A favor i en contra de l’externalització dels museus

15.01.2019

La posició dels treballadors dels museus respecte el futur del sistema laboral d’aquestes institucions es divideix en dos: les persones que creuen que l’externalització és perjudicial pels professionals, i que les condicions fixes d’abans són millors; i les persones que argumenten que es tracta d’un canvi de paradigma laboral a nivell global i que caldrà adaptar-s’hi. Per defensar la primera posició, parlem amb una treballadora d’un museu local que prefereix mantenir-se en l’anonimat per no exposar-se, i a qui a partir d’ara anomenarem Laura; i per defensar la segona posició, parlem amb Pepe Serra, director del Museu Nacional.

Una tècnica del MNAT acabant de treballar en un mosaic d’opus sectile, als peus del mosaic de la Medusa, el juny del 2018 | Foto: Núria Torres / ACN

Contra de l’externalització

La Laura és una museòloga de 42 anys que tenia una plaça temporal interina en un museu quan va arribar la crisi. Feia 10 anys que treballava a la institució quan la van fer fora. Actualment es troba fent la mateixa feina d’abans i en el mateix equipament, però col·laborant de forma externa. És a dir, és autònoma. “El 2010, cada mes m’assabentava d’algú que se n’havia anat al carrer”, recorda. Les plantilles, apunta ella, en la majoria dels casos “han quedat tocades de mort”: tot i que ara es comencin a recuperar els pressupostos, el que no s’està recuperant són justament les plantilles.

El cas de la Laura és paradigmàtic: ella no tenia un contracte fix, sinó que la cobertura d’una baixa que estava fent s’havia dilatat molt temporalment. Al seu voltant, la Laura veia com hi havia persones que es jubilaven però que no se substituïen, i ella seguia sense poder optar a una plaça consolidada. Quan la van fer fora del museu, va estar cinc anys buscant-se la vida com a autònoma, fins que la van tornar a trucar de la mateixa institució: no ampliaven plantilla, però podien contractar-la de forma externa fent les mateixes tasques que feia. “Tinc l’esperança que em regularitzin aquesta plaça”, confessa ella.

“Molt poques institucions han sabut redimensionar-se a la baixa, veníem d’una situació excel·lent i no vam saber analitzar bé el que passaria”, relata ella, que té molt clar que un bon diagnòstic a temps hauria permès tenir una visió més estratègica de la situació actual. “Ser autònoma m’ha obligat a agafar més feina de la que puc fer, treballo dotze hores de dilluns a divendres i cap de setmana; no formo part d’un equip, tinc clients i depenc de projectes, cosa que mai he volgut fer”, explica. La Laura troba a faltar la seguretat laboral que tenia abans, que li permetia concentrar-se més i implicar-se millor en els projectes.

“L’opció com a autònom no em serveix, ho veig com una nova modalitat d’esclavatge”, afirma la Laura, “Tinc por de dir no als clients i no puc apostar només per un projecte, perquè me la jugo massa”. La mateixa museòloga diu que parla amb gent jove, i que es queda sorpresa quan veu que aquests ja donen per suposat que les seves condicions de treball seran similars a la que ella té ara. “Hi ha tota una càrrega de gestió comptable, fiscal, comercial, per la qual no tenim ni per què estar preparats, ni per què tenir talent, ni per què carregar-nos sobre les espatlles”, reivindica ella, “Hi ha qui ho veu com una cosa natural, jo no hi veig cap avantatge”.

A més, la treballadora especifica que pels projectes dels museus aquesta inestabilitat pot tapar forats a la curta, però pot causar problemes a la llarga. “T’acaben defensant aquest model persones que tenen el sou cobert, o que tenen una plantilla gran dins de la seva institució”. Segons la Laura, la majoria de museus locals consten de tres o cinc persones, i necessiten tenir estabilitat per tirar endavant un projecte i tenir una bona estratègia: “Per portar bé un museu fa falta seguretat, objectius clars, metodologia clara i picar pedra; ens hi estem jugant la qualitat dels serveis de museus, i és un tema polític de model laboral”.

Quant a les empreses externes, aquest testimoni accepta que sempre han existit, però que treballaven amb un equip fix, i el problema és que aquest desaparegui: “Si no hi ha un equip darrere que té clars els objectius, o com encaixar els encàrrecs, o la memòria històrica del lloc o la relació amb el mobiliari, és impossible desenvolupar un bon projecte”. A més, la Laura especifica que cal diferenciar els grans museus dels locals, perquè el dia a dia és diferent: “Jo jugo a enriquir al meu veí, per tant espero tenir una relació molt més forta amb el meu usuari, per tal de realment oferir un servei. És una altra lliga”.

Un altre problema que destaca la Laura, i amb el qual l’Associació de Museòlegs està posant fil a l’agulla, és la definició dels perfils professionals que treballen en un museu. La professió de museòleg s’atomitza en molts àmbits, i com que tradicionalment aquests no han estat ben definits, és difícil defensar els perfils de forma unitària davant les institucions que contracten o subcontracten treballadors. “Al món de les biblioteques els perfils estan perfectament definits i defensats, laboralment parlant”, insisteix l’entrevistada, “Cal treballar per aconseguir un equip de museu amb tasques clares i amb unes bones condicions. Fer el contrari és acceptar un grau de submissió molt alt”. Qui no es rebel·la contra això, diu la Laura, fent referència als joves, és només perquè ja no ha conegut un altre sistema.

 

A favor de l’externalització

Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, creu que el problema no és l’externalització, sinó les males condicions laborals que es lliguen a aquesta. Un dels problemes de base és que “el mercat laboral dels museus catalans i espanyols té una fòbia greu a la mobilitat: es tendeix a canviar poc de lloc de treball, i és un mercat que ha importat molt poc talent de fora”, diu Serra. Com vam explicar en el reportatge Treballar en un museu: utopia o realitat, les últimes dades indiquen que l’any d’incorporació mitjà al sector se situa al 1996, per la qual cosa l’antiguitat dels professionals de museus presentaria avui una mitjana de 21 anys treballant al mateix lloc.

Però el director del MNAC no creu que sigui només un tema dels museus: “Som un país de mentalitat molt estàtica amb la feina, i això no ajuda perquè no hi ha circulació de personal, és difícil accedir-hi i per tant s’intenta no sortir-ne”. En el seu cas, assegura que la feina més llarga que ha tingut és la del Museu Nacional, on va entrar a treballar el 2012 i on el 2017 el patronat del museu el va renovar per cinc anys més. Abans, ha passat per institucions com el Museu Picasso, La Pedrera, el MACBA o la Fundació Folch, entre d’altres.

“L’estil de feina a curt termini és molt millennial, i a més és propi de l’economia laboral que tenim: aconseguim estabilitat més tard, de la mateixa manera que també som pares més tard i tenim un habitatge propi més tard”, argumenta Serra, que destaca que el sector públic no genera llocs de treball i per tant les opcions per als joves són poques si és que volen un contracte fix. “Nosaltres treballem amb la gent jove per la via col·laborativa: amb beques, residències o tallers”, diu. També apunta que el MNAC ara està fent un nou Pla Estratègic i que no demanaria a menors de 30 anys que l’escrivissin, però sí que el revisessin i el critiquessin, com ha fet fer.

A part, Pepe Serra reivindica que les administracions han de flexibilitzar les fórmules de contractació perquè sigui possible agafar personal a temps parcial o perquè sigui compatible, per exemple, donar classes i treballar en un museu –“Conec un munt de professors associats, si ens deixéssin contractar-los dos dies a la setmana, seria un bon ingrés per ells”-, i d’altres opcions per tal de tenir feines amb més mobilitat i on hi pugui tenir cabuda gent de totes les edats. “Avui dia ja no es tracta de treballar pel museu sinó amb el museu, i per aquí la gent jove té tirada: d’aquí a 10 anys les nostres institucions canviaran, les programacions ja no es decidiran des de dins, sinó que hi haurà un diàleg constant amb les persones de fora”.

Segons Serra, el model laboral actual, que ve de lluny, ja no serveix. “Per què hem de tenir en plantilla trenta experts en trenta temes que no es poden desenvolupar simultàniament, i que a més ens impedeixen treballar amb experts de fora perquè hem d’encarregar feina als de la casa?”, es pregunta el director. Les estades llargues a un lloc fix, creu ell, no tenen sentit, i s’han de fomentar els projectes flexibles. “Una cosa molt xocant, per a mi, és que ni tan sols la gent de dins dels museus vol canviar de departament i estar, per exemple, dos anys a educació i després dos anys a activitats”.

Aquesta cultura del llarg termini al món anglosaxó és impensable, segons defensa Serra, ja que allà passaria al revés: un treballador es queixaria si fes dos anys que treballés al mateix lloc. “La generació jove puja molt més globalitzada, no els suposa cap problema ni el moviment ni els desplaçaments, i això no passa en la generació que hi ha per sobre meu”. I el mateix recalca a nivell internacional: el Museu Nacional d’Art té un treballador estranger, en aquest cas francès, quan “en una ciutat com Barcelona podríem tenir un 10% de persones de fora”. Per a Pepe Serra, l’externalització no és un mal major sinó un signe dels nostres temps, sempre que estigui controlada i s’asseguri que es fa amb unes bones condicions.

Aquest reportatge és el segon de la sèrie Treballar al museu, que es complementa amb els articles “Treballar en un museu: utopia o realitat” i “Consells per a futurs museòlegs“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. D’exemples com el que descriu el sr. Pepe Serra ja els hem vist i patit a Tgn: fixatges estrella que engeguen macroprojectes , us sona l’aberració del Teatre? Macrosous i macroprogectes que no es corresponen amb el que realment és necessari, però l’un necessita de l’altre per tal de justificar-se. Després desapareixen de l’escena però et deixen el mort a casa.

  2. Ras i curt: els de baix a viure amb l’anca en alt per un plat d’arròs; els de dalt, a gaudir d’un bon sou i poder planificar-se la vida a llarg termini.
    Anem a això i més val saber-ho i dir-ho.

  3. “és un mercat que ha importat molt poc talent de fora” i ho diu ell que no ha treballat mai fora…