A la recerca de la síndrome de Stendhal

29.03.2019

Florència. Em dirigeixo a la Galleria degli Uffizi pensant en Stendhal i la seva síndrome. Fa més de 200 anys, el 22 de gener de 1817, Henri-Marie Beyle deixava constància al seu diari de viatges de la impressió que li havia causat la Santa Croce. Després d’haver contemplat la tan anhelada bellesa florentina, l’escriptor francès va passar d’experimentar un èxtasi gairebé místic a estar pertorbat per un profund malestar. En pocs instants, el plaer artístic es va convertir en un dolor anímic. A partir del seu testimoni, aquesta reacció psicosomàtica causada per una sobredosi de bellesa va ser batejada com a síndrome de Stendhal, encara que també es denomina síndrome de Florència o estrès del viatger.

Mentre creuo la Piazza della Signoria, el meu esperit altament sensible, generosament romàntic i propens a les noves sensacions, desitja experimentar el trastorn stendhalià. No es tracta d’una autolesió, sinó de voler connectar d’una forma directa, sincera i espiritual amb les obres que portava massa temps esperant contemplar in situ.

Un cop dins l’antic palau renaixentista, instal·lada entre el caos de les visites guiades, la realitat es presenta prou diferent de com l’havia pronosticat. De sobte, revisc la sensació agredolça del visitant dins el Louvre o els Museus Vaticans. Mentre encaro la Primavera de Botticelli, m’adono que estic rodejada de persones que només desitgen enfocar l’objectiu de les càmeres. Estan jugant a la cursa d’alçada de mòbils i altres aparells per aconseguir unes imatges que ja trobem a internet amb una qualitat immillorable. D’altres, a la modalitat de relleus, s’intercanvien la plaça al costat de les Gràcies o Mercuri amb la finalitat de poder provar que la seva vivència al museu és en primera persona. Sembla que prémer el disparador suma més punts que conèixer el títol o l’artista d’una obra.

Em dirigeixo a l’altre gran Botticelli. Mentre analitzo les ones i la petxina d’El naixement de Venus, algú em dona un parell de copets a l’espatlla. Excuse me, lady, could you move?, diu l’home. Davant el seu gran sentit de l’educació, només puc apartar-me. És la meva única reacció. No puc obligar-lo a capturar Venus amb el meu cap en primer pla. Em rendeixo. Cada persona viu el museu com vol i no hi ha experiències de contemplació artística millors que d’altres. Però convindria controlar el virus digital que afecta les sales d’art en l’actualitat. Enmig d’aquesta monarquia gairebé absoluta de l’Homo Tecnologicus, l’anhel romàntic de contemplació artística està destinat al fracàs.

Deixo els Uffizi enrere i em dirigeixo al Ponte Vecchio. Desil·lusionada, sento un dolor anímic ben diferent al de Stendhal. He viscut l’estrès del viatger causat pel mateix viatger. ¿On queda la connexió més directa i personal amb l’art davant l’allau de disparadors? ¿Com es pot establir un diàleg artístic amb la interferència constant de pantalles? Em sento una rara avis en un món envaït per la reproductibilitat tècnica benjaminiana.