A grans Amals, grans remeis

“Vesteixo més com la Verge Maria que molts dels cristians que he conegut”. La veu, clara i potent, la dicció amb determinació, de la siriana d’origen i des de fa uns anys també americana, Amal Kassir, ressona davant de les tres esglésies de Sant Pere de Terrassa.

Guillem Miralles

Guillem Miralles

Editor de la revista digital Paper de vidre

“Vesteixo més com la Verge Maria que molts dels cristians que he conegut”. La veu, clara i potent, la dicció amb determinació, de la siriana d’origen i des de fa uns anys també americana, Amal Kassir, ressona davant de les tres esglésies de Sant Pere de Terrassa —o la seu d’Ègara, com n’hi diuen ara—: Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria. Avui l’Amal fa vint anys, ens ho descobreix Rosa Boladeras, ànima del festival Elixir poètic de Terrassa, que enguany celebra la tercera edició, quan l’Amal acaba el seu recital entre aplaudiments d’estupefacció i emoció —hi ha gent que plora darrere meu i després, diversa gent, dones i homes, em confessen les seves llàgrimes—. Som uns set-cents espectadors, drets i asseguts, en una fresca nit primaveral sota un cel que sembla d’estiu.

Ho deia Joan Sales: “No sóc pas freudià, però em sembla que la poesia està relacionada amb la sexualitat. Si s’hi fixa, veurà que hi ha músics i poetes precoços però no pas novel·listes”. I la precocitat s’accentua quan et passen coses com les que declama Amal Kassir amb desesperació però amb inevitable esperança: “La meva escola elemental de Síria és en runes / Igual que totes les cases que la rodegen / Coneixia nens d’aquelles cases / No llegiré les esqueles”. I és que probablement Amir Kassir podia subscriure el que deia Sales, tan lluny i tan a prop: “Un fosc afany ens mou durant aquells anys de joventut, turmentats i difícils […] busquem la glòria en moltes coses, però sobretot en l’amor —i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa”. Algú em diu, l’endemà: “a grans Amals, grans remeis” i té tota la raó.

El recital catàrtic d’Amal Kassir (busqueu-la a Internet, no us la perdéssiu!) només pot ser trencat per un final de festa amb Imagine de John Lennon cantat per la notable veu de l’actriu Mercè Martínez —que la gran majoria descobreix avui en aquesta vessant artística, i que també ha obert l’Elixir, fa unes tres hores, al Teatre Prinicipal, amb M’aclame a tu de l’Estellés— acompanyat pel saxo del terrassenc Guim Garcia, que per tercer any ens ha acompanyat tota la nit, autèntic flautista d’Hamelín, indicant-nos les properes actuacions, que sorgeixen de balcons, o de dins d’esglésies romàniques, ara restaurades, i que algú altre conclou que, per tant, és ben lògic que s’utilitzin per esdeveniments com aquest.

Elixir | © Lydia Cazorla

Abans hem vist recitar tres poetes des de dalt d’un balcó d’una de les magnífiques cases centenàries que té el centre de Terrassa i que encara no ens hem permès descobrir prou, uns minuts després de sortir en corrua des del Teatre Principal, identificats per una xapa a la solapa. Eduard Escoffet comença: “L’amor ho fa malbé tot, fa malbé el sexe, destrossa l’enteniment i esblaima el color de la pell’. Però això no és només un recital o un festival, també és una descoberta, una passejada, una festa major abans d’hora. Entre poemes, sorgeixen les converses, sobre el que està passant, o sobre d’altres coses, n’hi ha que caminen silenciosos arrossegant el cansament de divendres fins a la Creu Gran, mentre d’altres, més animats, potser més joves, preparen una llarga nit.

Quan després de travessar el pont de Sant Pere, arribem a l’esplanada de les esglésies, s’encenen les llums, com si fóssim en una festa major de poble, on després hi haurà una barra amb beguda i tapes diverses, i la Rosa ens indica que ens repartirem en tres grups, per entrar a les tres esglésies. Som guiats pels exilirians que han permès que a Terrassa per fi hi passin coses que sembla que sempre havien estat pròpies d’altres ciutats i pobles: Cristina Sánchez, Pau Gómez, Pati Fornés i Aina Romagosa. A Sant Pere, l’irreverent argentí Mattaruco, malabarista de la paraula i immens a escena: “La victoria es la gran bacteria que provoca la histeria de nuestra historia: no estaría esta histeria sin este afán de victoria”. A Sant Miquel, Escoffet, sobri, arquitecte: “Dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles / deixa-hi, a l’entremig / prou espai per respirar, per morir-hi / desvesteix l’ull / arrisca’t a no dir-hi la teva.” I a Santa Maria, Laia Martínez, amb sensualitat i sense giragonses: “jo, que m’he tallat les ungles sola / i he plorat i rigut a les pedres  / perquè no patissis; / jo, que t’he deixat ser tu / sense voler ser teva… / jo, / no sóc ningú.”

Festival Elixir, divendres 5 de juny a Terrassa | Foto de Lydia Cazorla

I tornem a l’interpretació d’Imagine, que dóna pas a una sèrie d’intervencions amb versos que comencen per “imagina’t…” de tots els poetes que han recitat avui, als quals s’afegeixen la incontinent i genial Núria Martínez Vernis i Marçal Font amb barbeta mefistofèlica, que van actuar-hi l’any passat. I Laia Martínez, ho rebla: “Imagina’t tots verges una tarda d’estiu a Salou, l’any que ve”. Entre riallades, acaba l’espectacle. Vés a saber, coses més complicades hem vist i si en algun entorn cal demanar miracles, aquest és el més adequat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació