A la Sala Beckett no paren

El rostre arrugat de Samuel Beckett, imatge imponent que presideix el vestíbul del teatre que duu el seu nom, darrerament és testimoni d’un trànsit considerable. Espectadors, directors, dramaturgs i actors que es renoven cada dia i s’acomiaden, d’aquesta manera, d’una sala que deixarà a la seva seu de Gràcia un record ben visible de tots aquells que hi han passat.

Perquè l’escenografia que Max Glaenzel ha ideat com espai únic per a les lectures dels espectacles emblemàtics de la Beckett no és res més que tots els noms d’aquells que en alguna ocasió han passat per la sala: dramaturgs, directors, escenògrafs, il·luminadors, actors… Fins i tot crítics! Els noms envaeixen el vestíbul, el bar i la sala, i quan el trasllat ja sigui un fet el senyor Núñez i Navarro podrà decidir si els conserva, si hi pinta a sobre o bé enderroca tot l’edifici i llestos. Com el personatge d’Andi a La dona d’abans (interpretat per Ramon Pujol), que deixa la seva signatura a la paret abans de canviar de casa, la simple i efectiva idea de Glaenzel és una metàfora perfecta d’allò que la Sala Beckett està fent aquests dies.

Des del passat 29 de febrer i fins el 20 d’abril s’han programat una mitjana de tres lectures per setmana, on els equips artístics originals rememoren per una nit espectacles estrenats fa vint-i-cinc, quinze o cinc anys. L’encert de programació d’aquestes lectures és triple: es recorden textos potser oblidats pel públic, es poden descobrir espectacles que ens vam perdre en el seu moment, i realitzem un ràpid i còmode repàs de la història de la Beckett. I tot plegat en un ambient distès i familiar. Perquè tal com explicava Toni Casares en aquesta entrevista, el to de retrobament que es produeix entre autor, director i actors s’encomana al públic, i el fet que sigui un esdeveniment de funció única dota la lectura de més encant. Quimet Pla (a partir d’ara conegut com “el pare d’Oriol Pla”) és el responsable de rebre el públic i introduir el text, una mena de “senyor encarregat” despistat que amb cinc minuts es posa els espectadors a la butxaca. Un eficient guió de Mercè Sàrrias ens situa davant de la lectura que ens disposem a veure, i la informació donada tant pot fer referència a la recepció de públic i crítica com a alguna anècdota relacionada amb l’espectacle.

De les lectures que hem vist fins ara (que tampoc les hem vist totes) destaquem El gran teatre natural d’Oklahoma, text de José Sanchis Sinisterra basat en la novel·la Amèrica, de Franz Kafka, que ens va permetre tornar a veure Míriam Iscla en el registre còmic que tan bé sap fer. O Libración, de Lluïsa Cunillé i direcció de Xavier Albertí, amb unes Lina Lambert i Lola López cada dia més sàvies, elegants i precises. La dona incompleta, de David Plana i direcció de Sergi Belbel, va resultar una lectura molt teatralitzada on les cadires d’oficina funcionaven a la perfecció, i on vam poder tornar a veure a Oriol Broggi fent d’actor, acompanyat pels sempre eficients Lluís Soler, Laura Conejero, Francesca Piñón o Jordi Banacolocha. Amb La màquina d’aigua, de David Mamet i direcció d’Àlex Rigola, vam descobrir un text que desconeixíem en una lectura on, tot i que els actors estiguessin tota l’estona asseguts, passaven moltes coses (genial Jordi Collet fent l’espai sonor amb un mòbil). A Tractat de blanques, d’Enric Nolla i direcció de Magda Puyo, vam retrobar una Teresa Urroz esplèndida, amb un monòleg que com més anys passa més vigència té. I amb La dona d’abans,de Roland Schimmelpfennig i direcció de Thomas Sauerteig, vam gaudir de la lectura més teatralitzada de les fetes fins aquest moment al cicle (menció especial mereix el “Flaco”, el tècnic del teatre), amb una Pilar Pla que feia molt temps que no vèiem als nostres escenaris i un Jordi Figueras en estat de gràcia.

De les lectures que encara falten, que són moltes, i per fer una mica de tria personal de servidor de vostès, recomanaríem les següents: Refugi, de Jessica Goldberg i direcció d’Oriol Broggi, amb Clara Segura i Pau Miró en escena; La màquina de parlar, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, on veurem actuar el dramaturg Marc Rosich (que no ho feia des de l’espectacle De Manolo a Escobar); Plou a Barcelona, de Pau Miró i direcció de Toni Casares, amb Alma Alonso, Alex Brendemühl i Carles Martínez; Lúcid, de Rafael Spregelburd i direcció de Victoria Szpunberg; Lluny, de Caryl Churchill i direcció de Jordi Prat i Coll; Perifèria Koltès, a partir de l’obra de Bernard-Marie Koltès i direcció de Rafel Duran, amb Mercè Arànega i Julio Manrique; El principi d’Arquimedes, escrita i dirigida per Josep Maria Miró (text que es segueix traduint i representant a mig món); o Animales nocturnos, de Juan Mayorga i direcció de Magda Puyo. Per citar-ne només algunes.

Per si això fos poc, la Sala Beckett també ha programat una sèrie d’activitats paral·leles gratuïtes al voltant de les lectures, i els darrers cursos que s’impartiran a l’Obrador de la seu de Gràcia. Quatre cursos de dramatúrgia, amb professors que són dramaturgs en actiu com Marilia Samper, Ricard Gázquez, Albert Lladó i Victoria Szpunberg, i un curs d’intepretació dirigit a actors i actrius professionals impartit per Clara Segura, flamant i recent Premi Nacional de Cultura.

A la Sala Beckett no paren, i esperem que segueixin sense parar per molts anys més.