Abraham Rivas: cançons esteses

El 23 de març a les 20h Abraham Rivas presentarà Cançons de la roba estesa (Mésdemil, 2017) al Harlem Jazz Club de Barcelona dins de la programació del BarnaSants, el festival més important de cançó d’autor dels Països Catalans.

El cantautor valencià Abraham Rivas ha vist publicat recentment el seu segon disc, Cançons de la roba estesa, després que l’any 2015 va autoeditar el seu primer treball en solitari, L’art de Glauc, que va ser nominat en la categoria de millor disc de cançó a la desena edició dels Premis Ovidi de la música en valencià, organitzats pel Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor (COM).

En aquesta ocasió, Rivas ens fa arribar una proposta musical que també va obtenir dues nominacions a la darrera convocatòria dels Premis Ovidi, una per al millor disc de cançó, Cançons de la roba estesa, i l’altra per a la millor lletra per «Roba estesa».

La proposta musical de Rivas serà duta a l’escenari del Harlem Jazz Club de Barcelona —el divendres 23 de març a les 20 h— dins de la programació del festival BarnaSants. Més enllà d’endinsar-se en Cançons de roba estesa, el músic transcendirà el material enregistrat en aquest primer llarg i interpretarà algunes peces que no són al disc, compostes recentment. Bona mostra d’això és la musicació de dos poemes de la poeta Blanca Llum Vidal, així com la cançó «Corre», amb què va guanyar el premi del públic i el 2n premi del jurat al Concurs de Cantautors amb la Veu Petita de Benicarló l’any 2017. Un altre bon exemple de la creació d’Abraham Rivas —i, si es vol, del compromís i de la necessitat de dir—és «No hi haurà una altra revolada», escrita entorn dels fets —previs i posteriors— del referèndum del passat 1 d’octubre.

L’àlbum de Rivas, com la seva música, es podria etiquetar (si això és necessari) d’àlbum pop, però imbricat íntimament amb la cançó. De fet, el títol del seu àlbum deixa entreveure que la seva carta de presentació és clara: mira de cara a l’oient i fa un desplegament de lletres íntimes, amb una semàntica que apropa el públic al seu espai personal. No debades, tal com apunta el text que acompanya aquest disc, es tracta d’«un exercici de sinceritat urgent».

Just per això, si la ‘roba estesa’ és mostrar públicament el que és íntim, el disc de Rivas beu d’un món interior que es fa extern i que s’obre a qui el vulgui descobrir. La coberta de l’àlbum, del desaparegut artista suecà Miquel Guillem, mostra una testa oberta, flamejant, fent-se públicament notòria. Algunes de les peces que inclou segueixen aquesta línia de transparència i de vitalitat a cor què vols: un clar exemple és «Sigues la primavera», un altre element en clau d’obertura, de naixement de vida; perquè la primavera és el moment en què tot floreix, creix, es gesta.

El disc, que té el tret de sortida amb «Petites ombres», és en certs punts paradoxal, perquè, si exalta la vida, ho fa sense matisos, amb la plenitud i la certesa de la finitud de les existències i experiències humanes. En aquesta línia segueix «El iaio deixà de fumar», on clarament el pas del temps es fa manifest quan «el iaio es va fer vell de colp, i a ningú no ens va semblar estrany». Un altre petit exemple d’una situació en què dos subjectes s’acaren és «Deixa’m entrar», on figuren versos com «He vist la pols feta futur» que denoten aquest vitalisme i gosar poder fer un futur. «Deixa’m entrar, obri un poc les mans | No saps com de freda és | la mar que estens entre tu i jo.»

Abraham Rivas, que des de fa molts anys ha acompanyat als teclats, la flauta, el saxo o la veu a molts altres músics, cantants o formacions (Òscar Briz, Ona Nua, Musicants, Àlvar Carpi, Xavier Morant…), s’ha llançat ara a fer cançons pròpies i a interpretar-les. Les coses pel seu nom: aquest artista multiinstrumentista i autodidacta ha teixit una proposta seriosa, madura, íntima i, alhora, plena de vida. Fer-ho no és una tasca senzilla, i fer-ho com ell, reeixidament, tampoc no ho és.