A d’Aristòtil, B de Beckett, C de Caryl Churchill

23.07.2018

En el programa del tretzè Obrador d’Estiu de la Sala Beckett (teatre, escola, laboratori, espai de diàleg) hi ha alguns cursos amb el títol en forma de pregunta o que incorporen la paraula “avançat”.  En el cas del curs impartit per Victoria Szpunberg, (vegi’s aquesta entrevista d’Oriol Puig Taulé), l’enunciat, a més de la paraula  “iniciació”, proposa un  dubte, no gens retòric,  sobre la veritat o la provisionalitat de les normes teatrals i un recorregut des de la forma dramàtica a la forma oberta.

Victoria Szpunberg en una classe de l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. © Nani Pujol.

Si les improvisacions musicals en mans de músics experts acostumen a ser brillants,  també una selecció de continguts afinada és pròpia de qui coneix un tema en profunditat. Per a la dotzena de persones que hem coincidit al curs de la Victoria Szpunberg, han estat sis dies densos i productius malgrat la xafogor barcelonina. Sense finalitats acadèmiques, mèrits curriculars o ferms propòsits professionals en dramatúrgia, dia a dia, es va anar fent evident  que  la diversitat de trajectòries, de maneres  de relacionar-se amb el teatre (la docència, la interpretació, l’escriptura, el cinema o la música)  incidien en el to i l’atmosfera creativa de les sessions.

Sis dies de teoria i pràctica  amb una  dramaturga inclassificable  que a més de no necessitar apunts,  ha mantingut el guió –sense estrès– centrat en qüestions com ara el conflicte, l’acotació, el monòleg, l’extraescena i el soliloqui.

Ha combinat les referències d’autors i directors, ells i elles, de muntatges escènics contemporanis, de pel·lícules i llibres, anant del teatre a la filosofia, o de  la dansa  a la  literatura; dibuixant la passarel·la (una de tantes possibles) imaginària i iniciàtica que condueix de la Poètica d’Aristòtil a l’obra premonitòria de Caryl Churchill, sense oblidar les precises acotacions de Samuel Beckett.

Ha estat com una llarga conversa (àpats inclosos) que ha fluït del comentari de les diverses visions sobre l’actualitat teatral, dels feminismes o de tots i cadascun dels exercicis proposats i elaborats de nit o de matinada pels participants.

Sotmeses a l’opinió crítica raonada, les propostes, han servit per a  reconèixer el més interessant, el més valuós o allò prescindible, per a suggerir noves idees, per advertir els perills de les  repeticions o els explícits,  per experimentar la diferència entre acció i paraula, distingir allò que pensa l’autor d’allò que pensen els personatges o la importància de la dosificació. Aprenent.

Inseparable del guió i el ritme d’aquest curs, o d’altres de futurs, hi ha la manera d’entendre l’ofici de dramaturga. Un ofici que deriva del treball reflexiu i creatiu més que no pas del pòdium, del coneixement teatral elaborat amb temps i mogut pel gaudi i la necessitat de transmetre’l molt a prop dels cossos però lluny del mainstream. Em venia a la memòria  l’estil d’alguns “mestres antics” en el trenat de teoria i pràctica com Ricard Salvat o Alexandre Cirici pel que fa a l’art i Joan Costa o Mònica Terribas pel que fa a la comunicació.

Després de nombroses representacions a l’estranger, el proper mes d’octubre El Maldà torna a programar La màquina de parlar de Victoria Szpunberg, onze anys després de la primera estrena dirigida per ella mateixa a l’antiga seu de la Sala Beckett.

Una oportunitat per descobrir o retrobar una obra que comença puntualitzant: “Els personatges d’aquesta obra no intenten ser còpies de la gent real, en tot cas són un mirall indiscret”.

Mirall oportuníssim per a la rentrée teatral.

 

El curs de Victoria Szpunberg a l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett. © Nani Pujol.