Pixar anima el CaixaForum i l’Auditori

29.01.2015

Amb motiu del 25è aniversari de Pixar, Caixa Fòrum Barcelona obre el 6 de febrer una exposició amb dibuixos, storyboards, maquetes i instal·lacions digitals que formen part de la col·lecció original de material de l’estudi cinematogràfic. I el 6, 7 i 8 de febrer, a l’Auditori de Barcelona es projectaran les millors escenes de Toy Story, Tot buscant Nemo, Wall-E, Cars i Up! mentre l’OBC n’interpreta la música en directe.

Buzz i Woddy de Toy Story | © Disney/Pixar

Buzz i Woddy de ‘Toy Story’ | © Disney/Pixar

Malgrat els diferents directors i guionistes que han firmat Toy Story, Tot buscant Nemo, Els increïbles o Up, existeix un estil Pixar que converteix aquest estudi cinematogràfic en una marca molt especial. Aquestes pel·lícules mostren la capacitat de l’animació d’atorgar vida i sentiments a criatures i objectes. Però el secret d’aquesta màgia no es troba només en la perfecció tecnològica, sinó en caràcters més intangibles.

Uns guions perfectes

La carcassa narrativa de les pel·lícules Pixar és enormement efectiva i respon al típic plantejament en tres actes: exposició/nus/desenllaç. Això és així per la necessitat de presentar en cada pel·lícula un nou món, sempre a través d’uns personatges protagonistes que de seguida són coneguts per uns trets identificables. Pot pensar-se en els inicis de Toy Story (1995, John Lasseter), Monstres S.A. (Monsters, Inc., 2000, Pete Docter) o Tot buscant Nemo (Finding Nemo, 2003, Andrew Stanton), en les quals la vida diària d’unes criatures especials i inaudites serveix per a il·lustrar unes coordenades físiques i psicològiques que, al final, sí que resulten ben familiars. L’esquema és similar en les pel·lícules Píxar protagonitzades només per humans, fet que significa que en aquestes la presentació se centra en oferir una situació general a partir d’una sèrie de caràcters individuals. A tall d’il·lustració, podem pensar en els excel·lents pròlegs d’Els increïbles (The incredibles, 2004, Brad Bird) i d’Up (2009, Pete Docter i Bob Robertson). Aquest element introductori dura fins que es produeix una contingència que dóna peu al nus i a la peripècia de la pel·lícula, que lògicament ha de ser resolta en un gran clímax final. D’aquesta manera, en les pel·lícules Píxar el procés narratiu i d’estilització sobre la imatge digital és similar al que es fa en la imatge convencional, així com la utilització i manipulació dels gèneres cinematogràfics (el western, les aventures, el melodrama, la comèdia, etc.). Això sí, cal sumar-hi totes les possibilitats que el dibuix digital permet pel que fa a la superació dels límits humans.

Dibuix i sentiments

La narrativa perfecta dels films Píxar n’és una de les claus del seu èxit. Però fa falta alguna cosa més per poder considerar-los especials. I aquí sí que cal referir-se al dibuix. El gran mèrit es troba en el fet que les figures que entren en acció es corresponen sempre amb una individualitat única i amb uns sentiments creïbles. Els joguets, els monstres o els peixos són com vistes calidoscòpiques que es transformen en màquines d’expressivitat. Els robots de Wall-E (Andrew Stanton, 2008), en les seues corredisses per un món devastat, manifesten una individualitat que és font creadora d’idees i de sentiments. Però això no és tot. La figura animada no només aconsegueix establir la seva particularitat, sinó també connectar amb un element suprapersonal, amb un moviment de món que el dibuix animat aconsegueix plasmar. En la primera part de Wall-E, abans que comenci l’odissea espacial, l’acció és substituïda per la introducció de paisatges desolats, ciutats arrasades i el vagareig d’un parell de figures solitàries. I amb l’arribada del nou robot l’acció continua dissimulada, no distingida de l’element mòbil dels dibuixos i de les corredisses. És precisament així com es passa de la simple narrativa a allò espectacular, a l’espectacle. Es passa del dibuix a la dansa. No és casual que el solitari Wall-E romangui embadalit davant un antic musical de Hollywood (Hello, Dolly!), perquè els musicals també aconseguien a través del color i del ball reafirmar una subjectivitat en un més enllà autònom. ¿Són els films d’animació els hereus directes dels musicals de Hollywood pel que fa a la creativitat?

Esbós de Mike Wazowski, un dels protagonistes de 'Monsters Inc' | © Disney/Pixar

Esbós de Mike Wazowski, un dels protagonistes de ‘Monsters Inc’ | © Disney/Pixar

Mons

La pluralitat de mons és la màxima aportació de Píxar. I la seva major lliçó és la possibilitat de passar d’un món a l’altre. El dibuix no només és una representació d’un món particular, sinó també la possibilitat de passatge d’una realitat a l’altra. Són les portes transportadores de Monstres S.A. o la casa voladora d’Up. Aquesta conformació d’una realitat alternativa es confirma en cada curtmetratge que una sessió Píxar ofereix –és una tradició que en cada estrena d’un film de l’estudi s’ofereixi també un curt de la casa. En els concentrats minuts de cada curt sempre hi ha una criatura caracteritzada per l’expressivitat dels seus moviments, que s’esforça per manifestar la seva individualitat en una particular atmosfera de món. Al mateix temps que l’esdevenir d’uns pardals en un fil elèctric (For the Birds, 2000), dels homes-orquestra (One Man Band, 2005), d’un mag (Presto, 2008) o de l’atribolada cigonya-maternal (Partly Cloudy, 2009) constitueixen petites proves experimentals de la teoria de la pluralitat de mons i de la possibilitat del traspàs entre aquests. Precisament, els creadors de Píxar tenen una especial admiració pel japonès Hayao Miyazaki. La connexió amb les pel·lícules d’aquest director no és tècnica ni formal. Les pel·lícules Píxar segueixen l’estela de El meu veí Totoro (Tonari No Totoro, 1988), El viatge de Chihiro (Sen to Chihiro no Kamikakushi, 2001) o El castell ambulant (Haury no Ugokushiro, 2009) en la imbricació de diverses realitats i en el descobriment de portes per a passar d’una a l’altra.

Creadors

Píxar ha esdevingut una marca en la qual cada nova pel·lícula passa a formar part d’un mateix imaginari. Això es confirma en els títols de crèdit finals en què solen barrejar-se les criatures de les diferents pel·lícules de la factoria. També en l’equip d’artistes que hi ha al darrere, que formen una particular comunió unida pel treball i la camaraderia. Ara bé, que es parli d’un estil Píxar no ha d’impedir que es reconegui el talent individual dels principals impulsors de cada projecte. D’entre els creadors Píxar cal destacar quatre noms fonamentals: John Lasseter, Pete Docter, Andrew Stanton i Brad Bird. Lasseter és el pioner i el cap visible de l’estudi, i ha realitzat les obres fundacionals (saga Toy Story) i les més clàssiques (saga Cars), fet que confirma el seu paper integrador. Per la seva banda, Docter és el responsable de les obres més imaginatives i surrealistes (Monstres S. A. i Up), que serveixen com a model i base per al projecte de la pluralitat de mons i de la possibilitat del seu traspàs. Stanton ha firmat les pel·lícules més ambicioses (Tot buscant Nemo i Wall-E), havent aconseguit desfer tots els tabús i malentesos sobre la lliga a part on hauria de jugar el cinema d’animació. Precisament, l’eliminació de la contradicció entre el públic adult i l’infantil la realitza Bird amb l’espectacular Els increïbles i amb la divertida Ratatouille (2007). Bird inclou en aquesta segona un desafiament als crítics professionals més exigents, que descobreixen com el bon cinema, des de la posició que sigui, és capaç de replicar qualsevol prejudici. En d’altres mots, els films Píxar són pel·lícules d’animació i no pel·lícules d’animació. Wall-E, Up o Toy Story 3 (2010) tenien mèrits suficients per guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula o el premi gros en un dels grans festivals de cinema, tal com en el seu dia El viatge de Chihiro marcà una autèntica fita quan aconseguí l’Ós d’Or del Festival de Cinema Internacional de Berlín. Només hauria de ser qüestió de temps.

Esbós del robot Wall-E

Esbós del robot Wall-E | © Disney/Pixar

L’exposició ‘Pixar. 25 anys d’animació’

En l’exposició Pixar. 25 anys d’animació, que organitza Barcelona Caixa Fòrum (des del 6 de febrer), podran veure’s-hi els dibuixos, els storyboards i les maquetes que han convertit aquest estudi cinematogràfic en una llegenda viva del cinema. En primer lloc, l’exposició és molt interessant perquè permet comprovar com ha evolucionat l’animació digital. Cal tenir en compte que el 1995, Toy Story va ser la primera pel·lícula feta d’una manera íntegra amb aquesta tècnica. En els vint-i-cinc anys i catorze llargmetratges que l’han seguit, els artistes de Pixar han continuat a l’avantguarda i han perfeccionat molt la seua tècnica. Aquesta evolució es pot comprovar en la qualitat del dibuix de cadascuna de pel·lícules Pixar. I també en molts dels materials originals que ofereix l’exposició.

Però a Pixar la tècnica sempre ha estat un mitjà i no una finalitat. En d’altres mots, sempre es troba al servei dels guions perfectes i de la necessitat de desprendre sentiments i capacitat expressiva dels joguets, dels peixos, dels monstres o dels robots. En la mateixa línia, els dibuixos, els storyboards i les maquetes que es poden veure a l’exposició també són una oportunitat única per comprovar com aquesta màgia és possible.

‘Pixar in Concert’ a l’Auditori

Després de l’èxit del concert sincronitzat amb les imatges de La Comunitat de l’Anell, l’Auditori de Barcelona proposa Pixar in Concert, una altra sessió en la qual la música en viu dialoga amb el cinema. Els dies 6, 7 i 8 de febrer, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya interpretarà les músiques de les escenes més populars de les pel·lícules de Pixar mentre són projectades a la pantalla de cinema que s’ha instal·lat a la Sala 1 Pau Casals.

Toy Story, Tot buscant Nemo, Wall-E o Els Increïbles també han destacat per les seves bandes sonores. En les pel·lícules Pixar, la música és una part indispensable. Com a tota bona música de cinema, sempre es troba en permanent diàleg amb els guions i amb les imatges. De fet l’ús de la música en aquestes pel·lícules no fa sinó corroborar els seus tres punts forts: els guions perfectes, els dibuixos capaços de mostrar sentiments i la pluralitat de mons. Per exemple, en Toy Story la música és fonamental per passar del món dels humans al món dels joguets, així com per acompanyar les aventures dels joguets. En Wall-E les notes musicals ajuden a atorgar sentiments als robots. I la banda sonora també empeny a la casa voladora d’Up a traslladar els protagonistes a un món fantàstic i d’aventures.

Igual com cal destacar els cineastes responsables de les pel·lícules Pixar (John Lasseter, Andrew Stanton, Pete Docter i Brad Bird), cal també esmentar els compositors que han treballat amb ells. Randy Newman ha estat el compositor de les sagues Toy Story (també autor del ja clàssic You’ve got a friend in me), Cars i Monstres S.A. Per la seva banda, Thomas Newman ha signat la música de les grans Tot buscant Nemo i Wall-E. Finalment, Michael Giaccino és el responsable de la música de Els increïbles, Ratatouille i Up.