Enric Juliana: “A la dreta madrilenya són professionals de la tensió”

Enric Juliana analitza l'evolució de la mirada madrilenya sobre Catalunya

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Enric Juliana és dels darrers analistes de la política espanyola que compta amb el respecte dels dos costats de la trinxera. Les seves cròniques es troben entre les últimes supervivents d’un gènere cada cop més rar en el periodisme contemporani: la interpretació, capaç de donar més claus per entendre la realitat que la simple notícia i, malgrat tot, no caure en l’opinió. Nascut a Badalona el 1957, Juliana duu 13 anys a Madrid i actualment és director adjunt de La Vanguardia i cap de la delegació a la capital. El passat 13 de febrer, la Fundació Romea va convidar el periodista badaloní per tal de respondre una pregunta: com es veu Catalunya des de Madrid?

El manual diu que, ja que l’objectivitat és impossible, el que veritablement s’ha d’exigir als periodistes és honestedat, i Juliana va fer honor al codi deontològic explicant, com si fos un “prospecte”, les contraindicacions perceptives que calia conèixer abans d’escoltar-lo. Dues idees: “Escric a La Vanguardia, l’únic diari que no té mai content a tothom però que tampoc té mai disgustat a tothom” i “malgrat tot, continuo creient que encara és possible una mena d’acord [entre Catalunya i Espanya]”. Cap sorpresa per a un lector habitual, però és un gest no tots els que parlen de política s’atreveixen a fer.

Juliana és un creador de memes: unitats mínimes de sentit prou potents per sobreviure i propagar-se en la jungla mediàtica. El “català emprenyat”, el “partit alfa” (per referir-se al PP) o la “mineralització” de Rajoy, per citar-ne tres. En un context on el llenguatge metafòric espanta els periodistes, el classicisme de Juliana resulta paradoxalment refrescant. A la conferència, el badaloní va fer honor al seu estil utilitzant una imatge nova per il·lustrar l’impacte d’escoltar el discurs dels mitjans de comunicació madrilenys sobre Catalunya: empassar-se una ampolla de Licor del Polo.

La metàfora del Licor del Polo és potent perquè evoca una situació quotidiana. La rutina matinal que combina la neteja bucodental amb el primer impacte de l’actualitat política a través de la ràdio. El problema per a un català és que la placidesa d’aquest moment es trenca bruscament quan el primer que sintonitza el transistor és la COPE. Una editorial que feia sentir Juliana com si s’hagués empassat el líquid picant de cop. Excitació i una certa cremor d’estómac per començar la jornada. Però a Madrid, “la gent escolta això cada dia, fet que explica molt de com estan les coses”.

Juliana va fer una crònica de l’evolució de la mirada madrilenya sobre Catalunya des del 2004, l’any en què va arribar, fins a l’actualitat. Context inicial: turboeconomia desbocada, diners que corrien i la sensació que la festa no s’aturaria mai. Els atemptats de l’11M havien precipitat el canvi polític i la dreta espanyola no havia paït bé la derrota. Juliana explica com, des de la cresta de l’onada, feia la sensació que es podia jugar a tensar el país sense preocupar-se. Quan arriba l’Estatut de Catalunya el 2005, “es converteix en material inflamable”. Madrid, és a dir, l’ecosistema polític i mediàtic de la capital, es va adonar que l’Estatut suposava un canvi de les regles del joc. L’aparell es posa en marxa i, de cop, la rutina mediàtica dels madrilenys incorpora un nou ítem que esdevé habitual: una bona glopada de Licor del Polo contra Catalunya.

Aquestes veus arriben per pont aeri —encara no hi havia AVE—, i l’opinió catalana es comença a irritar. “No cal saber teoria política per entendre com sona el que t’estan dient” o, en altres paraules, no es pot tapar l’odi que impulsa un discurs amb pseudoarguments. I en aquest període de gestació del conflicte, Juliana creu que la societat catalana comet un greu error amb el referèndum de l’Estatut del 2006. “Si la participació hagués estat més alta [va ser del 49%], no sabem què hauria passat, però la deliberació del Tribunal Constitucional hauria estat més difícil”.

A partir d’aquí, molts anys de Licor del Polo diari van anar adobant l’escalada de tensió que tots tenim present, amb una crisi econòmica pel mig que va reduir dramàticament l’estrès que la societat catalana estava disposada a aguantar. Segons Juliana, la dreta va fer una aposta: “Tensar fins al límit amb l’autoconsciència que aguanten molt millor. Ells saben portar la tensió, són professionals de la tensió. Tinc els meus dubtes que el cos polític català tingui la mateixa capacitat.” Juliana també va assenyalar sense embuts la manca de talla política del PSOE al llarg d’aquest procés, que no va tenir l’envergadura necessària per afrontar el repte territorial i va iniciar així una “invalidesa política” de la qual encara no s’ha recuperat.

Després d’aquesta genealogia de la tensió entre Espanya i Catalunya, Juliana va invertir molta estona a descriure la conjuntura política europea en termes molt poc favorables a l’independentisme, subscrivint fil per randa l’argumentari unionista estàndard d’una Europa contra el referèndum català. La xerrada va perdre el focus i, sobretot, la dimensió de la primera persona amb la qual el periodista català havia reforçat la seva anàlisi. El resum: ni França, ni Alemanya, ni Itàlia volen ni sentir a parlar d’autodeterminació en un context d’inestabilitat global. I això és gasolina per l’argument que, segons Juliana, defineix l’estratègia política preferida del PP, “o nosaltres, o el caos”.

Un cop acabada la crònica, va arribar el torn de les conclusions, on Juliana va optar per no fer previsions de futur i mantenir-se en una radical equidistància. “La societat catalana té una obligació: tenir una mirada adulta sobre el món sense que això obligui a renunciar a res. Cal entendre que l’estat espanyol no és de filfa i que el quadre europeu s’està modificant en el seu favor”. Juliana va voler donar la visió que tot és possible menys una cosa: el “tenim pressa”.

Per completar la radiografia del present, Juliana va parlar de l’enorme bandera espanyola que va presidir el darrer congrés del PP. “Quan la tensió arribi el límit, a ells no els tremolaran les cames. Molts en tenen ganes”. Amb aquesta imatge flotant a la sala, durant el torn de preguntes es va il·luminar el públic: persones benestants amb una mitjana d’edat que sobrepassava llargament la seixantena. L’única pregunta la va fer Tomàs Alcoverro, corresponsal a Orient Mitjà de La Vanguardia. “Què ha passat amb la tradició catalana del pactisme?”. Enmig d’aquest desplegament institucional d’amor a la tercera via, vaig escoltar un grup de dones grans que seia a la meva vora i que encara donaven voltes a la imatge de la bandera “nosaltres també en tenim, de bandera, i tampoc ens tremolaran les cames”. Vaig pensar que, gràcies a la qualitat periodística de figures com Juliana, La Vanguardia encara deu comptar amb molts lectors disposats a empassar-se una línia editorial contrària al que pensen.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació