena de l’Amic són tan grans que, per fi, mor.

Un cop mort, l’amic és enterrat amb tres sudaris, símbols de la netedat de culpa i la puresa, de la seva condició de màrtir d’amor i, finalment, de la seva lleialtat cap a l’Amat i l’amor. L’epitafi que els donzells escriuen a la tomba de l’Amic representa la culminació de la idea que morir d’amor per l’Amat és la proesa màxima –la gesta millor i més desitjable, i la més convenient– del fidel cristià.

Accidents d’amor està escrita en un estil recargolat i dens, fruit d’una intel·ligència que desborda de passió i, alhora, funciona a ple rendiment, com un mecanisme implacable. L’adaptació moderna que n’hem fet i que aquí presentem intenta traslladar al català actual, i amb la màxima fidelitat, la naturalesa complexa d’un text ple de matisos i d’amagats racons de sentit, un text en el qual s’hibriden, sinuosos i turbulents, un desvari místic perfectament controlat i una lucidesa racional exaltadament desbridada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació